Els dies i les dones

Són quarts de nou de vespre. Ja gairebé no s’hi veu. No fa pas gaire la llum era més llarga. Durava més. Per il·luminar què, ja seria un altre tema. Que cadascú hi pensi. Goethe va morir, segons diuen, reclamant-ne més de llum. Els dies curts. D’aquí no res també ens la retallaran. Tornarem a aquella pàtina de foscor que presagia l’hivern. Que presagia l’avern.

No ens hi encallem. Els dies passen. La xocolata és espessa. Aquest curs serà diferent? La llum. La claror. La foscor. L’ombra. No pot existir l’una sense l’altra. I tot i saber-ho, som animalets que ens tapem ulls i vergonya amb les primers ulleres de sol que trobem a mà. Som animalets que tot i tenir encara el record viu de les darreres calorades de finals d’agost, reclamarem que tornin quan el borrissol del fred se’ns posi damunt els abrics.

Res canvia, tot canvia. Deia la cançó. I pels que tenen poca feina, la cançó d’emprenyar-se per la calor, per la llum, pel fred, per l’ombra, persistiran eternament; com els bitllets, les gasetilles, que serveixen per fer dits i dir que s’han acabat les vacances, que toca tornar a escriure. Tornar-nos a escriure. Tornar-nos a llegir. Sí.