Cupressus sempervirens

És una sensació com aquella altra que a mitjanit dels diumenges el feia encongir momentàniament quan, abans de travessar el cos de guàrdia, deixava fora la roba de paisà com si hi deixés el seu jo per preservar-lo de l’obediència deguda, del ‘valor: se le supone’, de la submissió i de l’amor indiscutibles a una pàtria i una bandera. Mentre en mig de la nit entrava a la caserna, repassava mentalment els efectes personals que havia deixat fora d’un món que es regia pel més gran dels absurds. Li semblava que d’aquesta manera una part d’ell quedava ancorada enllà dels murs d’aquella institució  obsoleta i rònega que disposava de la seva vida.

Allà va haver d’aprendre a protegir-se de tothom que deia defensar-lo, perquè aquell exèrcit, com ara aquest altre món petit que el reté, no era altra cosa que una mena d’església amb els seus mites i els seus símbols, amb el seu cap infal·lible i els seus braços executors. Mentre hi era es preguntava què hauria passat si el seu braç no hagués aguantat el pes del fusell i l’hagués deixat caure, si s’hagués negat a prémer el gallet quan li ho manaven, si hagués negat la salutació marcial; però no va ser prou valent i no ho va fer, es comportà com si ell només fos una representació d’aquell altre jo que quedava en repòs fora de la caserna fins que arribés el proper divendres a la tarda i se’n pogués escapar durant unes hores.

En fa molts anys d’això, però fins fa poc que cada matí quan sentia grinyolar el rovell acumulat a les frontisses de la porta, l’envaïa la sensació que deixava el món per submergir-se en una mena de realitat paral·lela que no acabava d’entendre. Sense adonar-se’n, anà desenvolupant un exoesquelet que el protegís de la incertesa i de l’absurd, però aviat descobrí que aquella cuirassa que portava era una presó feta a mida, una presó que li lligava la voluntat i l’obligava a viure –com el personatge de Kafka- a mercè d’algú altre.

Aquesta vegada, però, sí que deixà el fusell i abandonà la causa, de sobte es negà a saludar marcialment i a reconèixer cap autoritat i, tot i que sabia que se’l titllaria de traïdor i deslleial, feu públic allò que havia trobat tan dins seu: ni pàtria ni bandera, no en tenia! Quin pes es va treure de sobre quan obeint exclusivament a allò que li deien alhora el cap i les tripes, es declarà lliure de decidir i de dir. De seguida va notar que començava a escrostonar-se la carcassa que l’empresonava. Encara no se n’ha desfet del tot, però es torna a moure amb una agilitat que no sentia des que era molt jove. I si bé  encara sent els grinyols de les frontisses, ja no s’encongeix, travessa la porta amb el cap alt perquè diguin el que diguin sap que no n’arrossega cap de culpa. I somriu, sobretot somriu molt.

El temps, que durant l’estiu s’allargassa d’una manera estranya et permet viure en algunes raconades del dia o de la nit on la resta de l’any gairebé no t’hi pots aturar. Potser també hi tingui a veure que ja no dormis com abans ho feies i que hagis après, amb l’edat, a pair totes aquestes emocions que duus assolades a la pell amb una serenitat ben diferent de les presses i els neguits de quan eres més jove. El cas, però, és que en els breus minuts que, encara de nit, s’intueix que aviat es farà de dia, hi has descobert un temps tan quiet que et permet abstraure’t de tot el que tens al voltant, de tu mateix, i mirar el món on vius amb prou calma per mesurar quines coses, de entre tot el que has viscut, són les que compten i quines no.

Et venen al cap totes les pèrdues que has patit, algunes materials i altres immaterials, i sorprenentment t’adones que sovint n’hi ha hagut que han esdevingut guanys. Et va costar molt i en algun moment fins i tot va ser dolorós, però ja fa temps que algú t’ensenyà que deixar anar llast i treure’s qualsevol màscara que es dugui per agradar als altres, per no ser rebutjat, era una manera de retrobar-se amb la realitat més difícil d’acceptar: la de reconèixer qui s’és de debò, acceptar-ho i dir-ho en veu alta sense por del què ningú pugui pensar o dir i sense por, sobretot, d’un mateix. I una vegada perduda la por, tot canvia, les coses que paguen la pena i les que no deixen de ser les mateixes i comences a mesurar la vida d’una manera nova mentre aquesta adquireix dimensions que si bé sabies que existien, a tu se t’escapaven i eres incapaç de gaudir-les perquè no t’ho permeties, perquè la imatge que t’havien induït a construir de tu era la d’un personatge només dotat per a la transcendència i allunyat, alhora, del plaer.

