Cada llengua fa un ús particular de les preposicions, tot i que hi sol haver qui-sap-les coincidències, sobretot en llengües afins, com ara les romàniques. Entre el català i el castellà, per exemple, hi ha moltes afinitats, però també hi ha diferències, que ens fan cometre errades per la interferència de l’una llengua en l’altra. Avui en veurem quinze.
Som-hi.
1. Quan parlem de percepcions sensorials, amb mots com ara “olor”, “pudor”, “gust”, “sabor”…, fem servir la preposició de i no pas a: olor de romaní,pudor de benzina, gust de cogombre, sabor de mar…
2. En parlant de les característiques de les peces de vestir, també emprem de: camisa de quadres (i no pas camisa a quadres), jersei de rombes, pantalons de ratlles…
3. Quan indiquem el sistema de funcionament d’un vehicle fem servir igualment la preposició de: bicicleta de motor, ràdio de piles, bomba de vapor, iot de vela, olla de pressió, motor de reacció…
4. Si parlem de les parts del dia, hem de fer servira i no per: al matí (i no pas pel matí), a l’horabaixa, a la vesprada, al vespre, a la nit…
5. També s’escriu dedesprés del mot por: tenir por de l’altura, por de la mort, por de perdre la llibertat, por de la soledat… I, igualment, és preferible dedesprés de l’adjectiu diferent. Aquesta peça és diferent de l’altra (millor que no pas diferent a l’altra), Ha estat força diferent de com jo m’ho havia imaginat…
6. Entre res i un infinitiu hi va a (i no pas que). No tenim res a comentar. Teniu res a afegir-hi? T’asseguro que no hi té res a veure. Si tenien res a explicar, endavant.
7. És incorrecte l’ús de als o a les en construccions per a indicar distància temporal; cal usar al cap de o estructures equivalents. Hi va haver un accident i al cap de vint minuts ja havia arribat l’ambulància (i no pas Hi va haver un accident i als vint minuts…). Va arribar a final de setembre i al cap de dues setmanes el van expulsar. Al minut tretze de la segona part va fer un gol (i no pas Als tretze minuts de la segona part…). Alhora, no podem fer servir en quan equival a d’ací a: Espereu-me, que arribaré d’ací a mitja hora (i no pas …que arribaré en mitja hora). Ho sabrem d’aquí a cinc minuts (i no Ho sabrem en cinc minuts).
8. En les determinacions de lloc canviem a per en davant mots com ara un(Viu en un pis), algun (El trobareu en alguna d’aquestes cases), aquest, aquell (Són en aquella torre).
9. Hi ha verbs que no duen preposició. Vegem-ne uns quants exemples: donar beure, donar menjar, donar mamar (no pas donar de beure, donar de menjar, donar de menjar);estirar els fils, estirar les orelles (no estirar dels fils, estirar de les orelles), necessita la vostra comprensió (no pas necessita de la vostra comprensió), etc.
10. Unes certes locucions tenen preposicions diferents en català i en castellà: Per què t’ho prens de broma? (no pas a broma), La xiqueta es mou de quatre grapes(no a quatre grapes), Passeu-ho en net (i no a net); Ho ha posat en relleu (i no pas Ho ha posat de relleu).
11. Quan dubtem entre per i per a, tinguem en compte que amb la preposició per a expressem la idea de finalitat i amb per, la resta: Un llibre escrit per a nens (els nens en són la finalitat, els destinataris) és diferent de Un llibre escrit per nens (en són els autors).
12. Hem de fer servir la preposició de amb valor partitiu en tres casos. En primer lloc, entre un quantitatiu i un adjectiu: Ha agafat cinc pedres; tres de petites i dues de grosses (i no pas tres petites i dues grosses). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: De boira, no n’he trobat, no. I, finalment, en una negació parcial, amb no pas: Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus.
13. Canvi de preposicions: en i amb es canvien per a i de quan van seguides d’un infinitiu: No dubta en aquesta qüestió, però No dubta a culpar-lo; El va amenaçar amb una sanció, però El va amenaçar de sancionar-lo.
14. Caiguda de preposicions: davant la conjunció que no hi pot anar mai cap preposició: Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari; Des de la teva arribada no has callat, peròDes que has arribat que no has callat, fill!
15. El complement directe no sol dur preposició. Per exemple, hem de dir He saludat la venedora (i no pas He saludat a la venedora). Per saber si un complement és directe o indirecte, simplement l’hem de substituir per un pronom feble singular. Si el resultat és li, el complement és indirecte i ha d’anar amb la preposició a: He respost a la teva amiga = Li he respost (com que el pronom resultant és li, el complement és indirecte i ha d’anar encapçalat per la preposició a). En canvi, Vam convidar el nostre veí = El vam convidar (el pronom substitut no és li i això vol dir que el complement és directe i ha d’anar sense preposició).
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Voleu aprendre llengua tot jugant? Si sou estudiants, segur que ja sabeu que Kahoot és una plataforma d’aprenentatge que, d’ençà que es va crear, el 2013, ha esdevingut una de les maneres més lúdiques d’adquirir coneixements. Té format de concurs, amb un funcionament molt fàcil. És pensat per a jugar-hi en una classe, amb el professor coordinant el joc, però avui explicarem què cal fer per jugar-hi a casa i aprendre llengua alhora.
Si hi voleu jugar tot sol —amb ordinador, tauleta o mòbil— us recomanem que seguiu aquests passos:
1) Entreu a Kahoot.com.
2) Cliqueu el botó “Sign up” (a dalt, a la dreta).
3) Trieu “Ús personal”.
4) Identifiqueu-vos amb el vostre correu i ompliu la data de naixement (que no cal que sigui la de debò).
5) Cerqueu un joc que us interessi (en aquest article us en proposem deu) i cliqueu “Play”.
6) Trieu l’opció “Start a single-player game with virtual players” i comenceu a jugar.
(En aquesta guia hi trobareu els primers passos que us hem descrit.)
Si hi voleu jugar en grup, un de vosaltres haurà de fer de coordinador i seguir els passos anteriors (de l’1 al 5) fins a entrar dins el joc. Haurà de fer-ho en un ordinador o una pantalla gran, que és on apareixeran les preguntes que veuran tots els jugadors. Tot seguit:
6) El coordinador haurà de triar l’opció “Host” i després “Classic”. Aleshores, el Kahoot generarà un codi.
7) Els jugadors, simplement —amb un mòbil, tauleta o ordinador cadascú—, hauran d’anar a Kahoot.it i entrar aquest codi. I comença el joc.
Deu jocs de Kahoot per a aprendre llengua
Tot seguit us proposem deu jocs de llengua, de nivells diversos, perquè pugueu aprendre’n d’una manera divertida. Quan us hàgiu inscrit a Kahoot (si jugueu tot sol o feu de coordinador d’un grup), simplement heu de clicar en cada uns dels enllaços que us donem i ja podeu començar a jugar. Vejam quantes n’encerteu!
El gran maldecap de la nostra sintaxi: les combinacions de pronoms febles. Si no us surt, repetiu-lo. És una bona manera de fixar un coneixement lingüístic.
Una sessió curiosa i interessant en què sereu interrogats sobre qüestions variades de llengua i literatura.
Qüestions: 30
Autor: bertitasr_
Dificultat: mitjana
Vull donar les gràcies al filòleg i lingüista Marc Gandarillas, que ha revisat els texts dels enunciats.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Els embarbussaments són jocs de llengua en què repetim sons semblants, moltes vegades difícils de pronunciar. De fet, no és el so, exactament, que costa de pronunciar, sinó la combinació de sons, oimés si volem anar de pressa.
De segur que si us en demanessin un, diríeu el de “Setze jutges d’un jutjat…” Però n’hi ha molts més. N’hi ha tants que, per a fer aquesta tria, les hem passades negres.
Avui us presentem, doncs, vint-i-dos embarbussaments, amb una classificació potser poc ortodoxa, perquè n’hi ha que podrien anar en més d’un lloc.
Amb música
Sembla mentida, però, ajuntant noms de notes musicals, es poden formar frases que volen dir alguna cosa.
1) Si la Sila fa midó, a mi sí que re m’hi fa
O bé aquest altre, en què apareix un tal Milà, que diuen que fou un pilot valencià del segle passat.
2) Si fa sol Milà redola
El català, mare de totes les llegües
Hi ha tota una colla d’embarbussaments que se suposa que recorden llengües foranes. Per exemple, l’italià:
3) Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini
L’alemany:
4) Elàstics blaus de fang fan fàstic i es taquen si es mullen
L’anglès:
5) En un pot mai no pot haver-hi hagut vi del fort sense un embut
O el xinès:
6) Tinc tanta sang que a les cinc tinc son
Dificultat mitjana-baixa
Hi ha embarbussaments que són relativament fàcils d’articular. Per exemple, aquest, en què el mot cap es fa servir amb tres significats.
7) En cap cap cap el que cap en aquest cap
O aquests dos, amb consonants combinades:
8) Plou poc, però pel poc que plou, plou prou
9) Un plat pla blanc, ple de pebre negre n’era. Un plat blanc pla, ple de pebre negre està
Dificultat alta
En canvi, l’articulació de moltes erres seguides ja costa més:
10) Un carro carregat de rocs corria per la carretera de Roses, i el carreter enrabiat renegava al darrere
Tots els colors de les vocals
La combinació d’una consonant amb totes les vocals ha deixat també uns quants embarbussaments. N’hi ha de fàcils:
11) Visc al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc
12) Duc pa sec al sac, m’assec on sóc i el suco amb suc
I alguns de més envitricollat:
13) Al Marroc un marrec tira un roc i cau al rec.
Un ric li diu: “Roc, no siguis ruc que jo no ric”
Un maldecap per als qui no parlen bé
Tots tenim veïns que no saben pronunciar aquest so o aquell altre: que si la ela palatal, que si la xeix, que si les vocals obertes, que si la essa sonora… Heus ací quatre embarbussaments per a aprenents de català.
14) Una llum llunyana llueix lliure lliscant enllà
15) —Què t’ha dit, què t’ha dat, què t’ha dut, el didot? —Set ceps secs i set xicres xiques
16) Els avis indicats són savis sindicats. Els savis indicats són avis sindicats
17) Les oques s’esmolen els becs a les soques.
A la vora del renec
Per a encarar la recta final, un de força conegut, pensat perquè ens equivoquem i diguem un renec:
18) Codonys collia, la tia Maria, de genollons. Collia codonys de genollons.
