Els vèrtexs del temps, 9
Publicat el 24 d'agost de 2007 per ricardgarcia
Xiprer
Com els gran rèptils extints,
dret en la desemparança
aboca tota la llum dels dies
damunt el brogit dels viatgers.
Escalpel feridor enfonsa
amb mi els seus talls a la terra,
al zenit exacte del cel
dissecciona les arrels de l’ombra.
Traspua miratges d’eternitat,
essències de pluja i de fang
sobre els petits déus vanitosos.
De la mentida em parla amb la veu neta.
Vers els vèrtexs del temps neixen
del xiprer, els camins…
Publicat dins de Els poemes de Els contorns... | Deixa un comentari
Dret en la desemparança—Aboca tota la llum dels dies. Un fragment d’un poema meu del 98 diu així:
Al capaltard la fosca
s’empassa la ciutat.
El xiprer es retalla
a l’horitzó, fugaç,
foragitant els dards
que el sol li ha vessat…
…/…
L’innombrable silenci
besa, zelós, l’atzar..
Punt que acompanya un camí fins a un horitzó concret, muralla que abraça el vent que baixa desbocat els dies d’hivern. Vet aquí dos records de la meva memòria.