T’has adonat, en aquells minuts de la matinada que la vida s’aquieta, que tot i el dolor que li és consubstancial, els canvis t’han alleugerit la vida i aquell antic pes que t’enfonsava el pit només el sents molt estranyament. Tot és molt més senzill que no pas ho explica cap guru ni cap messies, tot és molt més fàcil, tant que fins i tot has après a esgarrapar espurnes de felicitat o de plaer (diria que no són tan diferents una cosa de l’altra) en mig de situacions difícils com les dels darrers mesos que, d’una banda, la mort t’ha passat a prop i la malaltia té atrapades sense remei persones que t’estimes i, d’una altra, sents vergonya i dolor per les matances de Síria i els centenars de milers de nens que han hagut de fugir sols de la guerra perquè ja no els queda ningú.

Les coses no són fàcils, però ja no et dónes ni a l’abatiment ni a la depressió des que has descobert la força dels gestos i els sentiments intangibles, una força sense condicions ni preu que amb la seva presència t’inoculen algunes persones que t’estimen, la M i el M, esclar, i també alguns amics i amigues amb qui aquest estiu has compartit taula, il·lusions, somriures, mirades, silencis, acudits i riures, dolor, abraçades, projectes… Persones amb qui has compartit la bellesa de l’amor i de l’amistat, la força de l’intangible.

Cada estiu, quan arriba el dia de la Mare de Déu d’Agost, tinc la mateixa sensació de ser dalt de tot d’una muntanya russa i el pressentiment que és a punt de començar un descens rapidíssim que ens ha de dur sense repòs a submergir-nos en les nits més llargues de l’hivern. I llavors, quan això passa, amb el vertigen arrapat a l’estómac sé que és el temps qui mana i em queda, només, abraçar-me al record de les bones estones viscudes amb els amics durant els vespres més plàcids de l’estiu.

Enguany, però, tot s’ha precipitat més de pressa. El dia de Sant Llorenç enterràvem l’Eugènia de Can Prats després d’una mort inesperada que va agafar tothom a contrapeu. Amb la seva mort vaig sentir que se me n’anava una part de la meva infància, que una part de tots aquells dies que de petit vaig córrer per casa seva s’enterbolia com si una boira estranya volgués ocultar la veritat. Però això no passarà, perquè la veritat del que hem viscut conforma el que ara som, i jo, ara, també sóc qui sóc perquè una bona part de la meva infància va transcórrer a Can Prats, un dels vèrtexs del meu paradís particular. Quan hi era, sentia que també era a casa i els jocs amb les filles de l’Eugènia i el Josep mentre ells i els avis i el meu pare feinejaven, s’anaren convertint sense que ens n’adonéssim en un camp d’aprenentatge tan ric i plaent alhora que només en vaig poder tenir consciència plena quan vaig créixer.

I potser per això, com una paradoxa, aquest estiu que una part del paradís se m’ha esqueixat i que la mort s’ha fet present per recordar-nos que no hem de deixar passar ni un minut sense gaudir la bellesa del món, encaro el descens cap al que queda de l’any amb un esperit diferent, un esperit marcat per les hores felices de quan era nen a Can Prats i per l’estimació profunda que m’uneix al Josep, un esperit marcat per poder tenir amb mi aquells a qui estimo i poder gaudir dels amics i la companyia que ens fem… I marcat, en definitiva, perquè durant el comiat de l’Eugènia, amb un cel blavíssim sobre el petit cementiri de Sant Llorenç, l’aire lluïa tan transparent com un somriure i convidava, alhora, a recordar-la i a viure sense cap recança la més mínima espurna de felicitat que puguem atrapar.

Vam tenir la bona pensada, ahir a la tarda, de plantar-nos amb un cop de cotxe a l’Espluga de Francolí, res no és massa lluny en aquest país. Al Museu de la Vida Rural s’hi feia la primera edició del Festival de Poesia RUSC, i ja sigui perquè el lloc ens agrada o perquè el cartell de poetes que hi participaven ens era molt atractiu, nosaltres cap a la Conca de Barberà. Com que vam arribar-hi –marca de la casa- molt més d’hora que no comencés tot plegat, vam tenir temps de fer un volt pels carrers de l’Espluga i copsar-hi l’ambient de vigília de Festa Major i també, potser, de noves formes de governar-se. A la plaça una colla de veïns s’afanyaven a deixar-ho tot a punt per l’encesa d’una estelada d’espelmes, i veient feinejar aquella gent, quedava clar com ens aferrem a les il·lusions per alliberar-nos del desànim a què ens aboquen aquests temps embrutits que ens toca viure.

