La vida versió Champions League - Què vols que et diga?

Road movie

Publicat el 31 de març de 2009 per martainsa

El millor sistema per a que et pare la Guàrdia Civil és tenint un cotxe vell matrícula de Barcelona. Darrere d’aquestes matrícules els agents no hi solen veure a catalanes reciclades en valencianes-mestres-d’anglés, sinó algú exòtic i apassionant; i, fruit d’un impuls sobtat irrefrenable, em desvien per a un “control rutinari”. En dues setmanes m’han parat tres voltes. Ho jure. I el carnet de conduir em va caducar just a l’inici del frenesí tricorni.

Fins ara m’havia trobat agents joves, als quals els explicava que sí, que el carnet estava caducat, però que estava en procés d’anar a renovar-me’l, que a la que em casara, aprofitant els dies de festa, pujava a València, en plan Tio Canya, a Trànsit, per a fer les gestions pertinents.

Però hui la cosa ja no ha colat. M’ha aturat el John Wayne reencarnat en agente de la autoridad, amb ganes de festa; que de tots els vehicles que eixien de l’autopista només m’ha seleccionat a mi, la matrícula de Barcelona empaperada d’ITVs. En veure’m el carnet caducat he començat la cantinella de la renovació, una cantinella que he anat disminuïnt a mesura que se’m mirava de fit a fit. I llavors m’he fet xicoteta, xicoteta com la Madó Cullereta, i m’he tornat de la mida d’una cullereta de café. I a mesura que una servidora disminuïa, la Rottenmeier amb pereta creixia proporcionalment.

“Però vosté sap que no hi ha res en aquest món tan ocupat com una nòvia? Que és que els carnets de conduir no haurien de caducar a un mes vista de la boda” li deia. Si ja ho vaig dir, que la meua especialitat no és parlar amb desconeguts. Perquè he continuat parlant-li de la disminució del pes i, finalment, del trasbals de les hormones. I no sé si han estat els kilos, les hormones, o la col·lecció d’invitacions de boda que he escampat damunt del capot per a donar suport a la tesi de la boda, però l’home, a la que li plorava la segona llagrimeta, m’ha dit que me n’anara, ale, de cap a renovar-me el carnet. Que no em denunciava perquè tenia tota la documentació en regla, i que no em disgustara, que yo a usté, señorita, no la he reñido, que la he tratao bién, eh?

En el fons, estic segura que m’ha deixat anar perquè jo no era la immigrant que s’esperava.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Si vols caldo

Publicat el 27 de març de 2009 per martainsa

A voltes em costa resistir la temptació d’escriure un llibre sobre teoria de la quotidianitat, a l’estil de llei de Murphy, o tractat de Tsun Zu. Com no puc permetre’m aquest luxe, em conformaré en escriure un post. La teoria de hui es titula “Si vols caldo, nyas tres tasses”, també coneguda com “el carbó sotmés a pressió produeix diamants”.

Potser queda un poc pretensiós això dels diamants, però no he estat capaç de trobar una metàfora millor. Porte uns quants mesos estudiant oposicions. A més, he pagat uns centenars d’euros per portar endavant alguna espècie de minitesina, però els llibres d’investigació m’estant costant d’agafar.I ara que s’apropa tot això del casament, i mire com al calendari queden cada volta menys fulles entre el present i les oposicions, em dedique a acceptar altres feines amb dates d’entrega aparentment impossibles entre tanta tasca pendent.
SI no recorde malament, un cas semblant em va passar l’any passat pels volts de Nadal, i després al mes de juny. I sota aquestes condicions rendia moltíssim més que en mesos anteriors, quan no tenia tanta feina. No sé si és una cosa generalitzada, però a les meues neurones els va el rollo “hard love”. Des que se m’ha reduït la quantitat d’hores que estic a casa, i ara que s’apropa tot, alguna cosa dins està començant a funcionar realment bé. La pressió ajuda, i el perill d’embafament amb tant de caldo em compensa per l’increment en l’efectivitat de resultats. Potser és la remanència de la manera de fer periodística -entregues a última hora, teclejant a cinc mil revolucions sota el lema “no penses, escriu!”-. Després de sobreviure a la temporada “hard love” vindrà un temps de descompressió. Però tinc la sensació que després d’això caldrà buscar més carbó per a continuar sentint-me viva.

Publicat dins de Apunts diaris | Deixa un comentari

Suposar virtuts

Publicat el 22 de març de 2009 per martainsa

Puc adormir-me en qualsevol lloc i a qualsevol hora del dia. Puc entrar en directe a la de tres, parlant per a tota una comarca sobre pràcticament tots els temes. Puc separar en lexemes i morfemes una paraula de qualsevol llengua eslava -des del macedoni fins al bielorrús, passant pel sorabi-. Però no em demaneu que mantinga una conversa socialment virtuosa amb una persona que acabe de conèixer, o algú que apenes conec, perquè tinc un percentatge elevat de possibilitats d’amollar un improperi o algun comentari estrany.

