El Levante fa 20 anys
Vaig començar la vida periodística al Levante, d’una manera atípica -com acostumava a fer les coses en aquella època, d’altra banda-: em vaig presentar a la redacció i li vaig dir al director: Hola, Alfaro, estic estudiant comunicació audiovisual i m’agradaria ser corresponsal del Levante a la Font d’En Carròs.
– Baixem a fer-nos un cafè, i parlarem- em digué. Certament, em falta explicar que un contacte del Levante en una altra redacció ja li havia donat referències sobre mi, sobre que era bona xica i volia aprendre, bàsicament. Total, quin mal pot fer una columneta cada quinze dies? Alfaro se’m va posar a parlar sobre les condicions econòmiques, una cosa que per aquell temps jo ni entenia ni tenia interés en entendre. Que anava a tant per peça, que podia utilitzar la infraestructura del Levante a Gandia, i que eventualment tots els corresponsals s’ho havien anat deixant sempre perquè no els eixia a compte.
I jo, com una xiqueta amb sabates noves, ale, ja era periodista. I la millor notícia de la meua carrera va vindre el dia següent: un robatori a la joieria del poble, amb tirs a l’aire i tot! I com en aquella època se’m donava millor escriure contes que redactar notícies, arriba a ser entendridor llegir aquell relat del succés. Encara el conserve. És clar, que el conserve! Tot periodista conserva la seua primera notícia!! Recorde que em mirava el nom en la pàgina del diari i no me’l veia.
Bé, d’això en fa uns quatre anys, i sembla que faça dècades. Ara ja no faig de corresponsal, entre altres coses, perquè mon pare està dins el món de la política municipal, i no em semblaria ètic. Però conserve amb estima aquells records de reportera ditxaratxera del poble. Ara el Levante fa 20 anys, i entrevistaré a Alfaro al meu programa. El món dóna moltes voltes, i quan el món en dóna una, de volta, la Safor ja n’ha fet setanta…