Els vèrtexs del temps, 6
Publicat el 27 de juliol de 2007 per ricardgarcia
A una mort pausada i tranquil·la obrir-li la porta,
convidar-la a ocupar els plecs de la pell
com un oli que parsimoniosament t’ungís.
Sentir l’ossada perdre la consistència càlcica,
sentir com el cos es replega en el record dels gestos
i la memòria en els contorns del fill que has tingut,
en el traç de la tarda quan comença l’hivern
i es recolza el sol als cavallons de l’hort
i tot és, com ho és a vegades l’oblit de viure,
estranyament plaent.
Publicat dins de Els poemes de Els contorns... | Deixa un comentari
pot ser una mort tranquil·la, conscient i coneguda, que et ve a camí quan tu ja saps que és l’hora i pots desfer.te’n dels inútils vestits i alliberar els records, del tot ja destriats d’andròmines prescindibles.
D’un en un se n’isqueren els difunts,
calladament, entre les tombes gràvides,
i es concentraren a la porta del
cementeri, amagant-se entre els xiprers,
i circulaven entre els morts consignes,
subversives consignes ben xifrades,
mentre esperaven l’arribada de
l’enterrament del metge. Però el metge,
dins el taüt, es va apercebre, amb pànic,
de la proximitat del cementeri
i la subversió d’aquells clients,
i amb els peus i amb els punys trencà la tapa
i se n’anà corrents entre les vinyes,
i no parà fins arribar a Nàquera.
—————————————
salutacions cordials i enhorabona,
JCOB