Els clàssics
Per acabar, hi ha tres embarbussaments que no han de menester presentació. I, de propina, una variant del darrer, amb canvi de personatges.
19) En Pinxo va dir a n’en Panxo: “Vols que et punxi amb un punxó?”
I en Panxo va dir a n’en Pinxo: “Punxa’m, però a la panxa no”
20) Setze jutges d’un jutjat
mengen fetge d’un penjat.
Si el penjat es despengés,
es menjaria els setze fetges
dels setze jutges
que l’han jutjat
21) Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camacurts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haurien sigut xics, pics, pellarics, camacurts i becarics.
22) Una ovella serella, merella, llanuda, llanada, capicoronada
tenia sis corderets serells, merells, llanuts, llanats, capicoronats.
Si l’ovella no haguera sigut serella, merella, llanuda, llanada, capicoronada,
els seus corderets no haurien sigut serells, merells, llanuts, llanats, capicoronats
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
L’estiu és un bon moment per a recuperar les expressions relacionades amb el bon oratge: les que comencen per “Fa un sol que…” i per “Fa una calor que…”.
Curiosament, els diccionaris en tenen ben poques, d’expressions d’aquesta mena. L’Alcover-Moll, dins l’entrada sol, diu: “Fer un sol de justícia, o un sol que bofega, o un sol que estavella o esquerda les pedres, o un sol que crema (o que torra) es cul a ses llebres“. ElDiccionari Normatiu Valencià registra un sol que bada les pedres (o les penyes). I elDiccionari de sinònims de frases fetes hi afegeix: “un sol que rosteix les pedres“. I para de comptar.
Els nostres escriptors ens en regalen alguna més, com ara “un sol que bleïa” (Mercè Rodoreda), “un sol que bada les penyes” (Rodolf Sirera), “un sol que feia grinyolar els cans” (Pau Faner) i “un sol que enamora” (Joan Oliver) –referit generalment a un sol suau i agradable, no pas excessiu. I, parlant de la calor, “una calor que es fonien les pedres” (Isabel-Clara Simó), “una calor que matava” (Joan-Daniel Bezsonoff).
El fet curiós és que l’escassetat dels diccionaris contrasta amb una gran exuberància en la parla viva. La setmana passada, a Twitter, vaig demanar això: “Com acabaríeu aquestes frases?: ‘Fa un sol que…’, ‘Fa una calor que…’” Hi hagué unes set-centes respostes de tot el domini lingüístic, cosa que indica que són expressions ben vives encara avui dia.
Una de les més esteses és Fa un sol que bada les pedres. La trobem sobretot en els dominis del català occidental, de les Garrigues fins a Alacant, però per algun altre testimoni sembla que es devia estendre fins més amunt. Hi ha expressions semblants, com ara Fa un sol que bada les penyes. El nom penya, que vol dir ‘gran massa de pedra’, era molt corrent no fa pas gaires anys. Igual com el verb badar, amb el significat de ‘obrir’, ‘descloure’, que va restar fixat també en una expressió molt corrent a Eivissa: Fa un sol que bada pinyetes.
A la resta del domini lingüístic, hi predominen locucions semblants, amb verbs sinònims de badar (estavellar, espetegar, esquerdar, estellar, esberlar, asclar, batre, esbatanar, esclatar, petar, esbardellar, trencar) i amb noms de significats afins a pedres (rocs, rajols, teules).
En moltes expressions, trobem el verb tot sol, sense pedres ni penyes: Fa un sol que espetega és la més freqüent. I qui diu espetega, diu estavella, peta, esquerda, esberla, estella, espatarra. Després hi ha les centrades en l’acció abrusadora del sol: Fa un sol que torra, que crema, que rosteix, que bleeix (bleir vol dir ‘cremar’), que desfà les pedres. O bé en l’efecte general: Fa un sol que estaborneix, que tomba (o que tomba de cul), que enlluerna.
Moltes expressions es refereixen al cap de l’home: Fa un sol que esquerda el cap, o que estavella la closca, que estova el cervell; i també al de les bèsties: Fa un sol que esquerda el cap dels ases, que esquerda el cap dels gossos.
D’expressions que parlen d’animals, n’hi ha més: Fa un sol que torra el cul a les llebres (la més habitual a Mallorca), que fa grinyolar els cans (conegudíssima a Menorca), que fa caure la cua als moixons (al Solsonès i l’Alt Urgell), que cauen els moixons rostits, que torra pardals, que espanta les mosques, que s’hi couen les sargantanes.
Encara trobem moltes més maneres de dir que fa molt de sol, com ara cau foc, plou foc, cauen atxes enceses, cau una bona teia…
Un piulaire recorda, en fi, que en italià la manera més popular de dir que fa molt sol és igual que en català: “C’è un sole che spacca le pietre.”
“Fa una calor que atalba”
Passem ara a la segona expressió: “Fa una calor que…” Ací hi ha dos verbs predominants. A la major part del Principat es diu Fa una calor que empesta (o empudega, en alguns indrets).
A les terres de Ponent, a les de l’Ebre i al País Valencià, Fa una calor que atalba. Atalbar vol dir ‘deixar sense ànim, atordir, per l’excés de calor, per la violència dels cops, etc.’ És un mot definit a l’Alcover-Moll i al Diccionari Normatiu Valencià, però, incomprensiblement, no apareix al DIEC.
A part aquestes dues fórmules, n’hi ha moltes més. La major part tenen una semblança semàntica amb atalbar, però amb un grau d’intensitat variable: Fa una calor que aclapara, que atueix, que no s’aguanta, que no és sofridora, que et desfà, que tomba, que et deixa esternellat (‘estès, ajagut’, un mot absent del DIEC, també), que ofega, que mata.
Així mateix, hi trobem expressions que parlen de por: una calor que espanta, que esparvera, que estarrufa (‘eriça el pèl’); o amb elements religiosos, que hi solen donar un caràcter irreverent: una calor de mil dimonis, una calor de cal Déu, una calor de Déu, una calor que sua el sagrari.
L’experiment també ha deixat unes quantes frases iròniques. La més divulgada és Fa una calor que em suen les dents. Després n’hi ha de no tan repetides; no sé si són d’ús familiar o local, però paga la pena de ressenyar-les: Fa una calor que escaliva pebrots, que hi pots fer ous ferrats, que sua la regatera…
Els piulaires recorden que hi ha diverses maneres de dir calor. La més comuna, quan parlem d’una calor intensa, és calda. I quan és sufocant, rep noms diversos, segons el lloc: basca, xafogor, calitja (que en aquest cas no vol dir ‘boira’), brusentor (o brasentor), bavor…
No ens hi podem entretenir més, però aquesta profusió d’expressions tan vívides ens hauria de fer reflexionar. Per més que de vegades sembli que el català s’empobreix, que s’esllangueix, encara és ben ric i ple. I tenim l’oportunitat –i potser la responsabilitat– de preservar i difondre aquesta riquesa. Mantenir tot aquest tresor en els temps actuals no és pas fàcil, però tampoc no és impossible.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
La meva filla m'ha informat que els insults més corrents a la seva classe (2n d'ESO) són "verro", "ensumapets" i "pessigavidres". No ho tenim tot perdut, encara, amics
Que encara el feu servir, el QUE expletiu? —Vindràs? ▶️ QUE vindràs? —Volen, potser, que ens ajupim? ▶️ QUE volen, potser, que ens ajupim? —Ja han arribat? ▶️ QUE ja han arribat? —Hi has estat mai? ▶️ QUE hi has estat mai? —El coneixíeu? ▶️ QUE el coneixíeu?
Aquestes expressions per a dir “s’ha acabat” em tenen el cor robat: —TURURUT SANT PERE —TURURUT VIOLA —TURURUT DOTZE HORES —TURURUT PA AMB OLI —BONA NIT I TAPA’T —BONA NIT, CRESOL (QUE LA LLUM S’APAGA) —BONA NIT, CARAGOL —BONA NIT, VIOLA —S’HA ACABAT EL BRÒQUIL
Més usos impropis i abusius de “només” (d’acord amb Ruaix): —La fama no fou cosa d’un moment només ▶️ d’un moment I PROU —Només són les vuit ▶️ TOT JUST són les vuit —Només feia que demanar ▶️ NO FEIA MÉS QUE —Només cal tocar el botó perquè tot rutlli ▶️ N’HI HA PROU DE tocar
Les vides no es cobren ni es paguen, amics ⛔️ L'huracà s'ha cobrat cinc víctimes ✅ HA CAUSAT… ⛔️ La guerra s'havia cobrat milers de vides ✅ HAVIA SEGAT… ⛔️ El tiroteig es va cobrar sis morts ✅ EN EL TIROTEIG HI VA HAVER…
Compte, amics: —Ha sortit al pare ▶️ Ha sortit COM EL pare —Ha sortit a mi ▶️ Ha sortit IGUAL QUE JO —Ha sortit a l’àvia ▶️ RETIRA a l’àvia —Doncs ha sortit a tots dos ▶️ Doncs RESSEMBLA a tots dos —Es veu que ha sortit a la mare▶️ Es veu que S’ASSEMBLA MOLT A la mare
Una castellanada: No ens podem estar *de braços creuats davant aquesta injustícia: —MANS PLEGADES —o AMB LES MANS PLEGADES —o BRAÇOS PLEGATS —o AMB ELS BRAÇOS PLEGATS —o PLEGATS DE MANS —o PLEGATS DE BRAÇOS —o ACLUCATS D'ULLS… —o (A)CLUCAR-NOS D’ULLS —o (A)CLUCAR ELS ULLS…
No *traslladem massa? —Els professors han traslladat les peticions al conseller ▶️ HAN FET SABER —Ens ha traslladat que treballa per millorar-ho ▶️ Ens HA FET AVINENT —Us trasllada que no podrà mantenir el servei ▶️ Us COMUNICA —M'ha traslladat el seu pessimisme ▶️ M'HA TRANSMÈS
Això de “mullar-se” no és una castellanada? —Li demano col·laboració, però no ES VOL COMPROMETRE —Si li parles de política, diu que no S’HI VOL EMBOLICAR —S’estima més NO FICAR-S’HI, en aquest afer —Vol que hi parli, però jo NO HI INTERVINDRÉ
Més usos impropis i abusius de “només” (d’acord amb Ruaix): —Només despertar-se, què fa? ▶️ AIXÍ QUE ES DESPERTA —Només veure’l, va arrencar a córrer ▶️ TAN BON PUNT EL VA VEURE —Fem-ho, només que sigui per raons d’economia d’esforços ▶️ ENCARA QUE SIGUI (o NI QUE SIGUI)
“Paraules majors”? No, gràcies —Ep!, això són*paraules majors ▶️ això ÉS MÉS GREU QUE NO SEMBLAVA —Homer llegeixes? Això és COSA SELECTA, noi. —A ca la Mercè compres? Caram, NO ET MOQUES PAS AMB MITJA MÀNIGA —Això que ha dit són PARAULES IMPORTANTS
Ara tot transcendeix: —No ha transcendit el nom dels assessors ▶️ NO SE SAP —Les propostes no han transcendit ▶️ NO S’HAN FET PÚBLIQUES —No ha transcendit l’import del contracte ▶️ NO HI HA INFORMACIÓ SOBRE —Les mesures del govern no han transcendit ▶️ El govern NO HA INFORMAT DE
Ruaix recorda abusos i usos impropis de "només": —Només l'afluència de joves no és esperançadora▶️LA SOLA afluència —El monument només no agrada a B▶️L'ÚNIC A QUI no agrada —Només amb una multa els diners sortirien▶️AMB UNA SIMPLE multa —Només parla d'un fill▶️Parla d'UN SOL fill
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942), autor de llibres com ara Valencià en perill d’extinció i El valencià de sempre, és el responsable deLes nostres comparances, un recull inèdit de 3.500modismes comparatius d’intensitat en format digital. L’obra, fruit de la col·laboració de Softvalencià i Rodamots, ha estat desenvolupada per Pere Orga. Reig ha aplegat tot el material durant catorze anys, en un període que fixa amb una precisió total: “El present treball l’he fet entre el 2 de maig del 2005 i el 6 de maig del 2019.”
