L’artifici lingüístic va a més (el català de plàstic, 2)

 

Entre els elements més contaminants del català hi ha, sens dubte, el mot major. En el català modern és major la festa grossa d’un poble i alguna cosa més: el major d’edat, la vela major, la plana major, la missa major, la força major… Generalment, vol dir ‘més gran en dignitat, en categoria’. Abans es feia servir també per a referir-se al qui tenia més edat; per això en alguns indrets, com al sud, els majors són la gent gran, els vells. Però, deixant de banda aquests casos, quan parlem amb naturalitat no fem servir mai major. I, sobretot, és totalment desaconsellat com a comparatiu, ni que sigui en un ús absolut, com ara:

  • El referèndum pactat és el que té major consens.
  • És un dels premis literaris amb major participació d’Europa.

En casos com aquests, la solució és tan simple com canviar major per més:

  • El referèndum pactat és el que té més consens.
  • És un dels premis literaris amb més participació d’Europa

De vegades, amb l’adverbi més no n’hi ha prou i s’hi ha d’afegir gran o alt (al capdavall, major vol dir «més gran»).

  • Té el major dèficit d’Europa — Té el dèficit més gran d’Europa.        

El majorista sol consumir més elements plastificats i ens regala frases carregoses, amb entrebancs i allunyades de la naturalitat i la precisió. Mireu, si no:

  • Sembla que va adquirint major equilibri — Sembla que va millorant l’equilibri
  • Diu que és necessària una major implicació per part de la societat — Diu que cal més implicació de la societat.
  • Què podem fer perquè les persones aconsegueixin un major grau d’autonomia? — Què podem fer perquè la gent tingui més autonomia?

Aquesta família de plàstic inclou també paraules com majoria i superior, sovint acompanyades d’uns termes fixos:

  • Els infants, en la majoria de casos, es limiten a… — Els infants, molt sovint, es limiten a…
  • L’estat grava tots els premis d’un import superior a 2.500 euros — L’estat grava tots els premis de més de 2.500 euros

I després hi ha una altra autèntica plaga, que és anar a més. He fet una cerca pausada de les desenes d’exemples del Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana i no n’hi he trobat cap cas. Després he mirat el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i tampoc. Es veu que algun diccionari no normatiu ho va registrar (per què?), a can TV3 els va fer gràcia i ara els homes i dones del temps ho amollen amb aquella naturalitat. Doncs sapigueu que és plàstic.

  • Les nuvolades aniran a més — Les nuvolades creixeran
  • No són casos aïllats i aniran a més — No són casos aïllats i n’hi haurà cada vegada més
  • Si la campanya va a més, ho celebrarem — Si la campanya funciona, ho celebrarem

I, com que tot allò que puja també baixa, heus ací l’expressió oposada: anar a menys.

  • Durant la nit d’avui es preveu que les pluges vagin a menys — Durant la nit d’avui es preveu que les pluges aniran minvant

Com dèiem abans, el plàstic atreu més plàstic, i aquesta frase en tenia molt: per què hem de dir durant la nit d’avui i no Aquesta nit o Avui a la nit? I per què les pluges, en plural, si això no s’ha dit mai?:

  • Avui a la nit la pluja anirà minvant [o s’anirà esvaint, o anirà disminuint, o s’anirà dissipant, o anirà desapareixent…]

Val a dir que la construcció anar a menys sí que surt en alguns diccionaris. Per exemple, l’Alcover-Moll la registra, amb un exemple medieval i amb un significat molt restringit: «Decaure, passar a un estat inferior (de riquesa, de categoria…)»

I per acabar una construcció que fins fa deu anys no acceptava el diccionari i que no sembla gens idiomàtica: la locució conjuntiva a menys que. Trobo que faríem bé d’evitar-la.

  • No pagarà els rebuts abans de l’estiu, a menys que sigui un cas justificat — No pagarà els rebuts abans de l’estiu, tret que sigui un cas justificat [o llevat que, o excepte que…]

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

_____________________

Potser també us interessarà:

El català de plàstic que ara s’escriu

Per un català «menys» encarcarat

Fer-se un autogol a si mateix en la seva pròpia porta

4 pensaments a “L’artifici lingüístic va a més (el català de plàstic, 2)

    • No ho sé, Jordi. Suposo que en alguns contexts sí i en alguns no. Caldria estudiar-ho cas per cas.

      Salut i a reveure.

      JB

  1. Jordi, m’he recordat d’un article de NacióDigital que ja fa temps que vaig criticar al meu bloc amb un cert sentit de l’humor, encara que no sabia si riure o plorar: http://encatalaiprou.blogspot.com/2016/09/naciodigital-fa-malbe-la-llengua-cada.html
    Conté una barreja de “llengua de plàstic” i “catanyol”. Defuig el llenguatge de sempre (home, dona, pare, mare…) i ho substitueix per unes remingoles…
    Mira-te’l (i mireu-vos-el tots els visitants del Clot de les ànimes) i digueu-me si heu rigut o plorat.

  2. No t’aturis, Jordi. Denuncia la degeneració diària de la llengua. Avui mateix he vista escrita una cosa que em treu de polleguera, i que no s’havia dit mai de la vida. És allò que es va posar de moda ara farà un any: “fer un pas al costat”. D’on ho treuen? Ja us ho diré: de l’espanyol! Jo dic, senzillament, APARTAR-SE.
    Pobra llengua!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *