Els dies i les dones

David Figueres

EL PROJECTE ALFA

1

Fa uns anys no hi havia projecte teatral on almenys un dels actors no es despullés de pèl a pèl damunt l’escenari. La cosa evolucionà cap al tractament sistemàtic dels clàssics representant-los amb corbata i vestit. Ara sembla que la moda rau en les projeccions de vídeo.

No ets ningú si no hi ha una pantalla rere el teló. Deixant de banda els quatre que saben treure profit de tot plegat, la majoria de vegades el despropòsit és espectacular. Davant això, hom sempre es pregunta perquè un grup de gent que vol fer teatre, no demana a un autor que li escriguin un text, busca un director, l’assagen i el representen deixant-se d’històries efectistes?

Afortunadament encara hi ha algú que té dos dits de
front. Gent que senzillament decideixen optar per formar companyia, amb
tot el què comporta aquest “senzillament”, i es llencen a la piscina.
Ni incomunicacions humanes, ni existencialismes de sabatilla, ni
reivindicacions estètiques post-modernes. La companyia Viuda de Iguana e hijos (Èlia Corral, Ester Cort, Òscar Garcia, Santi Monreal, Pep Muñoz i Mireia Piferrer) va presentar el passat dia 5 a la Sala Trono de Tarragona, El projecte Alfa, un hilarant text de Biel Perelló.

Un ex-professor universitari que perfectament podria fumar un puro,
portar un bigoti pintat i anar demanant ous durs; el seu ajudant que
acabarà vestit de Charlot; una monja una mica tarada; una pubilla de
casa bona viva com ella sola i un explorador africà amb fogots eterns,
marxen a l’Àfrica després de raptar la mòmia de Lenin a Moscou per
retrobar la mare de la pubilla. Com ja us podeu imaginar, l’argument és
el de menys; tot plegat és una gran absurditat llaurada d’acudits i
gags per fer descollonar al personal.

L’experiència professional de Perelló en el camp
dels guions, serveix per bastir una estructura que funciona com un
rellotge de precisió. Sap enganxar al públic des del primer moment i
portar-lo cap allà on vol ell. El text és agraït perquè Perelló sap
combinar diferents registres humorístics: des de fricades starwarianes
a bromes sexuals de mal gust, passant pels equívocs més innocents. Amb
tot, no és una tirallonga gratuïta d’acudits, no, hi ha un substrat
teatral que admet aquesta disparitat de registres fent que hi
convisquin sense cap mena de problema. A mi l’utilització de la mòmia
com a Mcguffin i la seva resolució final, m’entendrí.

La direcció de Jordi Frades també
contribueix a donar un ritme àgil a la comèdia. Sap adequar el perfil
de l’actor a les exigències del paper sense intel·lectualitzacions,
cercant la gestualitat, sense passar-se, i sobretot recolzant-se en el
text. Potser el fet que Frades vingui del món de l’àudio-visual,
contribueix a donar una vivacitat concreta a l’obra imprimint un
discurs semblant al que podríem trobar en un producte televisiu on la
interpretació molt més neutre, està al servei del text. Els actors
saben jugar el seu rol sense histrionismes, en el seu just punt.

Les pretensions de El projecte Alfa
s’assoleixen en escreix. La comèdia funciona. Malgrat l’aparent
lleugeresa de tot plegat, al darrera es percep una feina feta a
consciència en tots els camps. A la butaca hom riu, somriu i es fa un
panxó de riure. Això pot semblar que és fàcil i no ho és. Fer riure
sempre ha estat infinitament més difícil que fer plorar, malgrat que no
tingui el mateix prestigi i aquí es riu a pleret.

Recomanem aquest
projecte alfa, encara en rodatge, per la seva frescor i per la seva
honestedat i sobretot, perquè no hi surt gent despullada, vestuaris
desfasats o imatges reproduïdes. Només una comèdia per fer riure, que
no és poc.