Un cercador útil, una lectura plaent
El cercador és molt intuïtiu i fàcil de fer servir. Al quadre de diàleg hi escrivim el mot que vulguem cercar i podem decidir si la comparança ha de començar per aquell mot, hi ha d’acabar o l’ha de contenir. També podem navegar de lletra en lletra per tot el recull. La informació que aporta cada entrada és variable, però no hi manquen mai els significats que té i, en general, els reculls i diccionaris que en parlen. Ara i adés, també ens ofereix citacions literàries on podem llegir el modisme en qüestió. Tot plegat fa que aquest cercador no tan sols sigui una eina de consulta, sinó que també ens faciliti una lectura plaent i enriquidora.
VilaWeb ha parlat amb Reig per comentar Les nostres comparances. Li demanem d’on provenen, geogràficament: “Em consta que els 3.500 modismes comparatius recollits en l’obra es diuen o s’han dit en terres valencianes. Alguns, fins i tot, són exclusivament valencians. I alguns són localismes que es diuen només en una zona molt petita i, a voltes, només en una localitat determinada.” En aquest punt, no es pot estar d’enumerar uns quants modismes d’Alcoi, la seva localitat nadiua. N’hi ha que fan referència a la tradició tèxtil de la ciutat: “anar i tornar com una llançadora”, “menejar-se més que un viatjant de torçudes”, “més alcoià que un teler a mà”. I també n’hi ha que, de tan locals, tan sols els poden entendre els alcoians: “més cabut que Mossén Seré”, “més collons que Carbonell”, “més diners que Ferrandis Belda”, “més lladre que Pixum”, “més perdut que Caparrota”…
Per quina raó aquest cercador no conté comparances no valencianes? Ho explica a la introducció de l’obra: “No he arreplegat en el present treball els modismes comparatius que es diuen en altres zones de la nostra àrea idiomàtica, fora de les terres valencianes, i a osades que en són un bon grapat i ben interessants. Jo, per desgràcia, no tinc els mitjans adequats per a recollir les comparances de tot el nostre àmbit lingüístic.” Darrere aquest treball hi ha el rigor que caracteritza l’autor: “Totes les comparances que he arreplegat o bé les he sentides jo de viva veu en converses entre valencianoparlants o bé me les han comunicades persones que em mereixen tota la confiança o bé les he trobades en documents escrits.”
Eugeni S. Reig té la intenció d’anar afegint modismes comparatius a mesura que en vagi aplegant. “Les publicacions en internet són dinàmiques i l’autor pot afegir, eliminar i canviar entrades de manera contínua si vol fer-ho”, diu.
Una tria (improvisada) de l’autor
Hem demanat a Eugeni S. Reig que comenti unes quantes comparances del seu recull. Heus ací una tria improvisada de l’autor:
“Considere important la comparança més sort que un gos que s’ofega, perquè significa ‘tindre molt bona sort’ i el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) diu que vol dir ‘tindre molt mala sort’, és a dir, el contrari. Com que els que fan els diccionaris es copien els uns dels altres sense molestar-se a preguntar als parlants que saben les coses, en el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) i els altres diccionaris apareix el significat que dóna el DCVB, que és fals. Vaig advertir que l’edició en línia del DNV arreplegava el modisme incorrectament. Quan en juliol del 2016 es va publicar el diccionari en paper vaig comprovar que no s’havia esmenat eixa definició errònia.
Tinc un afecte especial a les comparances agre com un ferro (o com el ferro) i més agre que un ferro (o que el ferro). En sentit real, signifiquen ‘molt agre’ i, en sentit figurat, ‘de molt mal caràcter’; com també a les comparances amarg com l’asséver i més amarg que l’asséver, que signifiquen ‘molt amarg’, tant en sentit recte com en sentit figurat. Quan vaig presentar la primera versió del llibre al registre de la propietat intel·lectual, el 29 d’octubre de 2012, el vaig titular Agre com un ferro i més amarg que l’asséver, però finalment el vaig canviar per Les nostres comparances perquè és més curt i més fàcil d’entendre i de recordar.
També em resulten especialment interessants les comparances més fam que Garró, que s’aplica a qui passa fam, i més burro que Tacó, que s’aplica a qui és molt ignorant, poc intel·ligent o poc tractable. Potser m’enganye, però em fa l’efecte que aquests modismes comparatius no es diuen fora de les terres valencianes.
Em semblen especialment interessants les comparances que contenen la locució comparativa com a mort —que expressa la idea que una persona està com si fóra morta encara que això no siga veritat—, com ara les següents: caure com a mort, deixar com a mort, donar com a mort i estar com a mort.
També m’agraden molt les següents:
–Anar-se’n com a merda de lladre. Referit a alguna cosa vol dir ‘acabar-se molt de pressa, molt ràpidament’; o bé ‘deteriorar-se, esgarrar-se, esqueixar-se o fer-se malbé molt prompte, en un temps molt curt’. I referit a una persona significa ‘tindre ganes de defecar i no poder aguantar-se, fer-se de ventre damunt’. I, encara, referit a un home, significa ‘ejacular precoçment’.
–Més perdut que Caparrota que té dos significats, segons quin verb l’encapçale. Estar més perdut que Caparrota vol dir ‘no poder fer res per a eixir-se’n d’una situació problemàtica, complicada, compromesa, angoixosa. No tindre escapatòria.’ En canvi, ser més perdut que Caparrota és ‘ser un perdulari, un bala perduda, un desvergonyit, un calavera, un cràpula, una persona de vida dissoluta. I, també, una mala persona’.
–Tindre’ls com el Matxo d’Ifac. Tant pot significar ‘tindre coratge, valentia, bravura, espenta, capacitat de resistència’, com ‘tindre molta barra’.
–I per acabar mirar com a roba de genovesos, que vol dir ‘mirar despectivament, amb menyspreu, algú’.”
Ací teniu els brins de la darrera quinzena, amics.
“Procrastinar” a tort i a dret per fer el tifa
Això de dir "procrastinar" a tort i a dret ho trobo molt esnob. I de tot això, què en fem?: —RONSEJAR —FER EL RONSA (o FER LA RONSA) —CANÇONEJAR —ESTAR CARREGAT DE CANÇONS —ROMANCEJAR —ANAR AMB ROMANÇOS —GANSEJAR —ENCANTAR-SE —BADAR
Molt majoritàriament, heu dit "truita DE patates" (amb variants: "de patata", "de pataca", "de trumfos", "de creïlles", etc.). Al Bages (i veig que en general a la Catalunya Central) diem encara "AMB patates". I els nostres escriptors?👇 https://t.co/CvulZYbv2g
Tinguem-hi punt: ⛔️ Entrevistem a la noia ✅ Entrevistem LA noia ⛔️ El Barça guanya al Chelsea ✅ El Barça guanya EL Chelsea ⛔️ Li va impressionar veure allò ✅ LA va impressionar ⛔️ Ha entusiasmat a la gent ✅ Ha entusiasmat LA gent ⛔️ Satisfà al públic ✅ Satisfà EL públic
Cada vegada se sent més. Aturem-ho, amics: ⛔️ Potser tinguis raó ✅ Potser tens raó ⛔️ Tal vegada plogui ✅ Tal vegada plourà ⛔️ Segurament sigui així ✅ Segurament és així ⛔️ Probablement vingui ✅ Probablement vindrà
"Brindis al sol" és una expressió castellana d'origen taurí. Com ho podríem dir? TOT ÉS FUM PARLAR PER PARLAR DIR PER DIR FER BOCADES PARAULES VANES FOC D'ENCENALLS MÚSICA CELESTIAL DE CARA A LA GALERIA FALSES PROMESES LLETRA MORTA GASTAR PARAULES GASTAR SALIVA
El DIEC admet “burla” i “burlar-se”, però no *burlar: ⛔️ Els lladres van burlar la policia ✅ ES VAN ESCAPAR DE ⛔️ Han burlat la justícia ✅ HAN ELUDIT ⛔️ Sabem com burlar el control ✅ COM ESQUIVAR ⛔️ Han après a burlar el foc antiaeri ✅ A EVITAR
Una altra plaga, tu: ⛔️ La seva salut anava a pitjor ✅ EMPITJORAVA ⛔️ La tensió interna va a pitjor ✅ S'AGREUJA ⛔️ Les condicions van a pitjor ✅ ES DEGRADEN ⛔️ L'habitatge, cada vegada a pitjor ✅ COM MÉS VA, PITJOR
Ara com ara, això és així: ⛔️ La música li apassiona ✅ La música L'apassiona ⛔️ Li atreuen les joguines ✅ L'atreuen… ⛔️ Li complau que l'ensabonin ✅ EL complau… ⛔️ El comentari no li concerneix ✅ …no LA concerneix ⛔️ Li ha empipat que ens en riguéssim ✅ L'ha empipat…
Ep, no badem: ⛔️ Els he vist més ràpids ✅ N’HE VISTOS DE més ràpids ⛔️ Les hem vist pitjors ✅ N’HEM VISTES DE pitjors ⛔️ Les ha vist de tots colors ✅ (SE) N’HA VISTES DE tots colors
Ep: —Acabem *d’immediat ▶️ DE SEGUIDA, IMMEDIATAMENT, TOT SEGUIT —M’ha deixat *d’una peça ▶️ DE PEDRA, PARAT, CLAVAT EN TERRA, GLAÇAT —Els ha respost a tots tres *d’una tacada ▶️ DE COP, A L’ENCOP, ALHORA, D’UNA TIRADA —*De ben segur que serà bon estudiant ▶️ DE SEGUR, SENS DUBTE
El canal epitrocleoolecranià és la part del colze on, si us hi doneu un cop, se us enrampa el braç. —Jo en dic OS DE LA MUSICA (mot pla) —L’Alcover-Moll, també: OS DE LA MUSICA o OS DE L’ALEGRIA —El TERMCAT, OS DE LA MÚSICA —Al DIEC no hi surt I vosaltres, com en dieu?