I tornem, parlant d’il·lusions, cap al Museu. Abans no comenci tot, encara tenim temps de saludar la Carme Martí i el Jordi Llavina, i mentre ens asseiem també en Jaume C. Pons, el Francesc Gelonch i la Rosa Lentini. Tot és a punt quan en Jordi Carulla-Ruiz, ànima del RUSC, posa en marxa la maquinària del Festival i dóna pas a les veus dels poetes Jordi Pàmies, Mireia Calafell, Jaume C. Pons Alorda, Rosa Lentini i Perejaume, després del qual encara vam poder veure una lectura  gravada del poeta alguerenc Pere Lluís Alvau i un poema videogràfic d’Albert Carreres.

Mentre els poetes desgranaven versos, va entrar la marinada per alleugerir-nos la calor canicular i donar aire a la piuladissa de l’estol d’orenetes que a aquella hora dansaven a sobre nostre a l’hora que protegien els nius de l’amenaça d’un xoriguer. I així transcorregué el recital, com la dansa dels ocells amb girs i canvis sobtats i sorprenents, amb anades i vingudes de cada poeta a les seves dèries, cadascú amb pas ferm pel camí que havia triat, però tots amb el comú denominador de la feina feta amb rigor i de l’ús del llenguatge per copsar la veritat i la bellesa que viatgen des dels nostres mons més personals a la seva representació en forma de sons i paraules.

Al final, aplaudiments i alegria i, encara, una degustació de vi i de gelats fets amb mel mentre parlàvem distesos els uns amb els altres. Jo amb la Rosa Lentini i el Ricardo Cano, editors magnífics del meu darrer llibre, amb la Mireia Calafell a qui havia llegit però encara no coneixia personalment, amb l’Anna Gual i en Jaume una vegada més encantador i carinyós, amb en Carles Duarte, amb qui ens teníem vistos però mai abans no ens havíem presentat, amb en Xavier Farrè que sabíem l’un de l’altre gràcies als respectius blogs, amb en Joan Rendé… La nit la vam acabar a Montblanc, sopant a la fresca el Xavier, el Joan, la Marta, el Jordi, la Maria i jo mentre explicàvem històries i rèiem, perquè vam riure molt i durant unes hores vam compartir la bondat de sentir-nos feliços… Per la poesia i pel benestar que ens ha donat, llarga vida al RUSC!

També jo m’he fet alguna vegada l’ofès, però és molt cansat. I a més, ara que ja no sóc una criatura, després d’un parell de mastegots he après algunes coses que ajuden a viure millor que no vivia quan ignorava que el món, amb mi o sense, continuaria girant. Els anys ensenyen que no paga la pena viure contínuament enfadat amb les circumstàncies. Crida, però, l’atenció que encara hi hagi personatges fets i drets que sent adults, o molt adults, no hagin volgut entendre que viure permanentment ofesos amb qui no els lloa els fa més mal a ells que a ningú altre.

No costa gens d’identificar l’Ofès. Segur que teniu algun parent, company o veí que ha convertit el fer-se l’ofès en una forma d’autoafirmació i es mostra, sempre, amb la mirada seca i el rostre tens; quin mal no li han de fer les barres de tant mossegar l’aire per tal de mantenir el rictus morrut i seriós que ha adoptat com a senyal d’identitat. Sovint no us diu gran cosa o no us diu res de res, convençut que l’exercici de la més elemental cortesia li faria perdre la imatge feréstega que conrea amb tant d’esforç. Però si per una causa major es veu forçat a haver de dirigir-vos la paraula, compteu que ho farà impostant una gravetat i una transcendència que al seu entendre infonen respecte, i llavors amb la mirada severa, com qui des del púlpit pronuncia el sermó de la veritat, us encolomarà un discurs inacabable, enrevessat i feixuc ple de retrets i de raons per alliçonar-vos, orfes com esteu de sentit de la moral i de l’ètica, irresponsables com sou, heretges com us heu tornat, causants del mal i del seu dolor, traïdors a la causa, vosaltres pecadors… Pecadors!

Donar grans lliçons que a l’entendre de la bona gent que mira de viure en pau amb si mateixa i amb els altres  no són res més que moralina, és una característica ben comuna d’aquesta mena de persones, però també se’ls reconeix per l’agror que destil·len i pel posat adust que adopten per mirar enllà de l’horitzó procurant no veure-us i evitant, sobretot, somriure-us. S’han investit de l’autoritat que dóna viure una vida de servei i entrega, talment un sacerdoci, per tal de complir un alt encàrrec, i implicats com hi estan no es poden permetre cap distracció, cap plaer, ni somriure ni riure’s, és clar, de res.

