Deu dites mal dites
La setmana passada una amiga em va demanar com es deia en català ‘Lo bueno se hace esperar’. Després de barrinar-hi una mica, vaig haver de confessar que no ho sabia, però per sortir del pas li vaig recomanar ‘Les coses bones es fan esperar’. A casa, amb calma, ho vaig mirar i… no apareixia a cap diccionari. Pensant-hi, vaig observar que això també passava a l’inrevés. Per comprovar-ho, vaig fer una petita enquesta entre veïns d’origen castellanoparlant: com traduirien ‘Qui no té un all té una ceba’? I no em va saber respondre ningú.
Això vol dir que en aquest camp dels refranys, proverbis, dites –que s’anomena ‘paremiologia’– cada llengua fa sa guerra. I el cas és que en català moltes dites es van perdent perquè les llengües dominants les han anades suplantant.
En aquest rebost inacabable que és el nostre refranyer, avui hi farem un petit tast: veurem deu dites d’aquelles que de vegades no sabem com dir i que ens surten en castellà o en francès –depèn d’on visquem. Per això, de cada una, us en donarem la traducció a aquestes dues llengües. I hi afegirem encara refranys sinònims, perquè una mateixa idea es pot expressar amb més d’un.
Som-hi.
Els testos s’assemblen a les olles (del mig o de les vores)
Un refrany molt bonic, de quan els atuells eren de terrissa i la gent sabia que un test és un bocí de terrissa trencat. Vol dir que cadascú té coses que delaten d’on ve, és a dir, dels pares. El comportament, els gusts, les afinitats, el talent o el vici també es poden heretar.
Hi ha moltíssimes dites sinònimes d’aquesta: De pare músic, fill ballador; Què fan els infants? Allò que veuen a fer als grans; El fill de la gata, rates mata; De bon ou, bon pollet; De mal cep, mal serment…
En castellà diuen De tal palo, tal astilla. I en francès, Les chats ne font pas des chiens.
El sabater, el més mal calçat
Adient per als qui es dediquen a fer activitats o a donar consells que després no practiquen a la vida personal: un metge que fuma com un carreter, una jutgessa corrupta, el cuiner d’un restaurant que no vol tocar ni una olla a casa…
De sinònims i variants, hi ha, per exemple, aquests: A cal sabater, sabates de paper; A casa del ferrer és de fusta el ganivet; Cap sabater no calça bé; Els fills del sabater van descalços.
En castellà diuen En casa del herrero, cuchillo de palo. I en francès, Les cordonniers sont toujours les plus mal chaussés.
El llegir fa perdre l’escriure
Una lliçó per a recordar: aquell qui vol fer moltes coses, al final no en fa cap de bé. S’aplica tant als pluriocupats com als massa ambiciosos o cobdiciosos.
Hi ha dites que tenen aquest missatge, o molt semblant, com ara: Qui tot ho vol, tot ho perd, Moltes coses començades, tantes altres no acabades; Molts oficis, pocs beneficis; Home de molts oficis, mestre de res; L’home de poc seny, molt abasta i poc estreny.
En castellà és Quien mucho abarca, poco aprieta. I en francès, Qui trop embrasse, mal étreint.
Brams d’ase no arriben al cel
Heus ací una dita protectora: ens hem d’allunyar dels qui pretenen ferir-nos amb les paraules. Molt adient per als temps actuals, amb tanta paraula ofensiva i forassenyada, als parlaments i a les xarxes.
Variants i refranys semblants són: Brams d’ase no pugen al cel; A mi com si em dius Llúcia; Fa un vent que no deixa sentir res…
En castellà és A palabras necias, oídos sordos. I en francès, Les chiens aboient, la caravane passe.
Tants caps, tants barrets
Un consell per a fer entendre que hem de viure i deixar viure, respectar la llibertat d’altri, en lloc de criticar-ho tot.