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Enric Valor (Castalla 1911- València 2000) és conegut sobretot com a aplegador i recreador de les Rondalles valencianes. Els seus texts literaris –i també les novel·les– et traslladen als paisatges que coneixia tan bé, gràcies a un ús magistral de la llengua, amb un estil viu, plàstic, dringadís. Perquè Enric Valor era escriptor, però també un gran lingüista.
D’ençà dels anys trenta fins a la seva mort, fou un lluitador incansable, sempre amb la bandera de la unitat de la llengua. Al costat de Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, va treballar per la difusió del català normatiu al País Valencià. Col·laborà també amb Francesc de Borja Moll en el Diccionari català-valencià-balear. Activista indefallent, fou empresonat del 1966 al 1968 i, mort Franco, arribà el moment del seu reconeixement i de la reedició i difusió de la seva obra.
En els escrits sobre llengua, pren una actitud constructiva en favor d’un estàndard genuí. Vol ajudar a eradicar castellanismes estesos al País Valencià, però alhora denuncia fonamentadament i amb rigor els barbarismes i vulgarismes que circulaven pel Principat –sense que els parlants ni els mitjans en tinguessin consciència– i hi proposa alternatives.
Dels seus llibres de llengua, en destaquem quatre, que han esdevingut referència per a filòlegs i no filòlegs: el Curs mitjà de gramàtica catalana, La flexió verbal, Millorem el llenguatge i Temes de correcció lingüística. D’aquests dos darrers, n’hem extret cinc lliçons de llengua.
Per al nom que expressa ‘l’acte de besar’, Valor recomana besada i bes, formes habituals al País Valencià i a les Illes, i ho justifica amb raons etimològiques i exemples literaris antics. I ho rebla així: “L’altre sinònim –petó–, que tanta vitalitat té al Principat, no ha penetrat mai en la llengua parlada del País Valencià. Petó no és un barbarisme; és senzillament un mot groller i dialectal derivat de pet, i aquest té com a principal accepció la de ‘ventositat expel·lida per l’anus amb soroll’. Un general sentiment de delicadesa lingüística inclina tot el nostre poble valencià a refusar aquest sinònim, precisament aplicat a una acció plena de tendresa i elevada afectivitat i de la qual, sovint, se n’ha de fer esment en expressions poètiques.” (*)
‘Amoïnar’, un verb castellaníssim
Valor diu de bon començament que amoïnar és un mot desconegut en el català del País Valencià, tot i que el fa servir algun escriptor, per imitació de la literatura barcelonina –”que en altres moltes ocasions ens ajuda força a recobrar molts trets sintàctics i mots autènticament nostres”, diu. Tot seguit explica l’origen del mot: “Amoïnar és un castellanisme relacionat amb els substantius castellaníssims mohín i mohina i el seu derivat amohinar, que, com veiem, no té més diferència amb amoïnar que la seua transcripció ortogràfica.” I més avall rebla els arguments i proposa solucions: “Els clàssics no sembla que hagen usat mai aquest verb. Els sinònims preferibles, és a dir, els mots netament nostres que poden usar-se per expressar els conceptes de amoïnar són: contorbar, atabalar, desassossegar o neguitejar, enquimerar i altres semblants.”
‘Pesebre’ s’escriu amb una essa
Ni Joan Coromines ni Francesc de Borja Moll no dubten que la grafia pessebre, amb dues esses, és fruit de la contaminació del castellà. Valor ens recorda que pesebre, amb una essa, és un mot viu al País Valencià, però no amb el significat que té al Principat, sinó amb l’original: ‘menjadora per als animals’, el mateix que tenia praesepe en llatí. El mot fou usat en la literatura medieval i s’ha mantingut viu –precisa– a la Franja, a les terres de l’Ebre i al País Valencià. En canvi, d’allò que al Principat se’n diu pessebre, a molts indrets del país se’n diu betlem. Tot això, Valor ho explica citant l’Alcover-Moll i exemples medievals. I acaba l’explicació tornant a la pronunciació, amb un parèntesi que és tota una lliçó: “(Fóra molt de desitjar que a Barcelona procedissen a modificar la grafia errònia pessebre, de la qual se n’ha fet un ús fora mida, fins a ser el títol i tot d’una obra valuosa que té música d’un dels més famosos compositors del nostre segle.)”
‘Cop’, un dialectalisme vulgar i deformat
Valor dedica dos articles de Millorem el llenguatge al mot cop. En el primer se centra a demostrar que vegada és el terme més antic i genuí i que té com a única accepció “cadascun dels casos en què es realitza una acció”. En el segon demostra que cop és “indubtablement, una pronúncia defectuosa, descurada i molt moderna” de colp, la forma tradicional. Al final del primer article és on resumeix el problema: “Trobem excessiu l’ús que fan al Principat, tant en la premsa, com en la literatura, com en obres de caràcter científic, del vulgar i deformat cop, de tal manera que pràcticament estan eliminant els nobles i clàssics vegada i volta. En el País Valencià és inexistent aquest mal ús, i hi ha a part la incomoditat que representaria per als valencians la reducció, ací desconeguda, del correcte colp al dialectal cop.”
‘Ésser’ i ‘estar’: fora dubtes
Valor dedica un article de Temes de correcció lingüística a les errades freqüents de l’ús del verb estar. Si us interesseu per aquesta qüestió, poques vegades llegireu una explicació tan succinta i alhora tan clara –tan eficaç, diria– com aquesta. Ho resumeix en set “regles”:
–”Trobar-se en un lloc sense determinació quantitativa de temps s’expressarà amb el verb ser“: “La teua cosina ahir era al mercat“.
–”Trobar-se en un lloc amb determinació quantitativa de temps exigeix el verb estar“: “La teua cosina estarà hora i mitja al mercat”
–”Estar s’usa també en la localització d’un subjecte, amb determinació quantitativa de temps o sense, quan és equivalent a viure o habitar(en un lloc)”: “El meu germà està a París (= viu ja a París).”
–”Arribar a un lloc pot expressar-se correctament amb el verb ser“: “No respirarem tranquils fins que no serem a casa.”
–”L’adjectiu qualificatiu referit a coses es lliga amb el verb ser“: “L’aigua de la font és freda.”
–”S’usa correctament el verb ser quan cal expressar que una cosa escau, resulta, d’una certa manera (aplicant un qualificatiu)”: “Aquesta jaqueta m’és ampla (o em ve ampla).”
–”L’estat civil d’una persona (fadrí, casat o viudo), bé amb determinació temporal o bé sense, considerat com a no transitori, s’expressa sempre amb el verb ser“: “La meua filla ja fa tres anys que és casada.”
Com podeu veure, Enric Valor és tot un mestre, que defensa un català genuí amb dignitat, rotunditat i rigor, per demanar que l’estàndard tingui en compte tots els parlars i no caigui en el parany del “centralisme” de Barcelona o del Principat.
Cal llegir-lo.
(*) Aquesta és l’etimologia que el diccionari Alcover-Moll atribueix a petó. Tanmateix, l’etimòleg Joan Coromines assegura que prové de potó, un mot que ja existia en català antic, com també pot (‘llavi’). Potói pot són registrats al diccionari Alcover-Moll com a mots encara vius, localitzats en parlars pirinencs.
M’he concentrat en resoldre el problema, No insistiu en demanar-nos-ho, T’ha amenaçat amb acomiadar-te?, No ha pensat en agrair-vos-ho…
Què me’n dieu, d’aquestes frases? La gramàtica del IEC i la de l’AVL diuen que en registres formals és preferible de no fer servir ni en ni amb davant un infinitiu. En totes aquestes frases les preposicions adients són a o de: M’he concentrat a resoldre el problema, No insistiu a demanar-nos-ho, T’ha amenaçat d’acomiadar-te?, No ha pensat a agrair-vos-ho.
És molt simple, doncs. Encara que diguem M’he concentrat en aquest examen, quan canviem un examen per una acció com ara resoldre el problema (encapçalada, com veieu, amb un verb en infinitiu), és preferible de canviar la preposició. Vegem-ne més exemples:
—Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord a apujar-li el salari.
—Confio en vosaltres, però Confio a superar la malaltia.
—Demostres interès en la literatura, però Demostres interès a estudiar la literatura.
—N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou d’explicar-ho amb quatre mots.
En frases com la darrera, alguna gramàtica accepta que es mantingui la preposició amb, fins i tot en texts formals, però aconsellem de canviar-la, seguint la tendència general.
Anem amb compte, per això: hi ha un cas en què sí que és correcta la preposició en seguida d’un infinitiu. És quan introdueix oracions temporals com ara aquestes: En entrar ell va començar la festa, En arribar a la platja ens vam estirar. Si ho observeu, són ben diferents de les oracions anteriors, perquè en aquestes darreres la preposició en es podria substituir per “en el moment de” (En el moment d’entrar…) o “quan + verb” (Quan va arribar a la platja…).
