La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Disco Gym

Cada vegada que agafe una tirereta d’anar al gimnàs, acaba ocorreguent alguna gran desgràcia, com que em canvien els horaris de la meua vida, o es posa a ploure (i això m’afecta a les articulacions, com si tinguera huitanta anys, serà possible?), o em vaig un esguinç, o el gimnàs tanca per vacances… aquesta últim sprint gimnàstic se’m va aturar precisament per això, per vacances del gimnàs de la Font. I ahir se’m va ocórrer tornar…
Sé que la música del gimnàs ha de ser marxoseta: vaja, que no podem anar posat al Lluís Llach; aixó ho entenc. I de fet, de la música gimnàstica no me n’havia queixat abans: al contrari, quan anava a l’mp3, al final me l’acabava llevant, perqué la música del gimnàs m’agradava bastant. Però ahir vaig tornar i des del vestidor ja em va semblar que en comptes de preparar-me per a formar part d’una activitat de vida sana, estava fent el ridícul a punt d’entrar a Bacarrà amb xandall i esportives; i que a la porta del gimnás m’oferirien “material”.
La veritat és que després la música va tornar a ser com sempre, i que de fet, el gimnàs està ple de gent majoritàriament sana i majoritàriament normal; aixina i tot, de tant en tant et trobes algun ésser amb les masses muscular i grisa inversament proporcionals… dels que probablement es passen el cap de setmana passant “material”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.