Cupressus sempervirens

Ara fa dos anys, el
setembre del 2005, anunciava aquí que un jurat format per Enric Badia, Mn.
Climent Forner, Montserrat Altarriba, Salvador Arderiu i Francesc Garriga havia
concedit el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent al meu
poemari Els contorns del xiprer.

Un any després
explicava enfadat que el premi, consistent en l’edició del llibre, no s’havia
fet efectiu. I llavors vaig començar, durant cada divendres de tot un any, a
publicar Els poemes de Els contorns… a través del Cupressus sempervirens.

Ara, el setembre de
2007 i després de força peripècies que vull oblidar, els poemes de Els contorns del xiprer s’han editat finalment…

No sé si parlem del
mateix, no n?estic segur. En tot cas, Joan Carles, miraré d?explicar-me. La
veritat és que quan sento a parlar de salvacions col·lectives em venen al cap
solucions que em fan pensar en opcions polítiques o religioses  que em fan venir esgarrifances. Quan he
parlat d?una certa salvació ho he volgut fer amb paraules petites i una mica
descregut del que deia, però fent referència a aquells moments que ?si estem al
cas- podem caçar al vol i donen sentit i significat profund a la nostra estada…

Llegit a Insomnio, Premi de Novel·la Café Gijón 2006:

?¿Se supone que estamos destrozados? No. Sí. No lo sé. Se supone que
estamos descoyuntados, fragmentados, enajenados. Se supone que estamos
desorientados y estupefactos. Lo afirman la mayor parte de los filósofos y los sociólogos
contemporáneos. Y no seré yo quien lo niegue. Además, cualquier forma de
infelicidad y de dolor parece siempre honesta.
Ahora la humanidad entera adopta una actitud de asombro, un gesto de
cansancio, de no saber qué hacer: una especia de hastiada perplejidad medrosa
ante el siglo que comienza.

Lo peor es que uno siempre tiene la sensación de estar solo. Hace poco
estuve dando una conferencia en otra ciudad. Había unas treinta personas en la
sala. En realidad, no se trataba de una verdadera conferencia, sino de una
especie de mesa redonda sobre mis últimas obras. Fue una experiencia agradable.
La gente me hacía preguntas acerca de mis novelas y yo debía contestarlas. Preguntas realmente buenas y a veces juicios
de valor que demostraban que me habían leído a conciencia, cosa que, como es lógico,
me aterrorizaba por un lado, pero por otro me halagaba enormemente. Los
escritores invisibles nos maravillamos cada vez que tenemos ocasión de
comprobar que alguien nos lee. Y alguien, una mujer, una mujer con acento
sudamericano, una mujer muy hermosa, me preguntó, como si supiera muy bien lo
que me preocupa:

– ¿Podemos salvarnos por medio de la literatura, puede la literatura ser
una forma de salvación?

Diosmío, pensé entonces,
la salvación otra vez…

Poètiques robades

Poder-ho dir tot.
Pensaments
i sentiments i sensacions.
I accions.
I mastegar-los.
I de veritat
omplir-los
i d’aquest Petit Déu Vanitós
agafar les regnes
i saber el secret de les seves misèries
i del seu miracle saber, també, el secret
i profanar tots els retombs del cervell
i profanar tots els plecs del cos
i sentir el pensament
com un magma de teixits que es fonen
i viure’ls
i sentir-los
i adquirir-ne una consciència física
i ser capaç
de tocar
de tocar el poema
i de furgar
de furgar amb els dits
sota la seva pell
i de palpar
de palpar les seves carns…
perquè Déu és la carn
i a una velocitat vertiginosa,
llançar-te les paraules
i incrustar-me en tu
que m’escoltes.
I traspassar-ho tot
i traspassar-te
com la tremolor de l’aire
que la sageta obre
i sentir amb tu
que queda la vibració,
i que la raó ja no compta
només la ferida
on copula
la paraula
amb el cos:
és el poema,
és poesia,
sang que flueix
càlidament i espessa.
És besar-te,
mossegar la besada.

Xiprer
Com els gran rèptils extints,
dret en la desemparança
aboca tota la llum dels dies
damunt el brogit dels viatgers.

Escalpel feridor enfonsa
amb mi els seus talls a la terra,
al zenit exacte del cel
dissecciona les arrels de l’ombra.

Traspua miratges d’eternitat,
essències de pluja i de fang
sobre els petits déus vanitosos.

