La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Col·leccione Martes Inses

He tingut el dubte de si escriure-ho en majúscula o minúscula, pel tema del genèric; però bé, al capdavall, es tracta del meu nom. Comence la història: l’altre dia, a la boda aquella que vaig anar, em vaig trobar escoltant un personatge que gaudeix d’autoritat i reconeixement per part de la societat. I estava explicant que coneixia bastants hòmens que es deien com ell. Em va fer gràcia i, presa de la meua característica espontaneïtat, vaig exclamar encantada:- Ei, jo també col·leccione Martes Inses!
M’explique: al lloc on em vaig criar, que no va ser la meua terra, Insa era un cognom rar. I clar, vaig pujar pensant que jo era d’allò més rara i exòtica. Afortunadament ací, a la meua terreta, el cognom és més comú. De fet, és un cognom bastant escampat al llarg de la Corona Catalanoaragonesa (o Arc Mediterrani, trieu l’eufemisme que preferiu). I clar, Marta tampoc no és cap nom que demostre exotisme ni originalitat (cosa que, d’altra banda, he d’agrair profundament a la meua germana, Maite, que va ser qui el va triar). De manera que si sumes 2 + 2, resulta que el món està ple de martes inses. En concret, en tinc localitzades a 4, dues buscant al google, i les altres dues que el destí me les va voler presentar.
La primera Marta Insa és de Portugal o de Galícia, algun lloc on canhamo s’escriu així, el galaicoportugués. Perque resulta que aquesta Marta Insa comparteix amb mi l’afició del periodisme, però té una altra afició que no compartesc: la de fumar. És la directora d’una revista sobre cànem. Vaja, aquesta Marta Insa sí que és exòtica.
Hi ha una altra Marta Insa al barri de Gràcia, que un dia va ajudar en un estudi de meteorologia, o alguna cosa per l’estil, i li’n van donar crèdits. Una altra afició que compartisc, veus?
Les altres dues ja les he localitzades per atzar: una que era telefonista i era de Zaragoza (jo també vaig ser telefonista quan era jove, els treballs fem han unit la nostra generació). I l’altra que era la novia d’un xicot de Dénia, amb la germana del qual vaig treballar. Crec que amb aquesta última encara en sóc família, perquè son pare és de Bellreguard, i els Inses de Bellreguard i els de La Font encara som família (bé, de fet, qualsevol Insa de la Safor i jo en som, de família). Però bé, de la meua noció de família en parlaré un altre dia…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.