Cupressus sempervirens

El mal té moltes formes que se’ns escapen i sobre les quals encara no en tenim cap mena de control. De moltes -penso en les malalties, per exemple-, no en tenim la responsabilitat. En canvi, sí que tenim la responsabilitat de reconèixer el nostre enemic interior, fer-ho ens permetrà gaudir de cada una de les coses que ens passin: les primeres cireres, les amistats i els enamoraments, sí, i també les dissidències i les lluites, les victòries o el que aprenem en les derrotes… I ens ha de permetre, també, fer que la vida al voltant nostre sigui més amable.

El dolor que sentim és inherent a cadascú de nosaltres i ni tu ni jo no tenim cap dret d’assenyalar algú altre i culpabilitzar-lo del que portem dins: frustracions, enrabiades, odi… És per això que et dic prou! És llastimós cada vegada que com un nen malcriat aixeques l’índex per assenyalar aquest o l’altre mentre l’acuses somicant: “ha estat ell…” No dic que alguna vegada no sigui així, però la majoria de vegades no és ell el culpable dels teus mals. Tu i només tu ets el responsable de la teva rancúnia o, per contra, del teu benestar.

Només tu, si t’acares amb valentia a les circumstàncies i als pecats que has comès, pots fer que la teva sigui una vida més o menys plaent. Per tant, no hi donis més voltes, no serveix de res acusar ningú de la teva insatisfacció, d’aquesta agror que et constreny i mai no et deixa estar content. L’enemic que busques per abocar-li els teus greuges és dins teu, encastat en algun racó de la teva ànima, i només quan l’identifiquis –cal ser valent per fer-ho, tampoc no ens enganyem- podràs mirar-te al mirall i anomenar el mal en veu alta. Quan l’identifiquis dins teu i li posis nom, només llavors, l’hauràs començat a vèncer. I somriuràs, sorprenentment les ganes de somriure t’atraparan i tot haurà començat a canviar.