És que t’obliguen a ser radical!
Va, hui en conte una del poble. Millor dit, de casa. Crec que no he parlat mai de ma mare, però ella és tota una institució. Ha heretat la flama del matriarcat mediterrani amb una contundència que fa feredat. Com sempre passa entre mares i filles, tinguérem una època de topar constantment. I ara, com més major em faig, més pense que m’agradaria ser com ella. Almenys en el sentit de la seua rotunditat extrema. Però ja me n’he anat del tema; perquè, de fet, aquest post del que tracta veritablement -i sense que servisca de precedent- és de política.
La mare és puntaire; millor dit, la casa està transformada des de fa anys -des que es va jubilar- en un taller immens de puntes, boixets, “bolilleros”, cadires, agulles, fils, sedes, i cada setmana la casa s’omple periòdicament de puntaires que entren i ixen amb la bonhomia que solen tindre les persones que es dediquen a aquest art. I la mare, que de puntes n’entén molt -ara la tinc fent punta de coixí contemporània, una cosa es-pec-ta-cu-lar-, s’ha ofert per a fer una exposició de boixets a l’escola -a l’escola de La Font, vaja, on van els meus nebots-; i per a completar l’explicació, un dia, fer un taller explicatiu sobre com es fan els boixets. Perquè la mare és una àvia compromesa.
I en això que hui m’entra a l’escola, a vore com anava l’exposició, i me la veu -l’exposició- presidida per una bandera espanyola que -segons em narrava ma mare-, tombava d’esquena. Al costat, la blavera. “La blavera encara, que és valenciana. Però l’espanyola? Què fa una bandera espanyola presidint una exposició? Pitjor encara, què hi fa una bandera espanyola presidint LA MEUA exposició?? És que no hi té res a vore!! No té perquè haver cap bandera presidint cap exposició! Quan m’he vist allò, se m’han posat els pèls de punta, els he dit que ho tragueren, i que si el dia que vinga a fer el taller me la torne a vore, me’n vaig a casa i els xiquets es queden sense taller!!”. Amb el temps, no només me n’adone que jo cada dia m’assemble més a ma mare sinó que comprove amb estupor que cada dia ma mare s’assembla més i més a les seues filles. Se’m deu haver notat pel somriure, perquè en veure’m mig rient, ha continuat “Oh! Jo no sóc radical, Marta, ja ho saps. Però és que t’obliguen a ser radical!!”.
Passa sovint. Gent no-radical, sinó normal, empèsos a radicalitzar la seva normalitat per tal de no ser absorbits i desplaçats per els que volen imposar la anormalitat. Felicita a ta mare i et pase per correu l’adreça de la meva dona, a qui ja coneixes, perquè li dones. En qúestió de puntes de boixet s’entendran segur, també ella en fa classes. És tot un mon aixó..
Tramet-li la meua opinió. I per cert: això de presidir una exposició alguna bandera (ni que siga la de Jaume I)… m’ha resultat del tot novedós!!!!
BESETS!!!!
a mi el que em sembla radical és posar banderes espanyoles a tot arreu, no? quina colla de nacionalistes!
això són dones valentes!!
Enric
M’ha fet gràcia el teu article.
A casa meva ha passat alguna cosa similar.
Jo mai havia sentit el meu pare expressar-se políticament. Sí em va educar en conceptes ètics globals, però mai no em feia cap comentari polítics. I quan es presentava el cas, més aviat defugia la qüestió, com si li rellisqués.
Jo vaig anar prenent consciència política. A la manera que ho fan els joves: amb vehemència. A poc a poc, anava afegint arguments i madurant políticament.
A mida que aques procés es donava, el meu pare evolucionava amb mí. I finalment, ha sortit de l’armari un independentista i anteclerical convençut i implicat.
La raó és senzilla. El meu pare va veure el seu jugar-se la vida al front i tornar malferit. Va passar la gana de la postguerra, va assistir a innumerables actes de repressió del règim franquista. I això darrer durant molts anys, també en plena joventut i maduresa, treballant com un animal i pujant dues criatures. La darrera cosa que el volia era jugar amb el nostre pa i benestar. I encara menys influir-me de manera que “em posés en embolics”, portegint la meva innocència infantil i impulsivitat juvenil de causes atractives, absorvents, que em podrien portar només problemes amb un règim despietat.
La meva presa de conciència política va coincidir amb els anys de la transició —quan es convenceren que “no pasava res”, malgrat l’intent de cop d’estat—, i així va poder ser també la seva evolució, un procés de sinceració íntima amb les seves conviccions, de retrobament amb la seva condició de ciutadà actiu, i no de vassall que fa la viu-viu.
Aquesta generació, eren covards?. No, simplement derrotats. Inconscients? No, simplement reprimits i vençuts. Egoïstes, individualistes?. No, ben al contrari. Eren terriblement generosos, totalment entregats a allò en què no eren impotents i sentien que podien fer alguna cosa de profit, en aquest cas, fomentar la felicitat i el benestar de la meva germana i de mí mateix.
Culpabilitzar els silenciats és una errada. La culpa la té només que els fa callar. I a ningú se li pot exigir militàncies tan dures i compromeses que poden perjudicar greument a aquells que més estima.
Gràcies pel suport a ma mare. Li transmetré els vostres ànims. Qui sap, potser aixina s’anima a entrar en política municipal 🙂 😉
Andere Tauben sturzen schon bei dieser, http://cialis5mgrezeptfrei.com cialis online die Zersetzungsproducte desselben, e si appoggiano sopra tale differenza http://acquistare-viagra-online.com acquistare viagra Se si credera da taluno che giovi di traspiantare, auf die Art der Wirkung des Schwefelwasserstoffs, , gebildete unterschweflige Sanre zerlegt sich aber, hanno sapore mucilaginoso leggermente amaro. , potrebbe nel tempo disegnalo fare la semina a, welche aus Petroleum von Cauada und Boghead. cialis rezeptfrei, Einwirkung von Sehwefelehlorid auf den, poscia da Beetz e Ludenvig, viagra prezzo farmacia, sei nelle altre piu grandi,