Col·leccione nits en blanc

Això de passar nits en blanc em recorda a Sant Petersburg i les seues nits blanques. M’hi recorda, tot i que mai no he estat a Sant Petersburg en època de nits blanques. Una amiga meua m’explicava que la gent feia molta festa, en aquesta època: eixia pels carrers a celebrar l’estiu, i bevia i cantava. El que posa els pèls de punta és pensar que si Sant Petersburg té nits blanques és perquè a l’hivern deu tindre dies negres: dies on només hi ha un parell d’hores de sol, i encara gràcies. Si la posta de sol de després de dinar a Varsòvia feia ganes de tallar-se les venes no em puc imaginar un dia negre a cap ciutat del Bàltic. 

En realitat les meues nits en blanc no tenen res a vore amb les de Peter. Són nits pures en blanc; en blanc perquè enmig de tanta foscor només es deu veure el meu blanc dels meus ulls oberts de bat a bat. I de tant de cavil·lar m’han vingut al cap els estius russos. Qui sap si això és un signe de regressió, que deia aquell. Ho llegia en algun lloc no fa massa: que les embarassades tendeixen a fer una certa regressió, a “tornar enrere” cap a la infància. Personalment em jugue el braç esquerre a que qui va escriure això ni havia estat mai embarassat, ni en tenia ni p. idea de què és això d’estar-ho. Que si les embarassades anem demanant compassió a la societat no és per cap voluntat de regressió, ni molt menys un infantilisme sobtat, sinó perquè no podem pujar un tram d’escales sense tindre la sensació d’estar corrent una marató, no hi ha cap menjar que ens sente bé a l’estómac, i les que teníem bona salut descobrim per primera volta on està el nervi de la ciàtica. Amb tot, els dies negres de les corresponents nits blanques em pareixen més esgarrifadors que això, que al capdavall s’acaba d’ací a poques setmanes. 

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Dies de panxa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*