Creences

Hui caminava pel laberint de la Supercapi -li dic super perque o bé cada dia em faig jo més xicoteta, o cada volta és València més gran-, i de sobte m’he sentit al meu darrera una filera de malediccions doloroses com un part. No m’he tombat, per si de cas anaven a mi.

La veritat és que en teoria jo no hi crec, en aquestes coses. No crec que les persones tinguen poders especials, capacitat per a fer mal d’ulls, ni cap d’aquestes barbaritats que a qualsevol persona del segle XXI li pareixerien de l’edat mitjana.

 Però la teoria és molt bonica, i en teoria tampoc no crec en fantasmes ni en mites.

I a la pràctica estic convençuda que al segon pis de ma casa de La Font, just baix de la meua habitació, hi ha un fantasma enooorrrrme que s’amaga sempre justet, justet, quan òbric el llum i entre al menjador per a saludar-lo. Qui sap, un dia potser aconseguiré veure’l, a ell, de festa juntament amb els diminutos, els gnomos, els Lunnis, i la Fallera Major de València, que, no ens enganyem, també entra dins la categoria de mite.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*