 

 

 

DOS CATALANS DETINGUTS A RÚSSIA QUAN PARTICIPAVEN EN UN CONGRÉS SOBRE ELS DRETS HUMANS

2

Dilluns passat, després de l’acte del qual parlava ahir, vaig sopar amb la Rita Huybens, presidenta de la Lliga dels Drets dels Pobles i el Sergi Curbí, coordinador de la Campanya Txetxènia trenquem el silenci. Ens van comentar a tots els assistents que en breu viatjarien a Nizhny Novgorod (a prop de Moscou) per participar en un congrés internacional sobre els drets humans a Rússia, organitzat per l?Associació d?Amistat Russo – Txetxena. A principis d?aquesta setmana es va rebre la comunicació del govern rus en la que prohibia la celebració.

Aquest migdia via el Comitè d’Escriptors Empresonats rebo un correu amb la notícia a El País de la detenció del Sergi i de la Rita per part de les autoritats russes, dissabte passat. Minuts després Vilaweb, que està fent un gran seguiment del cas de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia, oferia noves notícies sobre la detenció de més sospitosos relacionats amb el crim de la periodista a més de la detenció dels dos activistes catalans. Sembla que se’ls imposà una multa per incomplir les finalitats turístiques declarades en el moment de treure el visat i se’ls acusà de conspiració. Es preveu que tots dos puguin ser a Barcelona aquesta tarda.

Sempre he lloat la feina que l’ONG LLiga dels Drets dels pobles i concretament la seva campanya sobre de suport a Txetxènia. La seva professionalitat i integritat va fer que amb el PEN català s’ajuntessin esforços per denunciar el cas de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia i de la manca de llibertat d’expressió que pateix avui Rússia.

A l’espera de noves informacions, esperem que la Rita i el Sergi puguin tornar a casa el més aviat possible i que ens donin la seva versió dels fets. Des d’aquestes pàgines la meva solidaritat i suport que faig extensible a tots els companys de l’ONG esmentada. Us animo a solidaritzar-vos-hi vosaltres també, deixant comentaris de suport.

UN ANY SENSE L’ANNA POLITKÒVSKAIA

0

El passat dia 1 d’octubre a la sala Mirador del CCCB  ens aplegàvem  més d’un centenar de persones per escoltar les paraules de dos experts en Rússia: el periodista Llibert Ferri, ex-corresponsal de Televisió de Catalunya a aquell país i Oleg Panfílov, director del Centre de Periodisme en Situacions Extremes, de Moscou. El motiu de la trobada era doble: el record del primer aniversari de l’assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, avui fa un any i la presentació del llibre editat per l’editorial Aresta Anna Politkòvskaia. La consciència moral de Rússia.

La situació del país eslau que exposaren els dos periodistes és desoladora. Una societat civil desestructurada fluctuant entre creure que Rússia no hauria de fer-hi res a l’Unió Europea, que Putin és la millor solució pel país o que haurien de tornar els temps de la URSS, és motiu de desencant per una minoria de persones conscients que les coses no van com haurien d’anar però que es veuen impotents per a lluitar-hi en contra.

El personalisme extrem de Putin controlant els canals de televisió pública, governant al costat d’una oligarquia sorgida d’agents de l’antic KGB i enaltint un perillós patriotisme, provoca reticències a occident malgrat que els inversors s’hi aboquin. La falta de llibertat d’expressió és absoluta i el més dolent és que Putin no fa altra cosa que seguir amb una tradició imperant des dels temps dels tsars només apaivagada pel període del govern Ielstin.

Panfílov era amic personal de l’Anna. Relatà l’esfereïdora anècdota del dia que l’Anna organitzà un divendres un sopar amb alguns amics a casa seva. Panfilov va anar a buscar gel a la cuina i tornà a la taula. "Anna, saps que tens una mà al congelador?", va observar Panfílov. L’Anna no hi donà importància, explicà que en el seu darrer viatge a Txetxènia, una família havia aconseguit esbrinar on havien enterrat el seu fill però per poder demostrar-ho, necessitaven una prova d’ADN. La família havia tallat la mà del cadàver i l’Anna esperava que fos dilluns per poder anar a un laboratori i fer els pertinents anàlisis. Així era l’Anna Politkòvskaia i aquest el grau d’implicació amb el que havien sofert a Txetxènia.