Ho resumim?
Davant un infinitiu, es recomana d’emprar tan sols les preposicions ‘a’ i ‘de’. Tanmateix, ‘en’ és correcte si equival a ‘quan’ o ‘en el moment de’
Ara parlem d’allò que hom anomena “caiguda de les preposicions”. Si hem dit que davant un infinitiu és preferible de canviar les preposicions en i amb, davant la conjunció ‘que’ no en podem fer servir cap. Vegem-ho:
—No insistiu en la petició, però No insistiu que els ho demanem. —T’ha amenaçat amb l’acomiadament, però T’ha amenaçat que t’acomiadaria. —No ha pensat en vosaltres, però No ha pensat que us ho havia d’agrair. —Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari.
—Confio en vosaltres, però Confio que superareu la malaltia.
—N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou que ho expliqueu amb quatre mots.
També tinguem en compte que la preposició des de es converteix en des en aquest context: Des que has arribat que no has callat, fill!
De vegades eliminar la preposició pot semblar massa “abrupte”. Vegem unes quantes maneres de suavitzar-ho:
—En lloc de Tothom ha contribuït *a que l’escola sigui excel·lent, podem dir Tothom ha contribuït que l’escola sigui excel·lent, o bé Tothom ha contribuït a fer que l’escola sigui excel·lent.
—En lloc de Es basa *en que hi havia un defecte de forma, podem dir Es basa que hi havia un defecte de forma, o bé Es basa en el fet que hi havia un defecte de forma.
—En lloc de Ens vam comprometre *a que l’energia fos neta, podem dir Ens vam comprometre que l’energia fos neta, o bé Ens vam comprometre a aconseguir que l’energia fos neta.
—I en lloc de Ho ha dit com un estímul *a que la gent s’hi impliqui, podem dir Ho ha dit com un estímul que la gent s’hi impliqui, o bé Ho ha dit com un estímul perquè la gent s’hi impliqui.
Compte: en tots aquests casos el mot que no admet una preposició avantposada és la conjunció ‘que’. Cal no confondre-la amb el pronom ‘què’, que sí que admet una preposició abans, com en aquestes dues oracions:
—La feina en què pensava era aquesta. —No sé amb què el podem ajudar.
En el primer cas, el pronom és relatiu i equival a ‘la qual’ (La feina en la qual pensava era aquesta), i en el segon és interrogatiu i equival a ‘quina cosa’ (No sé amb quina cosa el podem ajudar).
Ho resumim?
Davant la conjunció ‘que’ no hi pot anar cap preposició. No confonguem la conjunció ‘que’ amb el pronom ‘què’, que equival a ‘el qual, la qual…’ o bé a ‘quina cosa’
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Aquest país és ple de gent apassionada per la llengua, i cadascú ho és per una raó específica. Alguns, per exemple, volem que hi llueixin els trets que la distingeixen de les altres. Creiem que en un moment com l’actual, amb la pressió de l’anglès i, sobretot, del castellà, és bo de saber quins recursos genuïns tenim i difondre’ls tant com puguem.
Fa més d’un any que en aquesta secció vam publicar l’article “Deu mots catalans intraduïbles” i de seguida molts lectors van fer-nos arribar missatges per a engruixir aquella primera llista. Avui, doncs, presentem, una petita part del recull suggerit per molts de vosaltres.
Recordem, succintament, que aquests mots no tenen una traducció directa al castellà, adés perquè en català tenen un significat més precís, adés perquè passa a la inversa: el mot català té molts significats i equival, doncs, a uns quants mots castellans. Justament, aquesta manca de correspondència directa fa que, en un temps de traduccions simultànies, calgui preservar-los com un tresor.
Som-hi?
badar
D’entrada, badar vol dir ‘estar més o menys obert’. Per això diem que les sabates baden quan s’obren de la punta; o bé, a l’hivern, fem tancar la porta que bada un pam. Potser encara hi ha algun paleta que diu al manobre: Bada el sac que l’ompliré de runa. Però badar també significa ‘encantar-se, distreure’s’: Em vaig passar tot el matí badant per la Rambla; No badis, porter, que ens faran un gol! Els qui no diferenciem els sons de la b i la v tenim aquell joc de paraules que fa: El cavall si bada no menjarà (perquè pronunciem si bada igual que civada). Badar és un mot que dóna peu a expressions molt genuïnes, com ara no badar boca (‘no dir res’) i badar un pam de boca (‘restar aturat d’admiració’). I també no val a badar, que havia d’haver inspirat en Laporta quan va engegar aquell famós ¡al loro! (Us ho imagineu?: No val a badar: que no us ensarronin!) De badar se’n deriva badoc, que és ‘el qui bada’, i també badall i badallar i bocabadat…
dèria
Idea fixa? Mania? Obsessió? Agafeu-ho tot plegat, sacsegeu-ho bé i sabreu aproximadament què és una dèria. Efectivament, és una ‘idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa’, però sembla que dir-ne obsessió és un xic exagerat; i dir-ne mania –que significa tantes coses–, poc precís. Si filem prim, pot ésser la ‘fixació de voler fer una cosa’: Tens aquesta dèria d’acabar de pressa; o bé una ‘idea persistent sobre un fet’: Sempre l’ha perseguit la dèria que s’arruïnaria; o una ‘afecció per una cosa determinada’: Aquesta dèria que tens d’anar a escalar no l’entenc; o bé, encara, el ‘motiu d’aquesta afecció’: La seva dèria era l’escalada. De sinònims de dèria en tenim uns quants: brusca, taleia, curolla i verera (aquests dos darrers, sobretot a Mallorca). Encomanar una dèria és enderiar i agafar-ne una, enderiar-se. Ah!, i quan la dèria és excessiva, ja ho sabeu: és una ceba.
prou
Heus ací un mot que forma part del nostre cabal més genuí. Sobretot vol dir ‘en quantitat suficient’: Va, tornem a casa, que ja ens hem divertit prou; No ho veig amb prou claredat. Lamentablement, de vegades és substituït per és suficient, cosa que fins fa poc no deia ningú: N’hi ha prouque t’hi esforcis una mica (i no pas És suficient que…), Amb això no n’hi ha prou (en compte de Això no és suficient). També hi ha la interjecció Prou!, que per la pressió del castellà de vegades sentim reforçada indegudament amb l’adverbi ja: S’ha acabat! Prou! (i no pas: Ja prou!). I, així mateix, recula la construcció i prou situada al final de la frase: Han vingut els pares i prou (que equival a Només han vingut els pares). Sovint el trobem reforçat amb bé: Bé prou que ho sé; Bé ho vaig veure prou. En alguns parlars té encara usos específics. Per exemple, amb el significat de ‘en una quantitat entre regular i elevada’, equivalent a força: Tardarem una estona, perquè viu prou lluny d’ací. Esmentem, finalment, un ús molt vivaç, amb el significat de ‘certament’, de vegades com a resposta absoluta d’assentiment: —En vols més? —Prou.
adés
L’adverbi adés encara es manté ben viu en alguns parlars, sobretot occidentals. Vol dir ‘en un temps molt pròxim a aquell en què es parla o de què es parla’. Com que té un significat tan precís, l’entendrem més bé amb exemples: Adés ha vingut, però ja se n’ha anat (‘fa poca estona’), Aquella imatge ja no es veia tan nítida com adés (‘abans d’aquell moment’). Tenim també locucions com ara adés adés, que vol dir ‘molt sovint, a cada moment’: Adés adés m’interrompia, neguitós; o bé adés… adés…, per a introduir una alternança d’accions o fets: Adés plora, adés riu; amb aquest mateix significat es fa servir també ara… adés…: Ens comuniquem prou: ara per correu, adés per telèfon. I tenim també la locució adés i ara (o ara i adés o adesiara), que vol dir ‘de tant en tant’: Em visita adés i ara. En moltes comarques del català oriental, en lloc d’adés es diu suara: En Marçal ha telefonat suara i ha demanat per tu. Així, doncs, cada vegada que diguem “fa poc” o “fa un moment”, hauríem de pensar si no hi escau adés o suara.
enguany
El català i l’occità són les dues soles llengües romàniques que conserven viu un mot per a dir ‘aquest any’: en català, enguany i en occità, ongan (enguan, a la Vall d’Aran). Antigament, també s’havia fet servir en italià (uguanno) i en lleonès (aguañu). I en castellà, de fet, encara consta als diccionaris hogaño (o ogaño), però en aquella llengua és realment un mot antiquat. Quant al català, el tenim documentat d’ençà del segle XIII i a la major part del domini lingüístic encara és viu, però en un territori considerable del català central va caure en desús ja abans del segle XX. A Barcelona, per exemple, es diu aquest any. Què hem de fer en un cas com aquest? El gran etimòleg Joan Coromines ens marca el camí, quan diu que és un mot “acceptable en la llengua literària i de la gent educada pertot” (recordem que ‘llengua literària’ és la manera com s’anomenava abans la llengua estàndard).
cagadubtes
Una de les fonts de creació de mots que té la nostra llengua és la composició, tal com vam explicar en un altre article d’aquesta secció. Ací en tenim un exemple: cagadubtes. No és que el castellà no sàpiga com traduir-lo, sinó que la traducció no té la mateixa força expressiva. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, en castellà cagadubtes es diu indeciso. Potser sí que són la mateixa cosa, però el DIEC, si més no, diferencia indecís (‘que no sap decidir-se) de cagadubtes (‘persona que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa’). Afegim-hi encara que indecís és adjectiu i no pas substantiu, de manera que si renunciéssim a cagadubtes ho hauríem de suplir per persona indecisa… No em digueu que no seria una pèrdua de les grosses!