No puc dir que el talent social estiga entre les meues virtuts. Em costa improvisar temes de conversació amb desconeguts. Que no se’m malinterprete: les classes plenes d’adolescents efervescents no se’m donen malament. Però allò del talent social amb persones individuals i tangibles em costa més. Sóc animal solitari. No acostume a anar de compres col·lectives, ni se m’ocorre quedar per a preparar una festa. No sé si al capdavall és manca de talent social o mandra, però alguna cosa m’exclou de les de la meua espècie. Em costa recordar què cal per als compromisos, o quin és el savoir fair d’algunes situacions. I ara, a mesura que la vida se m’apropa inexorablement als trenta, tot l’entorn es converteix en un compromís social que s’escapa a la meua comprensió, però el pes del qual note que recau, per alguna estranya raó, en mi.

Algunes voltes, després del costum de ficar alguna pota, se m’ha passat pel cap excusar-me, comentar a la persona del davant que no estic acostumada a l’afabilitat social, que faig el que puc, però que, en el fons -perquè aquestes virtuts socials per alguna raó s’atribueixen a les del meu gènere- sóc un home. Després m’ho repense i somric amablement, a mode d’excusa. Alguna cosa em diu que això no solucionaria res. Enlloc d’això, preferisc fer-ho públic al bloc. Perquè recau en nosaltres, les dones, això dels compromisos socials? No en teníem prou amb allò del parirás con dolor?

Publicat dins de XX / XY | Deixa un comentari

La punteta de l’iceberg

Publicat el 19 de març de 2009 per martainsa

Durant molts anys les falles van ser per a mi un excentricisme folclòric que no arribava a mig somriure de zàping. Després de les primeres falles in situ, vaig tancar la festa a la carpeta oficial de les tocades d’ous -i m’enclaustrava uns dies al meu búnquer made in moros i cristians, una festa igual d’ostentosa i primitiva, però meua, al capdavall-. Afortunadament, un passeig per Gandia en falles -fa 5 anys- de la mà d’un jutge de falles em van il·luminar en la part exterior de la festa. Però desenganyeu-os: un monument de falla només és la punta de l’iceberg.
Enguany, precisament, tenia més ganes que mai d’eixir a disfrutar de la festa. Desafortunadament, m’he convertit des de fa uns dies en un catàleg de virus primaverals -que quan Pepe, el metge em va donar el diagnòstic, amigdalitis, bronquitis i rinitis alèrgica, tot a la una com Fuenteovejuna, em van vindre ganes de cantar-li Bingo-.
En tot cas, gràcies a la falla d’El Mosquit he pogut infiltrar-me dins el món de la falla des de fa uns mesos: primer com a col·laboradora del llibret, i després com a jurat de llibres de falla de Gandia. Els tinc tots el casa, i són una meravella. Desconeixia la quantitat -i qualitat, en molts casos- de textos. I aquesta també és només una altra de les puntetes de l’iceberg. Emissions falleres, ofrenes de flors, partides de truc, llibret, falla, desfilades, coreografies, pintes, brials i sabates, teatre de Ligorio Ferrer, pirotècnia i mascletaes… La cremà pot ser hui, però moltes voltes és fàcil oblidar que hi ha molt més darrere de les falles a més de l’espectacularitat voluptuosa d’aquest art efímer.

I si algú té curiositat, qui també ha participat en el llibret faller, en una col·laboració que m’ha paregut genial és Emili, amb aquest poema sobre Obama.

Publicat dins de Producte de temporada | Deixa un comentari

Quàntica pràctica

Publicat el 10 de març de 2009 per martainsa

Des que tinc el bloc no havia estat mai tant de temps sense escriure. Des de que tinc el bloc tampoc no m’havia posat a preparar un casament. Deu ser això. Queden poc menys de dos mesos per al gran dia, i en comptes de posar-me la crema hidratant pels matins, el que faig és untar l’agenda amb anti-aging, a vore si aixina aconseguisc traure algunes hores. Accelerador de partícules? Que es casen a la valenciana, aquests científics suïssos!! Ja voran com se’ls acceleren les partícules!

Alguns dies, quan arribe a casa i comprove que l’anti-aging no ha fet efecte, m’endormisque al sofà i se’m desperta l’altra Marta, la xava. Perquè jo tenia una Marta barcelonina dins; una per a qui el món el conformava una habitació immigrada plena de llibres amb un piano. I després venia la resta. Venia el Tibidabo, el Conservatori i el Liceu francés. Venia el Bloc d’Estudiants Independentistes, els Via Fora i la literatura russa. I en tota aquesta mescla, li resultaven equidistantment indistints l’església i el matrimoni.

Aquella Marta s’ha anat adormint a dins, amb els anys, supose, substituint el mapa del metro per les comarques centrals, i els acudits de bascos pel Xavi Castillo. Però de tant en tant es desperta. Com hui. Es desperta amb un gin tonic a les mans, posat de sobrada, i se’m riu a la cara. No entén qui em mana clavar-me en aquests embolics, ni que les coses siguen tan complicades. No entén que resulte més senzill participar en l’organització d’un cicle de poesia catalana contemporània a la UB -a l’empar de la Marisa- que una simple unió entre un home i una dona. Bah, no li feu cas: és pel xoc de cultures. L’envie a llegir Fredydurke. A vore si s’adorm. O madura. O s’adapta. Després creue els dits per a que no se’m desperte un altre dia enmig d’una classe de secundària. No me la imagine discutint amb el Yónatan.

Publicat dins de Remember when... | Deixa un comentari