Avui s’escau un any del seu assassinat. No s’han aconseguit descobrir els culpables. Ningú creu que hores d’ara apareguin. Panfílov ens va dir, en el sopar posterior amb amics del PEN català, de la Lliga dels Drets dels Pobles i de la Federació catalana d’ONG pels Drets Humans, que aquest tipus d’assassinats s’han de resoldre en almenys els primers deu dies posteriors, després les pistes s’esvaeixen i qui ha els ha ordenat ja ha parat compte de tancar la boca a qui podia xerrar més del compte.

Sigui com sigui, avui i sempre tenim ben present la mirada obstinada de l’Anna, la seva determinació per donar veu als qui havien patit atrocitats indignes. A Rússia, la veu de l’Anna es va silenciar amb una colla de trets. El seu nom és tabú. D’aquí que cada vegada que s’escrigui el nom de l’Anna i que es digui contra qui va lluitar, contra què va lluitar, és una victòria perseverant contra la foscor, contra l’oblit; en favor de la llibertat d’expressió.

MÉS TEATRE

3

Molta son avui. Amb els amics vam celebrar l’estrena d’ahir. No n’hi havia per tirar coets, però si més no hi ha espectacle, que ja és molt. Poca afluència de públic. La pluja, un dijous… Massa coses fora del teu control. Algunes reaccions a peu de platea esperançadores. El futur de tot plegat? Ja es veurà. Els qui ens dediquem a això de la creació sabem que res és fa amb dos dies. Cal paciència, constància, no defalllir.

Aquesta vespre baixaré a Tarragona. Una altra companyia amiga també estrena el seu espectacle "El projecte Alfa", escrita pel Biel Perelló, guionista habitual dels programes del Miquel Calçada -ex Miquimotu-. Pel poc que ha pogut transcendir, és una comèdia esbojarrada que promet. Ja ho sabeu, si sou a Tarragona, avui o el proper dia 12 a les 21:30 a la Sala Trono Villegas. Riure una mica sempre va bé.

(NOTA: Després de tres anys d’anonimat físic, decideixo donar la cara. El copirrait de la foto és de l’amic Puigdencama)

LES PRESONS ON VIVIM

2

Fa cinc minuts que em passejava passadís amunt i avall vestit amb la roba que portaré demà. Faig patxoca davant el mirall. Tot correcte. Després de refer el guió -és el que té haver-t’ho de fer tot tu-, memoritzar les quatre darreres indicacions i revisar que tot estigui a punt, tant l’Eva com jo estem preparats per morir d’èxit, demà.

Fa gairebé un any que patollem amb aquests textos i amb aquest espectacle. Va néixer com un encàrrec que al final no es concretà, però vam seguir endavant: ens ho havíem passat massa bé fent i refent les paraules d’aquests escriptors que han estat empresonats, com per arrufar-nos davant el primer contratemps.

Fa molts anys que conec l’Eva. És una gran actriu i una gran amiga. Després de compartir molts anys d’amistat, també en un encàrrec on jo havia de llegir uns poemes i ella m’havia de dirigir una mica, vam adonar-nos que a més d’entendren’s en la complicitat del dia a dia, ens enteníem confegint alguna cosa semblant al teatre. Va ser un agradable descobriment.

Han estat setmanes molt intenses. Ho hem girat tot del dret i del revés, però crec que hem bastit quelcom honest, quelcom que és de veritat. Demà vull passar-m’ho bé. Vull sentir com l’energia flueix, com ens compenetrem, com ens posem al servei dels qui sense atracar a ningú,  ni assassinar a ningú o estafar a ningú, són empresonats només per escriure allò que algú no vol sentir.

Les paraules no poden lluitar contra tants tirans arreu del món que fan omplir les presons d’escriptors, però poden fer visible allò que aquests mateixos tirans volen silenciar. Les paraules no poden fer tornar a casa tants innocents que tenen com a única arma una ploma, però poden deixar constància que un moment donat, en un lloc concret, es van cometre atrocitats, genocidis i hi va haver algú per a explicar-ho i per això mateix el van tancar.