L’adjectiu murri barreja els significats de dos mots: sagaç –és a dir, ‘subtil a l’hora de descobrir les coses’– i astut –’hàbil a aconseguir coses enganyant’. Doncs allò que caracteritza un murri és aquesta barreja de subtilitat i habilitat en l’engany. Això el converteix en un terme molt precís i, alhora, fa que sigui de mal traduir. De fet, el diccionari bilingüe, per no enganxar-s’hi els dits, ens dóna totes aquestes traduccions: sagaz, astuto, pícaro, pillo, listo i vivo. Joan Coromines diu que murri té un doble matís: indica “malícia, però perdonable o vista irònicament, sovint implicant que diverteix”. És, doncs, un mot per a filar prim, que no podem deixar perdre. Com tampoc els derivats: murrieria, ‘qualitat de murri’; murriada, ‘acte propi d’un murri’; murriejar, ‘comportar-se com un murri’; i murriesc, ‘propi d’un murri’. Ah, també tenim emmurriar-se, ‘enutjar-se ostensiblement’, però això són figues d’un altre paner. A les terres de l’Ebre i al País Valencià en compte de murri es diu guilopo.
arreu
El mot arreu té més d’un significat. El primer és ‘l’un darrere l’altre, sense interrupció’: Ha plogut quatre dies arreu. Per a dir això el castellà té arreo, però no s’hi val, perquè és una paraula manllevada al català. Arreu ho fem servir, sobretot, com a sinònim de pertot, és a dir, ‘en tot lloc, per totes bandes’: No et podies moure, hi havia militars arreu. En aquest cas, el castellà no té cap més remei que recórrer a una perífrasi com ara por todos lados o por todas partes. En canvi, hi ha llengües de l’entorn que sí que tenen un mot específic: l’occità (arreu, pertot), el francès (partout), l’italià (dovunque, dappertutto)… Sortosament, arreu és un mot viu, però si badem anirà guanyant terreny per totes bandes, una construcció ben ortopèdica que ja es comença a sentir.
esbocinar
Hi ha qui pensa que desmenuzar és un verb que fa el fet, per traduir esbocinar, però no ho podem donar per bo. En primer lloc, perquè desmenuzar vol dir ‘desfer en trossos petits’, però no pas ‘trencar, trossejar’ i, en canvi, esbocinar serveix per a totes dues accions. I en segon lloc perquè en català tenim dos verbs que poden correspondre al castellà desmenuzar, amb significats precisos: esbocinar i esmicolar, que no són ben bé iguals. El primer és ‘fer bocins’ i un bocí és, en general, un ‘tros petit’; i el segon és ‘fer miques’ i una mica és una ‘partícula, un fragment molt reduït’. Si mirem l’etimologia d’aquests mots ho veurem més clar: bocí ve del llatí vulgar buccinum, que volia dir ‘mossada, porció de menjar que masteguem de cop’; en canvi, mica ja volia dir en llatí clàssic ‘partícula, engruna’. L’Alcover-Moll ens ho aclareix encara més en la definició d’esmicolar: “desfer en miques, en bocinets menudíssims”.
mudat
El mot castellà que s’aproxima més a mudat és arreglado, que el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix així: ‘ordenat i moderat’; o bé, en llenguatge més formal, acicalado, ‘extremadament pulcre’. Això, com veieu, és ben lluny de la definició de mudat: ‘ben vestit, amb la roba que no és la de feina o dels dies feiners’. Al País Valencià, quan algú va molt ben vestit es diu que va mudat com un margalló, en referència a les fulles d’aquesta planta, tan vistents i en forma de ventall. I encara hauríem d’esmentar més mots o expressions que tenen un significat semblant, però més precís: empolainar-se o empolistrar-se (‘dur vestits elegants, que facin goig’) i endiumenjar-se (‘anar vestit amb la roba de les festes’). És evident, doncs, que no hi ha cap necessitat de recórrer a anar arreglat –ni encara menys a posar-se guapo– tenint com tenim opcions per a dar i vendre.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Demà, diumenge de Pasqua, s’acaba la Quaresma i és dia de celebració. O, més ben dit, de renaixement. De molts sengles ençà, la festa de Pasqua és el comiat simbòlic del fred i les penúries de l’hivern i la benvinguda del bon temps i l’alegria. I per això ho celebrem amb cantades, ballades i àpats. I també per això l’ou, símbol de nova vida, és present a tot arreu.
Avui farem quatre pinzellades lingüístiques del vocabulari de Pasqua tot repassant-ne tradicions, generals o locals, que mantenen el tremp o malden per sobreviure als Països Catalans.
Pasqua al carrer
La pesah –mot hebreu que volia dir ‘pas, trànsit– era la festa principal jueva. De l’hebreu va passar al llatí clàssic, pascha, i al grec, páskha. Però el mot pasqua també fou influït pel llatí pascuum, ‘lloc de pasturatge, aliment del bestiar’, per l’àpat ritual d’aquest dia. L’alegria d’aquesta celebració, amb què es commemora la resurrecció de Jesús, va donar la frase feta estar content com unes pasqües. Per com que una setmana abans és el diumenge de Rams, algú se’n va empescar una altra, de frase feta: fer Pasqua abans de Rams, per a referir-se a la parella que es casava amb la núvia embarassada.
Una festa tan important havia de tenir reverberació. Per això abans se celebraven les pasqüetes, la festa de la capvuitada de Pasqua, és a dir, el diumenge següent.
Pasqua és el final de la Quaresma, un període que comença el Dimecres de Cendra, és a dir, quaranta dies abans. En la religió cristiana, aquests quaranta dies eren dedicats a la reflexió i la penitència, com una preparació per a la celebració de la resurrecció de Jesús. Quaresma ve del llatí quadragesima, és a dir, ‘el (dia) que fa quaranta’. (Si voleu saber més coses de la Quaresma i del nombre quaranta, llegiu aquest article.)
Pasqua és un dia d’alegria, per la resurrecció de Jesús i alhora per l’esclat de la natura, és a dir, el naixement del cicle anual. Per això és una jornada de cants i de balls. En una part de Catalunya i en algunes parròquies d’Andorra, s’hi canten caramelles. Avui els caramellaires recullen diners, però abans solien arreplegar ous –l’ou, el símbol per excel·lència d’aquest dia–, que empraven a fer una truitada el diumenge de Pasqüetes, un costum que encara es manté a Guardiola de Berguedà. Les caramelles agafen el nom de la caramella, que és un instrument rústic de vent. Agafa el nom del llatí vulgar calamĕlla, format sobre calamĕllus, que és un diminutiu de calămus, és a dir, ‘canya’.
Entre les cançons de Pasqua que es canten i ballen al País Valencià, es destaca la tarara. N’hi ha unes quantes versions, com ara la que va popularitzar per als xiquets el cantant Paco Muñoz i que comença així: “El dia de Pasqua / Pepito plorava / perquè el catxirulo / no se li empinava. / La tarara sí, / la tarara no. / La tarara mare / que la balle jo…” La melodia de la tarara no és exclusiva del País Valencià, sinó que és coneguda a la Mediterrània oriental i forma part del repertori folclòric de països com ara el Marroc. Quant al nom, sembla que té origen onomatopeic.
Per Pasqua, a Ciutadella hi ha el costum de matar el Bujot. El diccionari Alcover-Moll ens explica que un bujot era originàriament un espantall, però va acabar esdevenint una “figurota d’home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc”. Com explica el professor Jaume Mascaró, aquest costum es va traslladar al diumenge de Pasqua i d’alguna manera simbolitza la voluntat de cremar o matar tot allò que sigui vell o negatiu per obrir la porta a un nou cicle. El mot bujot sembla que prové de Bugia. Hom creia que d’aquesta ciutat algeriana se n’importaven els simis i la cera. Per això, per una banda, antigament bugiot era el nom que rebia qualsevol simi mascle; i, per una altra, bugia designava l’espelma i, més modernament, aquella peça dels motors, imprescindible per a encendre la gasolina.
Fa més de cent anys que a Alfarrasí, a la Vall d’Albaida, es pot veure cada diumenge de Pasqua al matí l’Angelet de la Corda. En què consisteix? Una xiqueta vestida d’àngel i penjada d’una corda passa d’un balcó a un altre d’una plaça i, a mig camí, lleva el vel d’una marededeu. Amb aquest acte se simbolitza la resurrecció de Crist. El costum fou importat el 1912 de la ciutat navarresa de Tudela i es manté en algunes ciutats gallegues i espanyoles. Aprofitem l’avinentesa per a explicar que àngel ve del llatí angelus, que al seu torn és manllevat del grec ággelos, que volia dir ‘missatger’.
Per acabar de repassar els actes socials d’aquests dies, hem de fer esment dels aplecs del dilluns de Pasqua, que encara es mantenen a molts indrets dels Països Catalans. Un de ben curiós és el pancaritat, a Mallorca i a Menorca, on antigament es feia una benedicció de pa que després s’anava a repartir a les cases dels pobres. Antoni M. Alcover ho explica així: “Ets antics Jurats de Mallorca […] repartien un pa a totes ses famílies pobres, i aquella bona gent a’s capvespre el s’anaven a menjar per devora Sa Riera; i an aqueixa modesta bauxa li deien pan-caritat perque se menjaven aquell pa que per caritat havien rebut, i aqueix nom després se va estendre a totes ses bauxes que es feien sa setmana de Pasco a fora-porta i per fora-vila.”
Si hem de parlar d’una menja típica de Pasqua, hem de parlar de la mona, pastís típic a Catalunya i al País Valencià. Sembla que el mot mona prové del llatí mŭnda, plural de mŭndum, que significava panera adornada i plena d’objectes (sobretot pastissos) ofrenada a Ceres –deessa de l’agricultura– el mes d’abril, tal com ens diu Joan Coromines. L’Alcover-Moll atribueix un altre significat a munda: diu que “ve del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica”. Hi ha algú que creu que el nom té a veure amb l’animal, però aquesta opinió és refusada pels filòlegs més prestigiosos.
La tonya és una coca molt semblant a la mona tradicional, que es menja per Pasqua en alguns indrets del sud del País Valencià. Coromines creu que el nom és una variant de tona, provinent del llatí vulgar tunna i, aquest, del cèltic tunna, que vol dir ‘pell, cotna’. Sembla que va agafar aquest nom perquè la tonya té crosta. Val a dir que tunna també volia dir ‘bot’ o ‘barril’. Per això una tona era una bóta molt grossa que, més endavant, va donar nom a la unitat de pes.
Tenim també el panou, un pa dolç molt semblant a la tonya, i propi de molts indrets del País Valencià. Se’n menja per Pasqua, però se’n pot trobar tot l’any. El nom és la forma aglutinada de pa en ou, normativament ‘pa amb ou’. Segons algunes explicacions, pot rebre també el nom de coca d’aire perquè té la molla molt blana i lleugera, o bé pa socarrat, perquè la corfa agafa un color fosc. El verb socarrar, diguem-ho tot, significa ‘cremar superficialment’ i prové del basc sukar(ra), que vol dir ‘flama’, ‘incendi’ o ‘febre’.
