La vida versió Champions League

Matilde Salvador era la compositora valenciana viva més important. Pertany a una època de compositors -com Moreno Gans, per exemple- que veieren la seua carrera mig truncada a causa de la guerra civil. I allò degué afectar a Matilde Salvador, perquè era una dona amb les idees claríssimes, i molt ferma; ho vaig poder comprovar en persona.

En la Universitat d’Estiu de Gandia de 2006 fou una de les estrelles convidades, i de passada la portaren també la meu programa de televisió, per a que l’entrevistara. Abans d’entrar, de dir res, em va dir:- A mi l’entrevista me la fas en valencià. Si me la vas a fer en castellà, més val que ni comences.

De bones a primeres, una afirmació com aquesta -innecessària, per cert, en el cas de Gandia Televisió, on totes les entrevistes es fan en valencià a no ser que l’entrevistat demane expressament que les facen en castellà- em va posar mig en peu de guàrdia. No per res, sinó per l’apropament hostil de la convidada. Amb 88 anys i aquest geni, vaig intuir que no seria una entrevista fàcil. I efectivament, no ho va ser; semblava que em boicotejara l’entrevista, m’ho comentaren fins i tot alguns espectadors després de veure-la. Potser havia tingut alguna experiència amarga amb el món del periodisme, qui sap.

En tot cas, una actitud com aquesta, vista en perspectiva, em sembla fins a cert punt normal: una persona amb el seu caràcter, amb la seua edat, i amb el seu èxit professional… No sé perquè, però em va donar la sensació de ser com un personatge de Rodoreda.  

M’ha sabut greu la seua mort: ha faltat una dona excepcional en el món del la música, i una dona ferma en les seues conviccions, de les quals en fan molta falta al nostre país. Si la meitat de les persones valencianes fórem com ella, el país aniria més ert que un fus…

Vaig agafar el meu cotxe, transformat en caragol perquè portava la casa al damunt, després d’acabar l’últim directe de fira i festes, rumb a València, amb la ràdio a tota llet, cantant les cançons amb alegria, i fins i tot permetent-me alguna que altra coreografia, sobretot en la recta entre Cullera i Sueca.

Em van rebre els llums acarabassats del Cap i Casal, uns llums tan ataronjats que pareixia que emeteren betacarotè en comptes de llum (té un cert regust a Canal 9, això de referir-se a València com a Cap i Casal). I després d’aparcar, quatre viatges a peu del cotxe al pis amb mobles, caixes, roba, llums, ordinador, trastos….

 Ara vaig a classe; i em senc molt decaiguda, quasi trista. No sé si és la baixada d’adrenalina, la cendra que es desprén dels núvols, o que em vaig vella i cabota, i cada vegada em costa més eixir de la Safor; però tinc el somriure invertit, hui.

Només li veig una solució: un litre de cafè aràbic, del de cafeteria de facultat. Això cura qualsevol inici de tristesa, i torna a pujar l’adrenalina a nivells vertiginosos, segur.

Hi ha hagut un cert enrenou amb la fotografia, a Itàlia, d’una xicona anorèxica, per tal de "dissuadir" a les pretendents de malaltes que deixen de menjar. No és que siga una experta, però em sembla que la qüestió de l’anorèxia va més enllà de voler imitar a una model -o una actriu, o una cantant-; sembla que intervenen molts factors, entre ells el caràcter, i l’entorn de la persona, l’ansietat que tinga. Respecte a la fotografia, no em sembla ni bé ni malament: està bé com a intent, i sincerament, trobe que és una fotografia bonica, en el sentit de ben feta. Però tampoc crec que siga la solució màgima a aquest problema social.

En tot cas, del que sí que em voldria fer ressò és de les talles de les marques. Anar a comprar roba amb un referent de talla hui en dia ja és una utopia. Posaré un exemple amb mi mateixa; sóc una dona prototípicament mediterrània: els ulls ammetllats, els cabells a joc, metre seixanta cinc, seixanta cinc quilos de pes, i les formes arredonides característiques de la zona, és a dir, amb pits i cul. Fins aquí tot bé. És a dir, que no hauria de tindre problemes, sent com sóc, que de tant prototípica resulte avorrida, en trobar alguna cosa de la meua talla. Però resulta que quan vaig a comprar roba torne a casa amb una depressió, perquè res em cap. A mi, que sóc prototípica. Després de pensar-hi, un dia, a casa, després d’anar de compres -o d’intentar anar-hi, perquè aparentment no em deixen-, vaig arribar a la conclusió que els qui tenien un problema eren ells. Només un cervell XXS podria dir que la meua esquena mereix una samarreta del tamany XXL. I tanmateix, no és estrany que haja de comprar-me aquestes talles en certes botigues de roba.

En aquest sentit, crec que farà més bé al problema de l’anorèxia aquesta unificació de talles que estan fent a l’Estat Espanyol que no pas la fotografia d’una pobra dona malalta escampada per totes les ciutats europees.

Hom intenta convertir-se amb el temps en un ésser racional, autocontingut, sociable, i el màxim d’estable possible -bé, hi ha gent que això darrer ni ho intenta, però no és la regla general-. Però de vegades els nostres instints animals ens fan caure en l’intent; torna a eixir del fons de les entranyes la involució dels primats.

Anit en vaig donar un exemple clarivident. M’havia passat la vesprada al peu del Passeig de Gandia, micro en mà, narrant l’apassionant acció que hi ha al carrer en Fira i Festes, amb el somriure obert de bat a bat i entrevistant a tot aquell que se’m volguera posar al davant. Una Marta adorable, una Marta Jekill, guarint les ànimes assedegades de coneixement amb informació fresca com la sang d’una morsa.

I en acabar, dues hores després, vaig anar a sopar amb el càmera. Ens esperaven tres hores més de feina, per a preparar reportatges sobre els concerts que tenen lloc a la ciutat. I en veure que no podia sopar, que no ens donava temps, i havia de sacrificar el menjar amb la fam que tenia, em vaig passar tota la nit amb suny fins que em va arribar el moment desitjat, un entrepà de llonganissa amb camembert i ceba dels que es toquen el rabo al Bar Plaza.

Tres hores després, a la una i escaig, amb els peus adolorits i la mà engarrotada de portar el micro, tornà a aparèixer el suny.

– Qué te pasa, Marta? No me gusta verte así- va dir el càmera.

Que què em passa? Son, fill meu, son. Una son que faria trencar-li l’ànima a una pedra.

Potser hi ha gent que és capaç de controlar-ho, però jo no. Pot amb mi. Una Marta amb les primeres necessitats de l’escala de Maslow acomplides és una Marta encantadora i Jekill; mentre que si tinc son o fam, em convertisc en Marta Hyde…