Unes quantes canes més

Hi ha un punt prompte en la vida (que a mi em va començar abans de la preadolescència, però que cada volta comença més prompte) en què et donen presses per a tot: has de fer les activitats extraescolars, has d’acabar l’institut, mirar quina carrera fas, comença-ne una (o quatre, com jo), acabar la universitat, buscar feina, casar-te, tindre fills, guanyar una plaça a les oposicions, acabar el doctorat (no exactament en aquest ordre, i sobretot, en cap cas, totes). Als que decidim tindre fills per la nostra voluntat, perquè ens agraden, comença una altra temporada: criar, que ocupa tot el temps -el que tens i el que no- del món.

Tanmateix arriba una edat en què la pressa s’acaba. Els fills comencen a ser les personetes que elles volen -amb a base que bonament els has sabut donar-, i si tens tanta sort com jo, la vida laboral funciona sobre rodes, amb l’única qüestió de les preocupacions i les il·lusions quotidianes. I en aquest punt, quan estàs acostumada a la velocitat de la llum, ixes de l’hiperespai i entres en la crisi dels quaranta. Crec que la que anomenen crisi dels 40 és això: aturar-se per a fer una valoració, parar i mirar el món com roda (intentant que no t’agafe del tot vertígen), i catalogar tot allò que t’has deixat pel camí. (Hi ha qui després de la crisi es compra una moto, es fa un tatu i es posa arracades. O coses més estranyes i radicals. Cadascú és lliure de traure les seues conclusions segons la seua maduresa.)

No vull mals entesos: pel camí s’han de tancar portes. Créixer -físicament i després com a persona- significa tancar portes, triar i madurar, i estar còmoda amb l’opció triada, o destriar-la i botar per la finestra si no és així. M’està passant des de fa una temporada. Ara que ja no tinc presses, ara que tinc la immensa sort de tindre tot el meu món més o menys en ordre -allò que és més important, allò essencial-, porte una temporada reflexionant. I arribe a la feliç conclusió que aquesta és la vida que volia, la millor vida a què podria aspirar; perquè cada volta que em toquen un feix de bitllets en la loteria imaginària, hi ha poques coses que canvie (en la meua vida, s’entén. El món… el món se m’ha fet massa gran).

I per cada pensament de calma, m’ix una cana més. Les deixarem créixer.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Unes quantes canes més

  1. Pons diu:

    A veure si quan jo arribi als 40 (d’aquí molts i molts anys xD) afronto aquesta crisis amb tan bon humor com tu. De moment continuaré vivint la meva vida pre-quaranta el millor que pugui sense la pressa i la tranquil•litat que em caracteritza.

    PD: Les canes fan ser a un interessant, sempre i quan un sigui un home, es clar.