Deixant de banda la mona, aquests dies mengem tota mena de pastes i pastissos. Els crespells, per exemple, són pastes dolces fetes amb ingredients diferents. En fan a diversos indrets del Principat, de Mallorca i de Menorca. El mot crespell, documentat al segle XIV, és un derivat de cresp, que vol dir ‘arrissat, formant ondes petites’, el mateix significat que tenia l’ètim llatí crispus. El nom fa referència a la forma ondulada que tenien els crespells originals.
La cosa curiosa –i que de segur que té explicació històrica– és que una setmana abans de Pasqua, el diumenge de Rams, a molts llocs de Catalunya és costum de menjar unes galetes semblants als crespells. De primer es pengen a palmes, palmons i rams de llorer i després de la benedicció es despengen i la quitxalla se les menja. Reben molts noms. Segurament, el més escampat és currutaco, un mot manllevat del castellà que en la llengua original vol dir ‘molt afectat en l’ús rigorós de les modes’. El pas del significat del castellà al català no el sabem explicar. A més, aquest nom no apareix als diccionaris normatius catalans, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tot i que amb un canvi gràfic: currotaco, potser perquè el mot castellà prové de curro (que vol dir ‘bonic’, ‘eixerit’ i ‘ànec’). Fa sis anys, VilaWeb va fer un crit d’alerta per a salvar els currotacos, i ho va aprofitar per a repassar-ne els noms, a partir d’informació de Joan Amades i Ramon Violant: currutacosés el nom que reben a Barcelona, a Gelida i a Vilanova i la Geltrú, si més no. A Cervera i a Caldes de Montbui, ninots. A Palafrugell, ninos. Al Rosselló, monjos o monges. Al Bages i al Moianès, garlandes. Al Camp de Tarragona, sisenyors. A Prats de Lluçanès, papus. Al Vallès, figuretes. I al Maresme, senyores i senyors.
Garlandes del Bages.
Al Llibre de Sent Soví (1324) ja s’esmentaven les panades, és a dir, les pastes cuites de farina farcides, que avui dia es conserven a Mallorca i Menorca. Se’n mengen tot l’any, però sobretot per Setmana Santa i Pasqua. Les panades mallorquines a Menorca es diuen formatjades. L’Alcover-Moll ho explica així: “Les panades de carn de Mallorca, o similars, a Menorca s’anomenen formatjades, i el que els menorquins anomenen panades són peces de pasta molt més grosses que les formatjades i de forma diferent, més aviat semicircular.” Fa anys –ens recorda també el diccionari– en alguns municipis de Mallorca els joves anaven de casa en casa cantant cançons per a “captar ses panades”. No cal explicar que panada és un derivat de pa i formatjada, de formatge.
Formatjades menorquines, farcides de carn (fotografies: Esperança Camps Barber).
També són propis de Pasqua –per bé que ara se’n troben tot l’any– els flaons, pastissos de formes diverses, molt sovint de mitja lluna, farcits de brossat o formatge. El costum de menjar flaons es conserva molt bé a Morella (els Ports), Eivissa, Formentera, Menorca i Mallorca. El mot flaó prové del germànic flado, que vol dir ‘coca’. Va donar també l’occità flauzó, el castellà flaón i els francesos flaon i flan. Aquest darrer mot, flan, és alhora l’origen del català flam.
I per acabar, els rubiols, peces de pasta pròpies de Mallorca i Menorca, fetes de farina fina, pastades amb oli, saïm i ou i doblegades en forma semicircular. A Mallorca, són dolços, farcits de brossat, flam, confitura… A Menorca, salats: de sofregit, de peix, de carn… El mot rubiol és d’origen incert. Hi ha qui creu que deriva de rovellol, que és un bolet, i hi ha qui creu que prové del llatí rŭbĕŏlu, ‘vermellet’. Hi ha qui creu que pot tenir relació amb l’italià raviolo, però segons l’Alcover-Moll no és segur.
PS. Agraeixo a Esperança Camps Barber i a Josep Albinyana l’ajut que m’han prestat per confegir aquest article.
Aportacions dels lectors:
Com era previsible, molts lectors han fet aportacions a aquest article, cosa que demostra que la tradició de Pasqua és molt viva al nostre país.
Un dels nostres subscriptors, Secundí Mollà, ens assabenta que a la Valldigna els menjars tradicionals d’aquestes dates són l’arnadí (de moniato o carabassa), l’arròs de vigília, les mandonguilles d’abadejo, els panets farcits (tonyina, pebre morró i ou dur), la mona i la llonganissa de Pasqua.
Joan Puig, també subscriptor de VilaWeb, ens diu que Víctor Català ja fa ús del mot currutaco. Hem comprovat que hi ha tot d’escriptors que se’n serveixen, però no pas en l’accepció culinària, sinó en el sentit que tenia originàriament en castellà (‘molt afectat en l’ús de les modes’), però substantivat. Vegem-ne un exemple de Maria Aurèlia Campmany (1967): “Admira embadalit el grup de currotacos que expliquen com han travessat la ciutat amb el sarment de vinya ben visible a les mans.”
Felip Dorandeu, d’Eus (Conflent), ens envia un missatge que diu: “Com que avui, amb la família, farem les tradicionals bunyetes (suposi que per vós son els crespells) li voldria dir que les caramelles se fan encara a Cerdanya i que al Conflent i al Rosselló encara que molt folkloritzada, la tradició del goig dels ous és ben viva. No son pas pus els joves dels pobles que passen per les cases a demanar ous, botifarres i cansalada com ho diu la cançó, però fora de període covid a cada poble hi deu haver un grup de veïns que canta el goig.”
Ramon Ruipérez ens parla dels “currotacos d’Agullent” (Vall d’Albaida), que apareixen en la cançó “Les Folies”, recuperada per Pep Gimeno: “Mas que s’empenyen / tots els currutacos d’Agullent, / no ballareu més les danses / si no pagueu al corrent.”
Lluís Tamarit i Pérez, de Riola (Ribera Baixa) ens parla de la tradició de la salpassa, que encara es conserva en alguns indrets del País Valencià. “El rector amb dos escolanets eixia per tot el poble carregat amb un cistell mentre un escolanet portava l’hisop amb aigua beneïda i l’altre la creu”, diu. I afegeix que a Riola el costum tenia una singularitat: “De sobte apareixien una colla de xicons armats amb branques o maces de fusta cridant ben fort a les botigues del carrer ‘un caixonet i prou’. Si no mirava ningú, el botiguer els treia un basquet de verdures buit i la colla donant les gràcies començava a cridar ben fort rodant el basquet: ‘ous a la pallissa, ous al ponedor, bastonades al rector’, i començaven a desfer el caixonet a brancades.”
Un lector de Figueres, FMP, ens assabenta que en aquella ciutat la “flaona” (no pas “flaó”) és sempre farcida de crema i no de brossat.
Maria Mercadal, de Ciutadella, ens esmena una informació que havíem extret de l’Alcover-Moll: “A Menorca, a banda de rubiols salats, també es fan dolços, et gos a dir que més sovint que els salats. Els solen farcir de crema o de figat (melmelada de figa feta a casa). Els de crema els solem fregir amb molt oli, els de figat es couen al forn).”
Bel Zaballa i Oriol Perelló, de Vilafranca del Penedès, ens informen que la garlanda també és el nom d’una coca d’aquelles contrades, com es pot llegir en aquesta entrada tan completa del Parlar penedesenc, una pàgina web molt interessant de l’Institut d’Estudis Penedesencs.
Finament, Ignasi Serra Nicolau ens fa saber que els crespells de Manacor s’anomenen senyorets.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Encara el feu servir el mot “séc”? —El SÉC dels pantalons —El cordill m’ha deixat un SÉC a la mà —Se li fa un SÉC al front —Se’t marca el SÉC de les ulleres —Un cop al SÉC de la cama (la canyella) —Quan caminava deixava veure el SÉC dels anys (figurat)
Quin gran moment quan @EstherRomagosa ens ha il·lustrat amb el refrany castellà "Año de nieves, año de bienes" (perquè "Any de neu, any de Déu" no s'hauria entès). I després, quan ha explicat que la neu era tot un "chipi-chape" (perquè "xip-xap" no ho diu ningú, oi?) Uf, @FAQSTV3
Fem servir ENCETAR, amics, que si no es perdrà: —ENCETAR un pernil —ENCETAR una ampolla d’aigua —Tenir la pell ENCETADA —Tenir els genolls ENCETATS —ENCETAR la conversa…
El datiu possessiu (1, i 2) i el datiu ètic (3 i 4): que no se’ns morin! 1. Se'NS ha casat la filla (i no "S'ha casat la nostra filla") 2. LI som padrins 3. ET dorm a la nit? 4. Aquests dies no EM menja gens
Un abús que ens ha encomanat el castellà: —Mort als 92 anys ▶️ Mort A 92 anys —Fer els 30 anys ▶️ Fer 30 anys —Arribar als 37 graus ▶️ A 37 graus —Nevar a partir dels 300 m. ▶️ a partir DE 300 m. —Bullir als 78 graus ▶️ Bullir A 78 graus —Arribar a les 64 víctimes ▶️ Arribar A 64
Aquesta combinació genuïna de BÉ i PROU, que no es perdi, amics! —BÉ ho sé PROU —BÉ ho he vist PROU —BÉ té PROU paciència —BÉ en saps PROU, d’acudits —BÉ s’explica PROU bé —BÉ n’ha fetes PROU, de bestieses —BÉ en dirà PROU, de ruqueries —BÉ has treballat PROU, tot i estar cansat
Això ja ho hem perdut? —He d’anar al metge ▶️ He d’anar A CAL METGE —Duré el cotxe al mecànic ▶️ A CAL MECÀNIC —He anat a la modista a encarregar-li un vestit ▶️ A CA LA MODISTA —Anem al fuster i encarreguem els prestatges ▶️ A CAL FUSTER
Recordatori: —Pagar EL compte —Cobrar EL deute —Rebre EL dot —llegums molt BONS —AQUEST senyal —EL corrent —UNA gran esplendor —QUINA allau —DUES anàlisis —BONA aroma —cortina GRISA —paraules CORTESES —noia MAGRIBINA —característica COMUNA
Una expressió que recula: —Es va fent gran, però NO VOL QUE SIGUI DIT. —Es van equivocar, tot i que NO VOLEN QUE SIGUI DIT —NO VOL QUE SIGUI DIT que el van ben enganyar. —Amb la seva germana no es fan, però NO VOL QUE SIGUI DIT.
