UH! OH! NO TINC POR!
Tornem-hi, però, als viatges iniciàtics. Molts ens hem assegut en una herriko-taberna i ens hem deixat dir que no ens entenien amb el nostre castellà de pan untado en aceite. Molts ens hem deixat portar per la nit plujosa de Bilbo a la recerca d’un poblet amb choznas on hi havia festa com si ja forméssim part d’ells. Molts hem engolit cervesa, amb serradures als peus, mentre un seguit de retrats de senyors amb cara de mala llet, ens miraven des del cel/infern dels gudaris o directament des de la presó, pensant que alguna cosa del seu cabreig se’ns encomanaria.
El misticisme. L’escorça. La superfície. Per sota, un conflicte encès. Un conflicte que fa anys que dura i el que durarà encara. Capbussar-s’hi ja eren paraules majors. Senzillament perquè posar-se les bombones d’aire a l’esquena, volia dir escoltar històries de persones amb cicatrius visibles, amb ferides visibles. Amb dolor a flor de pell. Persones que no portaven samarretes amb eslògans incendiaris. Senzillament persones. I amb les persones, no s’hi pot fer gaire poesia radical.
L’acció. Potser era això els que nosaltres, cadells llavors, aneu a saber què ara, envejàvem. Un mosaic de gestos paral•lels que almenys els toquessin allò que no sona. Que no ens ho han posat difícil des de 1714, a nosaltres? Que no van ser una salvatjada les detencions del 1992 només perquè les Olimpíades no fossin una esca per posar-se a emmagatzemar olles express i arrambar els petards sobrers de Sant Joan?
Ara, uns quants, dinem amb Martxelo Otamendi en un hotel al costat del Fòrum de les Cultures. Som el 2004. Ha vingut a presentar l’informe Antiterrorisme, escriptors i llibertat d’expressió que el PEN Català va editar el 2003. Ens ho diu amb la boca plena. “Esto no va a durar 10 años más”. Les vergonya del cas Egunkaria a les espatlles. I encara una altra que arribaria més tard: la vergonya de la LLei de partits. La línia de flotació de la Democràcia, tocada. Però molts que es diuen d’esquerra, callen. Sempre ens quedarà Palestina per indignar-nos. Això dels bascos, sempre ha estat complicat. Millor Palestina, on vas a parar company!
Els nois que Arzalluz sempre va fer servir com una escorta invisible per aconseguir els seus propòsits, ja no s’esgargamellaran amb la veu de les bales. Les paraules de veritat, tornaran. Ara toca la lluita avorrida. La lluita silenciosa. La que fa molts anys que porten molts abertzales cabuts que saben que el temps dels punts de mira, dels autobusos en flames, ja no té gaire sentit.
I ho saben que gairebé tot comença ara. Que s’haurà de començar a omplir un sac amb tot de fraseologies, d’un i l’altre bàndol, inservibles del tot. Que la construcció del futur, ni tan sols passa per començar a pintar tots els coloms aquells de Picasso; que no és el temps de la plàstica. Que això s’ha acabat. Que algú ho va dir que la política són gestos i silencis. Gestos i silencis. No gaire cosa més.
Toca reunir-se. Toca parlar. Toca asseure’s. Avorrir-se, en definitiva. Beneït avorriment, però, aquest que no surt a les portades dels diaris. Ni dimonis, ni àngels. Ho deia Otegi: “Parlant sempre t’adones que els altres tenen una part de raó”. I d’aquest adonar-se, construir, construir. En silenci. Sense alçar la veu però sense adormir-se a la palla. Construir.
Fa molts anys, moltíssims, que tot se’ns presenta com una confrontació entre aquests personatges de dibuixos animats fugits de les seves sèries i el dolent de torn. Ni en Fluski, el Roc, la Lila o el Pau són uns sants, ni el Sr. Pla és tant malvat com sembla. Hi ha molts matisos entres uns i altres i és des d’aquests matisos, que són més confluents dels que ens pensem, cal dir, per assolir les bases d’un futur on es pugui triar el camí a seguir sense imposicions ni xantatges, sense targiversacions interessades, sense martirologis, lliurement: “Uh! Oh! No tinc por!”.
Felicitats per l’article! Certament, cal dialogar i callar, alhora. Fugir de les confrontacions estèrils. Construir i reconstruir la pau des de zero. Sense imposicions ni xantatges, vertaderament. Amb llibertat, sense censures ni esperant rèdits electorals. El secret, com tu dius, és en els matisos. Ningú té la veritat absoluta. Ni tot és blanc ni tot és negre. Hi ha els grisos.
I, per descomptat, sense pressa però sense pausa.