La vida versió Champions League

Em queden algunes manies de l’època en què era periodista: una d’elles, com sempre he dit, la d’escriure quotidianament (el que siga, i amb el lema subconscient de “no penses: tu escriu”). Una altra de les coses que he conservat és, aparentment, aquesta capacitat farandulista d’apuntar-me al que faça falta. I aquest cap de setmana tocava dues presentacions igual de fraternals i significatives: la celebració del 20è aniversari de la Penya Barcelonista de la Safor, i l’agermanament entre les ciutats de Gandia i Reus.

A tots dos actes -i a tots dos posteriors sopars, celebrats tots dos a Tano i amb el mateix menú, cosa que va encantar a Emili-, ens trobàrem en família: tant, que en ocasions tenia la temptació de deixar-me endur per la confiança i soltar davant del micro un monòleg a l’estil post.

En l’acte de l’agermanament hi hagueren dos detalls que em feren especial gràcia: el primer, l’instint espectacular de tots els castellers que,sentint les primeres notes de “Paquito el chocolatero”, es posaren a desfilar davant de la banda de música com si foren moros i cristians de tota la vida -amb un estil un tant diferent, però no filaré tant en aquestes qüestions-.

L’altra anècdota transcorregué durant el sopar, quan tot embotint-nos la carn rostida, la delegació de l’ajuntament de Reus ens demanà quina funció fèiem nosaltes en l’ajuntament de Gandia: els explicàrem que no anàvem exactament de part de l’ajuntament, i que formàvem part més bé del que anomene “La trinxera del farandulisme”, on tot el que fèiem era per amor a l’art, més que per la compensació de cap tipus; llevat del sopar a Tano, evidentment, i d’estar entre família.