De la mentida em parla amb la veu neta.
Vers els vèrtexs del temps neixen
del xiprer, els camins…

Persisteix la pluja
i dissol el que de tu queda
als territoris breus que habites.
Cau, com cauen els minuts, la pluja
i dilueix el record de les cases on has viscut,
i l’aboca a la pendent incerta
dels torrents que arrosseguen els dies.
Cau, com cauen els minuts, la pluja
i et preguntes si al capdavall
hi haurà terres on les aigües s’encalmin,
meandres i deltes plàcids
on trobar amb qui compartir el foc,
el vi i el silenci, la poesia que per dins flueix
com aquesta pluja que cau, encara,
persistent en els dies.

Avui, dia de Sant
Llorenç i per tant Festa Major del meu poble, he volgut recuperar i rellegir
l?article que em van publicar al programa de festes de fa quinze anys. Tot i
que ara tinc coneixements que llavors no tenia, no l?he retocat ni l?he
corregit, perquè d?alguna manera m?ajuda a recuperar qui jo era aquella festa
major de 1992. Però tot i així, filòlegs hi ha a la xarxa que en saben molt més
que jo i que m?agradaria que en diguessin la seva. A l?article, que es titula
com aquest post, hi diu…

La tarda d?abans d?ahir
va ser una d?aquelles vegades que tens la sensació, quan surts d?una exposició
o d?un concert o acabes un llibre, que ja no ets exactament el mateix que eres
abans de començar. El cas és que jo no en sabia res de res de Nicolas de Staël
(1914-1955) ni de la seva pintura fins que, dilluns a La Pedrera, se?m va fer
present amb una força aclaparadora.

No sabria definir la seva pintura, no és abstracta
ni tampoc figurativa, però està feta amb una llibertat absoluta des de molt més
enllà de cap moda o de cap corrent artística. És una pintura feta ? com ell
mateix diu- des de la necessitat de…

Quan hagi mort
sembra de memòria la vida que resti.
Piles d’engrunes hauran quedat
escampades pels racons de la cuina,
recull-les amb el palmell de les mans
i com si fossin jo, menja-te-les.
Des de la boca atraparan els records
per esclafir als esculls de l’oblit
i recobrar tardes d’estranya llum,
les besades que ens fèiem i les paraules.
Per abraçar la vida absent.

A una mort pausada i tranquil·la obrir-li la porta,
convidar-la a ocupar els plecs de la pell
com un oli que parsimoniosament t’ungís.
Sentir l’ossada perdre la consistència càlcica,
sentir com el cos es replega en el record dels gestos
i la memòria en els contorns del fill que has tingut,
en el traç de la tarda quan comença l’hivern
i es recolza el sol als cavallons de l’hort
i tot és, com ho és a vegades l’oblit de viure,
estranyament plaent.

Com passa amb la
majoria d?alumnes, quan va acabar l?institut, vaig perdre la pista de l?Anna Roig. Però retrobar-la
convertida en una cantant amb una personalitat definida prescindint de modes i
que sembla que sap molt bé el que vol cantar, ha estat una descoberta molt
agradable pe a mi. En algun moment d?aquest curs, algú em va dir que l?Anna
venia a cantar. Només vaig poder passar per la sala d?actes el temps de sentir
cançó i mitja, però el que vaig tenir
temps d?escoltar ?i permeteu-me el gal·licisme- ja em va frapar. Aquest estiu, el
21 de juny al vespre, vaig poder sentir sencera l?actuació de L?ombre de ton chien…

            "y si la otra vida fuera…"
                    (Manuel Vázquez Montalbán)

i si no fos res més que un cos embolcallat de terra,
i si no fos res més que sentir a la carn els dits de les arrels
i sentir-los a les vísceres i als ossos i a la sang,
i si no fos res més que un xiprer que en el blau violent del cel
retalla la memòria d’una pluja fina al capdavall de tot,
i si no fos res més que un feix de llenya que fet de tu i de mi
espera en la foguera unes mans que en cullin el caliu?
potser si no és res més, l’altra vida, ja ho hem viscut tot.

Rellegit al programa del 12è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, Palau de la Música Catalana, 28 de maig de 1996:

No es Valium ni Orfidal,
no me ha entendido.
Se trata de la fe. Sí: de la fe.
Comprendo que es muy tarde
y no son horas
de andar telefoneando a una farmacia
con tales quintaesencias.
Lo que yo necesito…

Blava i grisa,

i com un tel la pluja en la profunditat del paisatge.

Fosques i compactes i erectes al marc de la finestra

les figures dels xiprers es claven desafiadores en el temps.

L’amenaça de l’estrip a la boca de l’estómac,

al vèrtex precís de l’estèrnum,

xiprer invers que perfora la mort

quan a l’habitació prenen cos les ombres.