TARDA EN BLANC
Neva. Avui no, ahir. Nevava, doncs. L’habitual paisatge, l’habitual carrer, s’anava omplint d’una matèria blanca. Els buits els omplia el blanc. Les motos aparcades davant de casa, els bícings aparcats davant de casa, s’anaven camuflant amb aquella lassitud estranya de les brosses voleiant.
Els cotxes obrien solcs rectes i paral·lels a les calçades. Esternudaven els senyors de colors dels semàfors, i en cada atxim o atxum, queia un tou de neu damunt un paraigua o damunt una caputxa de xandall. El soroll de la neu damunt la neu és un plop inimitable. Els cotxes haurien d’haver callat per sentir-se bé.
Al balcó, de barana d’obra, s’hi anava posant tot de granissat. Un pamet ben bo. I a terra, es prenia una teranyina que primer es podia agafar amb la mà i que després, en virtut de la seva perennitat més aviat desastrosa, s’arrapava a les raconades, com si juguéssim a arrancar cebes.
No he pres fotos, ni vídeos, ni res. No en sé, i jo, sempre he cregut que una paraula diu més coses que mil imatges.
He palplantat la cadira rere la finestra i he anat apuntant amb un llapis en un full quadriculat arrancat d’una llibreta qualsevol -hi ha una taca d’oli al capdamunt- l’atzar d’un borrim de cristallets en una branca anorèxica; un imbècil que es fa retratar pels transeünts mentre el vent se li menja el paraigües; l’eixam de plomes d’un coixí còsmic que s’ha esventrat de sobte per allà dalt… N’he comptat, d’atraccions com aquesta, fins a una dotzena ben bona.
Després ja estat l’alarma de la notícia pelada: Adif que organitzava de manera gratuïta, estades de supervivència als seus trens; les rondes on calia posar cadenes -no es tractava de trencar-les, les cadenes?.
Al metro, obert tota la nit, la llum esmorteïda de la superfície, s’ha filtrat cap a sota. I una veu deia “propera parada” i els borralls, allà baix, han estat només llum de fluorescent.