Crònica a la Ciutat de València

Han triat el dia que s’acabava el món per fer entrega dels Premis Ciutat de València. Ben pensat; si s’ha d’acabar el món, com a mínim que siga amb una estatueta a la mà. El premi el recollia Juli, pel seu poemari Raspall. Encara no l’he llegit, però fa bona pinta. Segons explica Juli, es tracta d’un poemari inspirat en la infantesa i tendra joventut, i precisament València és un dels escenaris on té lloc aquesta part de la seua vida. Hui, data d’entrega del premi, hem anat la família en desbandada cap a València, a donar-li tot el suport a Juli i, de passada -per a què enganyar-vos- a fer-nos un retrat amb Rita.

Al contrari del que m’esperava, l’Alcaldessa anava vestida de negre, amb un escot que li dissimulava les sines. A dreta i esquerra, com dos lladres entre un Jesucrist carnós, penjaven de l’alcaldessa la Regidora de cultura i l’escriptora (i periodista) Isabel San Sebastian com a artista convidada. D’Isabel en sabia poca cosa més que estava encasellada entre els dolents en la meua subdivisió infantil del món en blanc i negre. 
Fora del que m’esperava, la dona no ha dit cap bajanada que em pareguera especialment escandalosa. En un discurs tediós, repetitiu i ensenyorit, crec que ha acabat comentant alguna cosa sobre la manca de cervells a Espanya; tal i com van les coses últimament, no seré jo qui li discutisca aquestes coses. 
Al final de l’acte, passats els parlaments, ens hem beneficiat en massa d’un sopar frugal a base del càtering de l’ajuntament, que per a aquestes coses no s’està de despeses, en un dels magnífics salons de marbre del consistori. Entre canapè i canapè, m’ha semblat vore a ma tia Teresa -ella sí, vestida d’un roig ben viu- agafant-se a Rita Barberà per a fer-s’hi un retrat; i poc després he pogut sentir com ma mare iniciava una conversa amable amb l’Alcaldessa en persona sobre el poc ús que, com a valenciana, fa Rita del valencià. “Poquet a poquet”, li ha dit Rita. “Ja t’he sentit dir alguna cosa. Ja estic contenta”, li ha respost ma mare. I ha girat cua satisfeta.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Maruja 2.0. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Crònica a la Ciutat de València

  1. AnnaPortell diu:

    Bones festes i bon any 2010, Martona!
    Mortadel.la

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*