La vida versió Champions League

Cada vegada que agafe una tirereta d’anar al gimnàs, acaba ocorreguent alguna gran desgràcia, com que em canvien els horaris de la meua vida, o es posa a ploure (i això m’afecta a les articulacions, com si tinguera huitanta anys, serà possible?), o em vaig un esguinç, o el gimnàs tanca per vacances… aquesta últim sprint gimnàstic se’m va aturar precisament per això, per vacances del gimnàs de la Font. I ahir se’m va ocórrer tornar…
Sé que la música del gimnàs ha de ser marxoseta: vaja, que no podem anar posat al Lluís Llach; aixó ho entenc. I de fet, de la música gimnàstica no me n’havia queixat abans: al contrari, quan anava a l’mp3, al final me l’acabava llevant, perqué la música del gimnàs m’agradava bastant. Però ahir vaig tornar i des del vestidor ja em va semblar que en comptes de preparar-me per a formar part d’una activitat de vida sana, estava fent el ridícul a punt d’entrar a Bacarrà amb xandall i esportives; i que a la porta del gimnás m’oferirien “material”.
La veritat és que després la música va tornar a ser com sempre, i que de fet, el gimnàs està ple de gent majoritàriament sana i majoritàriament normal; aixina i tot, de tant en tant et trobes algun ésser amb les masses muscular i grisa inversament proporcionals… dels que probablement es passen el cap de setmana passant “material”.

He tingut el dubte de si escriure-ho en majúscula o minúscula, pel tema del genèric; però bé, al capdavall, es tracta del meu nom. Comence la història: l’altre dia, a la boda aquella que vaig anar, em vaig trobar escoltant un personatge que gaudeix d’autoritat i reconeixement per part de la societat. I estava explicant que coneixia bastants hòmens que es deien com ell. Em va fer gràcia i, presa de la meua característica espontaneïtat, vaig exclamar encantada:- Ei, jo també col·leccione Martes Inses!
M’explique: al lloc on em vaig criar, que no va ser la meua terra, Insa era un cognom rar. I clar, vaig pujar pensant que jo era d’allò més rara i exòtica. Afortunadament ací, a la meua terreta, el cognom és més comú. De fet, és un cognom bastant escampat al llarg de la Corona Catalanoaragonesa (o Arc Mediterrani, trieu l’eufemisme que preferiu). I clar, Marta tampoc no és cap nom que demostre exotisme ni originalitat (cosa que, d’altra banda, he d’agrair profundament a la meua germana, Maite, que va ser qui el va triar). De manera que si sumes 2 + 2, resulta que el món està ple de martes inses. En concret, en tinc localitzades a 4, dues buscant al google, i les altres dues que el destí me les va voler presentar.
La primera Marta Insa és de Portugal o de Galícia, algun lloc on canhamo s’escriu així, el galaicoportugués. Perque resulta que aquesta Marta Insa comparteix amb mi l’afició del periodisme, però té una altra afició que no compartesc: la de fumar. És la directora d’una revista sobre cànem. Vaja, aquesta Marta Insa sí que és exòtica.
Hi ha una altra Marta Insa al barri de Gràcia, que un dia va ajudar en un estudi de meteorologia, o alguna cosa per l’estil, i li’n van donar crèdits. Una altra afició que compartisc, veus?
Les altres dues ja les he localitzades per atzar: una que era telefonista i era de Zaragoza (jo també vaig ser telefonista quan era jove, els treballs fem han unit la nostra generació). I l’altra que era la novia d’un xicot de Dénia, amb la germana del qual vaig treballar. Crec que amb aquesta última encara en sóc família, perquè son pare és de Bellreguard, i els Inses de Bellreguard i els de La Font encara som família (bé, de fet, qualsevol Insa de la Safor i jo en som, de família). Però bé, de la meua noció de família en parlaré un altre dia…