També es diu: Cadascú per allà on l’enfila; Tants d’homes, tants de papers.
En castellà és Cada loco con su tema. En francès, À chaque fou, sa marotte.
De desagraïts, l’infern n’és ple
Aquesta dita, un xic pessimista, no ha pas de menester gaire explicació: per més que dediquis esforços a fer favors, els altres no sempre te’n senten grat.
Dites sinònimes, encara més pessimistes: Crieu fills, crieu porcs; De fer bé, mal en pervé; De malagraïts, el món n’és ple; Qui més hi fa, més hi perd.
En castellà es diu Cría cuervos y te sacaran los ojos. I en francès, Nourris un corbeau, il te crèvera les yeux.
A sants i a minyons no els prometis que no els dons
Un refrany per a recordar que hem de complir la paraula, la promesa feta. S’hi barreja la religió (la prometença als sants) i l’educació (la coherència amb els nostres infants).
També podem dir: Allò que és promès ha de ser atès; Qui promet ho deu; Paraula donada, paraula sagrada. I afegim-hi encara aquesta facècia sexual: Qui més promet? El carall quan està dret. I quan torna a estar pla ben poca cosa et vol donar.
En castellà, en diuen Lo prometido es deuda. I en francès, Chose promise, chose due.
Qui la fa la paga
Si fem coses que no hem de fer acabarem malament, ens ensenya aquesta dita. Com l’anterior, no pot amagar que neix de la moral cristiana.
Hi ha moltíssims refranys que expressen aquest mateix significat: Cadascú és fill de les seves obres; El pecat fa forat; Tal faràs, tal trobaràs; Qui dóna merda rep pets; Qui no va per bon camí que no esperi bona fi; Viure mal i acabar bé no pot ser…
En castellà es diu Quien mal anda mal acaba. I en francès, Telle vie, telle fin.
Qui no té tall rosega els ossos
Una manera d’explicar la resignació, és a dir, que quan no podem obtenir alguna cosa ens hem de conformar amb una alternativa.
També ho podem dir així: Qui no pot segar espigola; Qui no pot llaurar amb bous ha de llaurar amb vaques.
En castellà es diu: A falta de pan, buenas son tortas. I en francès, Faute de grives, on mange des merles.
Qui mal fa, mal pensa
És un refrany molt clar i molt cert, que ens diu que sovint quan sospitem ens delatem, sobretot perquè pensem que els altres actuen com nosaltres.
Hi ha més dites amb aquest significat: La mula guita de tothom sospita; Amb el seu mal vol saber el dels altres; El lladre sempre té por de ser robat.
En castellà diuen Piensa el ladrón que todos son de su condición. I en francès, Il mesure les autres à son aune.
Em sap greu, però avui ho hem de deixar ací. Ah! Si mai us trobeu encallats en una dita d’aquelles que no hi ha manera que us surti en català, envieu-nos un correu i expliqueu-nos-ho. Així un altre dia podrem fer la segona tria, d’acord?
Recursos
Per mi, el millor llibre de frases fetes i refranys, perquè és breu i molt complet, és el de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (Garsineu Edicions).
Però el repertori més exhaustiu en la nostra llengua és l’obra magna de Sebastià Farnés, Paremiologia catalana comparada (Columna), en vuit volums, que conté explicacions de significat, equivalències en les llengües romàniques i el llatí…
Un dels homes que ha estudiat i estudia més els refranys i les frases fetes és Víctor Pàmies. Us en vull destacar dues obres: Dites.cat (Barcanova) i Els cent refranys més populars (Cossetània). Però, sobretot, heu d’entrar al portal Paremiosfera, on trobareu de tot i força.
I, finalment, no em puc estar de recomanar-vos el Refranero Multilingüe del Centre Virtual Cervantes, a internet, molt útil per les equivalències entre llengües i la quantitat d’informació.
Article publicat a VilaWeb el dia 12-10-2019
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.