Sembla que a l’Ofès l’ofengui l’alegria de qui ha triat desdramatitzar la vida i en lloc de viure postrat, se’n riu de la por. A l’Ofès –n’estic convençut-, li fa por mostrar-se feliç, entenent que això pugui ser una mostra de la pròpia debilitat, i tant és així que ho manifesta amb la seva incapacitat de riure amb els altres i de riure’s d’ell mateix, d’estimar i de deixar-se estimar i d’estar, ni que sigui de tant en tant, raonablement content. Aquest home o dona que sempre se situa un graó per damunt dels altres amb actitud circumspecta, l’Ofès, fa una mica de pena, però tot i així és recomanable fugir-ne com gat escaldat. El seu tracte és sovint enverinat; per això, jo, ara que me n’he desintoxicat i ni els retrets ni les amenaces ja no em fan por, penso estalviar-me’l i no deixar passar ni un dia més sense riure-me’n de tot el que sigui risible amb els amics, també de les circumstàncies i d’aquesta cara de pomes agres amb què l’Ofès em desafia… Fet i fet, d’aquí a cent anys, tots calbs!

Mentre treballaves a l’hort, avui, empès per alguna força tel·lúrica escarbaves amb  les mans la terra buscant-hi qui sap què. Després n’agafaves un grapat, te l’acostaves a la cara i inspiraves amb força com si volguessis omplir-te el pit de la sentor orgànica que desprèn quan n’has remenat les entranyes. Feia una olor un pèl aspra i àcida, però també hi senties la saó de després de tot un hivern de pluges i l’escalfor humida que produeix la combustió lenta de les fulles i els petits invertebrats que hi van quedar colgats passada la tardor.

Encara que ara que ja has desat les eines, mentre t’espolses la roba, hi pensis, no saps dir que és el que et feia enfonsar les mans en la terra com quan toques enfebrat la dona que estimes i te n’emportes no només l’aire que respira sinó també l’olor i el gust de les seves carns. Ni ho saps explicar ni potser calgui fer-ho. Al cap d’avall, l´únic que vols és servar intacte el record d’aquella sentor en què es barregen el que ja és mort i el que vol néixer; i també aquesta olor de terra que tot i haver-te-les rentat, encara et fan les mans…

De jove vivies obsessionat perseguint l’ordre, la qual cosa et duia sovint a viure en l’exasperació pròpia de qui mai no aconsegueix dominar tots els elements que conformen la seva vida. Ara, però, ja no en fas cap drama del desordre. El que has viscut t’ha ensenyat que no en som tant d’importants com ens pensàvem quan sortíem de l’ou i que al cap d’avall som, només, una petita baula, petitíssima per no dir gairebé insignificant, d’aquest concert de desconcerts que com deia Gracián, és la vida.

A hores d’ara, et sembla que arribar a viure despreocupat perquè un dia o altre t’hagis de morir i recórrer la vida sense el neguit i les presses amb què sovint ho fem, ho deus també a la distància amb què pots rellegir els anys, és a dir, al fet que aquests dietaris intermitents farcits de desordres naturals que escrius t’hagi permès distanciar-te de l’home que t’ocupa carns i ossada. I ara, havent llegit tot el que hi has escrit, aquest home que ets te’l pots mirar amb la incredulitat i la sorpresa de qui es mira el seu fantasma, però també amb serenor i amb la tendresa de qui tot i que li sap els pecats, també l’ha perdonat.

Quan feinejaves aquest matí, armat de jardiner, t’has adonat que el dia era a punt com una partera i has notat, també, que el diumenge et convidava un any més a celebrar la teva particular Pasqua de Resurrecció mentre apilaves llenya o tallaves l’herba nova.

Treballaves en silenci, al teu aire, i senties la sal del cos regalimant-te esquena avall, com si amb la teva suor haguessis de regar la terra que trepitjaves. Avui el caliu del sol era molt més viu que dies enrere. No només tu, també els arbres que s’han fet durant els 25 anys que fa que vas arribar a aquest clos i els plançons que has plantat aquest hivern ho han notat.

Tu només miraves de posar una mica d’ordre a cada raconada del jardí, però els jocs de les caderneres i la saba que ja arriba enfebrada als branquillons més alts de cada arbre per esclatar-ne els borrons et deien que no, que no hi tenies res a fer perquè des d’avui, com cada vegada que la Primavera et ressuscita, la vida s’escampa enllà, descarada i sense mesura.