A riures toquen
Un dels membres del Gran Consell em dóna una còpia dels Sermons de J Serred, amb un bonus track: Poesies festives. Els textos són dignes del millor humor elaborat pel Senyoret Cabota -que amb això que s’ha tornat un xic treballaor i casaor mos té descuidats-. Un dels poemes m’ha fet tanta gràcia que he sentit la compulsiva necessitat de compartir-lo amb la resta de la Catosfera, especialment amb la “Valosfera”.
El poema que copie a continuació és del llibre A riures toquen (poesies festives), de l’any 77. L’autor és Maties Ruiç, fill de Mislata -com resa la portada. Aprofite per a dedicar el poema a Mr Cabota, a qui em vaig trobar l’altre dia al supermercat, mig desmotivat. A vore si torna al món de la faràndula, encara que siga moderadament.
A les flors marcides
La dona Déu la creà,
de l’home creat primer.
Quan el Senyor la va fer
és que sa falta notà.
Agafà fang i el pastà,
mesclant-lo en una costella.
Quedant feta la femella,
digué a Adan, d’amor propens:
Tin, Pascualo, ¡Ahí la tens!
¡Ara t’apanyes en ella!
Els dos, com uns angelets
bobos, vivien asoles.
Ella, ni trencà casoles,
ni anà mai a fer roglets.
Però a pesar d’estos fets
al tinde Adam tal fortuna,
es quedà sense dir pruna.
I en pressentiment se sap,
que digué, agafant-se el cap,
¡Me n’han donat massa en una!
Dotat de clara visió
repetia… ¡massa dona!
Encara que siga bona,
¿Quin pecat hauré fet jo?
Prompte vingué l’expulsió
de la parella insubmissa,
i al pobre Adan li precisa
llaurar la terra i suar,
i tindre’s que arromangar
sense haver gastat caminsa.
(…)
Sí que és cert, sí. És una llàstima que una ment brillant i preclara com la seua hiverne en l’aburgesament, tot i que entenc el cansanci. S’ho va currar molt i mereix el descans. Però que no se’ns perda del tot en el conformisme, que val massa com per esdevindre un xiquet asfaltat.