Si avui veniu a les 22:00 al centre cívic Cotxeres Borrell de Barcelona, no espereu grans proclames ni discursos ni demagògies barates, no, hi veureu una actriu i un escriptor posat a actor circumstancial posant veu i gest a les paraules dels qui un dia es van trobar privats de llibertat i van tenir por i ho van voler explicar, no res més. Us hi esperem!

LÚCIDES LLAMBREGADES

1

Feu la prova. Busqueu el rellotge calculadora que us van regalar per la primera comunió amb la pantalla en blanc, també el de l’avi que no va anar a Cuba. Afegiu-hi una parell de forquilles i una cullera. Poseu-ho tot plegat, ben junt, davant la pantalla de l’ordinador.

Ara cliqueu aquí i espereu deu o quinze minuts. Ja està?. Mireu-vos tot el parament. Us adoneu que ja podeu fer sumes i restes, que se sent un tic-tac narcotitzant i que les forquilles i la cullera estan completament doblegades? Efectivament, la mirada maragdada, penetrant, del Saül Gordillo, causa aquests estralls!!!

Fonts que ha consultat aquest bloc i que no podem revelar, han verificat que existeixen diverses investigacions en marxa per comprovar si el Saül és d’aquest planeta o no. Un home que escriu llibres, que dirigeix una agència de notícies, que penja una, dues, a vegades fins a tres apunts diaris al seu bloc, que crea portals de blocs polítics, que… Uff!

Amb tot, aquest desfici obrer, no ha estat el principal detonant d’afirmar el què afirmem. Allò que el delatà de manera instantània no fou aquesta frenètica capacitat de fer feina, no, el fet realment alienígena, és que tot ho faci gastant el més estricte respecte, fonamentant les opinions i prenent partit fins on l’objectivitat periodística ho permet. Un extraterrestre de dalt a baix, vaja.

Aquest capvespre m’he apropat a la sèu d’Òmnium Cultural a Barcelona en la presentació a la comtal del llibre Nació.cat, escrit pel protagonista d’aquest apunt d’ara. Volia constatar tot allò que només eren conjectures. L’èxit del .cat, ha estat una fita per aquest país pendent de ser normal, però també que els blocaires de la catosfera, puguem gaudir de representants tan eficients que es prenen això de teclejar en aquests caixons digitals amb rigor i professional i que en fan bandera a les primeres de canvi.

Hem d’afirmar que sens dubte assolir el domini nostrat ha estat una victòria sense precedents però també toca treure’ns el barret per aquells que prestigien aquesta terminació gatuna amb una mirada lúcida que posi a l’hora els rellotges que han de fer-nos saltar la il·lusió per tanta feina com queda per fer, els d’aquells que portaven els qui un dia deien l’hora sense passar per Madrid; algú capaç d’almenys intentar doblegar aquells que no s’atenen a raons.

 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

ESCRIURE I SOBREVIURE. LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ A RÚSSIA

0

Amb motiu del primer aniversari de l’assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, el PEN català, conjuntament amb l’editorial Aresta, la LLiga dels Drets dels Pobles i la Federació d’ONG pels Drets Humans, presenten el recull d’articles de la mateixa periodista: Anna Politkòvskaia, la consciència moral de Rússia.

Presentaran l’acte Lluís Montagut, director de l’editorial Aresta; Dolors Oller, presidenta del PEN català; Rita Huybens, presidenta de la Lliga dels Drets dels Pobles i Roger Revilla, president de la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans.

Intervindran Llibert Ferri, periodista i ex-corresponsal de Televisió de Catalunya a Rússia i a l’Europa de l’Est i Oleg Panfílov, director del Centre de Periodisme en Situacions Extremes de Moscou.

L’acte serà avui a les 19 h. al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i demà a Girona al Centre Cultural la Mercè a les 19:30 h.