Fa uns dies Tirant al Cap, una autoritat solvent en el món editorial (i valencià) es feia ressò de la poca renovació en la literatura valenciana, de falta d’una base d’escriptors en valencià jóvens. Emili té una teoria sobre l’escriptura i les matemàtiques que té molt de sentit: els matemàtics brillants tenen la seua època d’esplendor als 20 i pocs anys. Els escriptors grans (els genials ja és un altre tema) al contrari, són com els bons vins: necessiten uns 20 anys de vida adulta per a donar el millor d’ells mateixos. L’altre dia li va passar una anècdota a una amiga meua. Bé, a dues.
Tinc una amiga que és escriptora, és jove (menys de 30), i està ficada en l’Associació de Joves Escriptors Valencians; es va assabentar que una altra de les meues amigues -ja veus, amb quines celebritats em codege- havia guanyat un premi literari per una narració. I la volia entrevistar per a la revista de l’associació. Vaig posar l’orella a temps per a sentir com l’amiga del premi li deia a l’amiga escriptora: – Mira, Maria, ni sóc jove, ni sóc escriptora, de manera que faries bé de buscar alguna altra persona per a l’entrevista. Potser l’amiga aquesta té raó, no és cap escriptora, però al capdavall, en aquestes edats (rondem totes tres els 30, per baix), tampoc no tenim temps per a haver escrit tant. Crec que els joves escriptors s’haurien de començar a comptar des dels 35 fins als 45. El que em pregunte si hi ha algun país que tinguen crios de 20 anys escrivint a novel·la per any -i que les novel·les siguen potables és clar, perquè si no ja podem començar a comptar a Sico Fons com a jove escriptor…

Vaig començar la vida periodística al Levante, d’una manera atípica -com acostumava a fer les coses en aquella època, d’altra banda-: em vaig presentar a la redacció i li vaig dir al director: Hola, Alfaro, estic estudiant comunicació audiovisual i m’agradaria ser corresponsal del Levante a la Font d’En Carròs.
– Baixem a fer-nos un cafè, i parlarem- em digué. Certament, em falta explicar que un contacte del Levante en una altra redacció ja li havia donat referències sobre mi, sobre que era bona xica i volia aprendre, bàsicament. Total, quin mal pot fer una columneta cada quinze dies? Alfaro se’m va posar a parlar sobre les condicions econòmiques, una cosa que per aquell temps jo ni entenia ni tenia interés en entendre. Que anava a tant per peça, que podia utilitzar la infraestructura del Levante a Gandia, i que eventualment tots els corresponsals s’ho havien anat deixant sempre perquè no els eixia a compte.
I jo, com una xiqueta amb sabates noves, ale, ja era periodista. I la millor notícia de la meua carrera va vindre el dia següent: un robatori a la joieria del poble, amb tirs a l’aire i tot! I com en aquella època se’m donava millor escriure contes que redactar notícies, arriba a ser entendridor llegir aquell relat del succés. Encara el conserve. És clar, que el conserve! Tot periodista conserva la seua primera notícia!! Recorde que em mirava el nom en la pàgina del diari i no me’l veia.
Bé, d’això en fa uns quatre anys, i sembla que faça dècades. Ara ja no faig de corresponsal, entre altres coses, perquè mon pare està dins el món de la política municipal, i no em semblaria ètic. Però conserve amb estima aquells records de reportera ditxaratxera del poble. Ara el Levante fa 20 anys, i entrevistaré a Alfaro al meu programa. El món dóna moltes voltes, i quan el món en dóna una, de volta, la Safor ja n’ha fet setanta…

Dissabte vaig tindre un dia curiós; ja feia temps que sabia que tenia una boda -d’uns novios que portaven 15 anys junts!-. I el mateix dia em vaig assabentar també d’una mort i d’un naixement. De fet, estava entrant al soterrament quan vaig rebre un missatge que acabava de vindre al món un xiquet de més de tres quilos i mig, probablement redonet i bonico, i amb la cara rosada. Sé que pot sonar típic, però mai com dissabte vaig poder sentir tant de prop i amb tanta simultaneïtat la roda de la vida.
I és que quan falta algú, potser el millor consol és pensar que hi ha altres que venen.