Això no és correcte, amics: ⛔️ Com no vinguis, em sentiràs ✅ SI NO VÉNS ⛔️ Com no correm, ja no hi seran ✅ SI NO CORREM ⛔️ Com no et moguis tu, jo rai…✅ SI NO ET MOUS TU ⛔️ Com et sentin, ja ens podem calçar ✅ SI ET SENTEN ⛔️ Com no estudiïs, prepara’t ✅ SI NO ESTUDIES
En català no diem "de tan(t)… com", sinó DE TAN(T)… QUE: —De tan crua com és la carn, no me la puc menjar▶️DE TAN CRUA QUE és —No em podia moure DE TANT FRED QUE tenia —Va haver de llençar el vestit DE TAN ESPARRACAT QUE el van deixar —No s'hi cabia DE TANTA GENT QUE hi havia
4 castellanades grosses que he sentit: —Estava cansada, però *encara així va anar a treballar ▶️ AIXÍ I TOT —Va caure i va rodolar *pels terres ▶️ PER TERRA —El vaig veure girat *d'esquenes ▶️ D'ESQUENA —Li volia telefonar, però *se m'ha passat ▶️ NO HI HE PENSAT
Evitem això, amics: ⛔️ Estàvem *de peu ✅ DRETS, BO I DRETS, A PEU DRET, DEMPEUS ⛔️ Aneu *poc a poc ✅ A POC A POC ⛔️ És feixisme *pur i dur ✅ feixisme A ULTRANÇA, NU I CRU ⛔️ Treballa *dur ✅ DE VALENT ⛔️ Juguen *dur ✅ FORT ⛔️ M'hi van fer anar *per la força ✅ PER FORÇA
Noms de merda: —CAGARADA, TIFA: general —CAGALLÓ: bola dura i compacta —BUINA o BONYIGA: de bèstia grossa —XERRI: de bestiar de llana —GALLINASSA, COLOMASSA: de gallina, colom —MECONI: el primer —CASCARRES, CASCÀRRIES: boletes d’excrement o brutícia enganxades al pèl o a la llana
Quina plaga! ⛔️ Va pujar molt *a dalt ✅ molt AMUNT ⛔️ Era més a baix ✅ més AVALL ⛔️ És *a baix del tot ✅ A SOTA DE TOT, AL CAPDAVALL ⛔️ Dorm *boca a dalt ✅ PANXA ENLAIRE, BOCA AMUNT, BOCA PER AMUNT ⛔️ Posa'l *boca a baix ✅ DE BOCATERROSA, DE BOCA A TERRA, BOCA PER AVALL
Precisem —FASCICLE: cadascun dels quaderns publicats periòdicament que, en conjunt, formen un llibre —FULLET: obra impresa breu (per exemple, de propaganda) —FULLETÓ: fragment d’una obra literària publicat en un diari, una revista, etc. —OPUSCLE: obra científica o literària breu
Precisem —El patinador LLISCA sobre el gel [moure's sobre una superfície amb poca fricció] —Hi havia oli i HE RELLISCAT [lliscar i perdre l'equilibri] —El peix SE M'HA ESMUNYIT [escapar-se lliscant per un lloc estret] —El clau S'HA ESQUITLLAT [lliscar del lloc on ho volem clavar]
CADASCÚ o CADASCUN? —Que CADASCÚ digui què pensa (= ‘tothom’) —Dóna’n dos a CADASCUN de nosaltres (= cada membre d’un grup) —CADASCÚ fa la seva feina —Arriben els alumnes, CADASCUN amb la seva motxilla
Compte: —Prou ample *com perquè hi càpiga tothom▶️Prou ample PERQUÈ… —Massa gros *com per a enviar-lo▶️Massa gros PER A —N’hi ha *com per a tornar-se boig▶️N’hi ha PER A —No la conec tant *com per a assegurar-ho▶️…tant PER A —Massa alta *com per a pujar-hi▶️Massa alta PER A
Diria que l'estructura de la dreta es perd: —El pare d'un dels seus alumnes▶️ El pare d’un ALUMNE SEU —Alguns dels teus discursos▶️Alguns DISCURSOS TEUS —L'arrel de molts dels seus pensaments ▶️ …de molts PENSAMENTS SEUS —Surt en tres dels seus llibres ▶️…en tres LLIBRES SEUS
Això és una castellanada, amics: ⛔️ De propagar-se el virus, caldrà tancar escoles ✅ SI ES PROPAGA ⛔️ Quina sort. De no haver-ho descobert, hauria estat catastròfic ✅ SI NO HO HAGUESSIN DESCOBERT ⛔️ M'agrada. D'haver gosat, li hauria demanat un ball ✅ SI HAGUÉS GOSAT
16 maneres de no dir *apurar [1/2] —ESCURA la copa —No APROFITIS tant la cigarreta —EXHAUREIX les possibilitats —ARRIBA AL FONS del tema —M'ACABA la paciència —No EL FACIS CÓRRER —Amb tants compliments, M'ATABALA —La gana OBLIGA
23. D’entrevistes com aquesta, en són parides ben poques
D'entrevistes com aquesta en són parides ben poques. Gràcies, @VilaWeb. Gràcies, Assumpció Maresma. I, sobretot, gràcies, Jem Cabanes (@jemc0)https://t.co/kgVmUFY0W8
L’adverbi MATEIX: emfàtic (1 i 2) o de preferència (3 i 4) 1. Vindré avui MATEIX 2. Ens ho ha dit la directora MATEIX 3. Qui ho fa? Na Mercè MATEIX 4. On ho deixo? A la taula MATEIX
Si ‘uns’ o ‘alguns’ no són quantitatius, canviem-los: —Fa *uns dies que no el veig ▶️ Fa UNS QUANTS dies —Han passat *uns anys d’ençà de la seva mort ▶️ UNS QUANTS anys —Va estar *algunes hores despert ▶️ UNES QUANTES hores
S'ha d'aplaudir la @Cris_Puig quan demana als convidats que no canviïn de llengua en les respostes als periodistes espanyols (que sempre n'hi ha, uf, com una quota autoimposada). Avui ho ha fet més d'una vegada. Gràcies, Cristina.#FAQSprocrastrinarTV3
*Poder amb? ⛔️ No podràs amb ells ✅ No els podràs DOMINAR ⛔️ Ha pogut amb la malaltia ✅ Ha pogut SUPERAR… ⛔️ No podia amb aquell pes ✅ No podia AIXECAR, ALÇAR, DUR, PORTAR, TRAGINAR… ⛔️ Espero que pugui amb el govern de la casa ✅ …pugui DUR EL PÒNDOL de la casa
Aquest vespre, @RaholaOficial ens ha regalat: ⛔️ treu els colors ✅ fa tornar vermell ⛔️ no l'extraditem ✅ no l'extradim ⛔️ dos coses, vàries coses ✅ dues coses, unes quantes coses ⛔️ el fet de que ✅ el fet que
Precisem: —Va trobar una CONQUILLA (o PETXINA) de musclo [closca calcària d’un mol·lusc] —Acariciava la CLOSCA de la tortuga [embolcall ossi d’alguns rèptils] —S'ha comprat una CONXA molt lleugera [cobertor d'un llit]
La necessitat es defensa? —Defensem la necessitat de pacificar la societat ▶️DIEM QUE CAL PACIFICAR… —Defensen la necessitat de ser fidels a l'ideari original ▶️ PENSEN QUE S'HA DE SER FIDEL… —Defensen la necessitat de cercar l'equilibri ▶️ CREUEN QUE CAL…#catalàdeplàstic
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
El “lo neutre” és un veritable maldecap per als professionals de la llengua. Se n’han escrit opinions de tota mena, hom hi ha dedicat capítols sencers de llibres de gramàtica i fins i tot ha estat matèria de tractats extensos. Segurament el més seriós és el que es titula L’anomenat “lo neutre”. L’expressió de l’abstracció en català: una aproximació diacrònica, del doctor Josep Martines, professor de la Universitat d’Alacant i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. En quatre-centes pàgines, s’hi buiden i s’hi analitzen una gran quantitat de texts antics, completats amb fragments actuals extrets del llenguatge oral. L’autor observa l’evolució del fenomen i n’extreu unes conclusions clares. Així mateix, aquest aspecte fou tractat, per exemple, pel gramàtic Jaume Vallcorba i Rocosa (1920-2010), i apareix en els tres volums de l’Obra gramatical i lingüística completa. I també, en fi, el llibre d’estil de VilaWeb hi dedica unes quantes pàgines.
Cap d’aquestes tres obres no diu que el “lo neutre” sigui genuí. En alguns casos en què el castellà fa servir lo el català pot fer servir l’article definit el. Com és sabut, antigament la forma d’aquest l’article no era el, sinó lo, que s’ha mantingut encara en els parlars nord-occidentals. Per tant, Fes lo que vulguis pronunciat per un parlant nord-occidental correspon a Fes el que vulguis pronunciat per un altre parlant.
Tant el llibre d’estil de VilaWeb com les obres de Vallcorba i de Martines recorden que l’abstracció no sempre s’expressa amb l’article el, sinó que hi ha més recursos. D’això parlarem avui, però abans recordem que a VilaWeb no és pas la primera vegada que hi dediquem un article, al “lo neutre”: el 2017 l’escriptora Bel Zaballa, que forma part del servei lingüístic de la casa, ja va escriure’n un de molt amè i enginyós.
Per no fer-ho feixuc, em limitaré a oferir-vos tot d’exemples amb lo, amb la proposta d’esmena a sota. Podreu veure la riquesa de recursos de què podem servir-nos.
Per a intensificar
–Amb lo que li agraden els macarrons!
–Tant que li agraden els macarrons!
–I lo que li falta encara per acabar!
–I tant que li falta encara per acabar!
–Dibuixa-ho lo més bé que sàpigues.
–Dibuixa-ho tan bé com sàpigues.
–Fes-hi tot lo que puguis.
–Fes-hi tant com puguis.
–El renyava per lo entremaliat que era.
–El renyava perquè era tan entremaliat.
–No sé pas lo que resistirà sense caure.
–No sé pas quant resistirà sense caure.
–Lo que hem de treballar per arribar a final de mes!
–Com hem de treballar per arribar a final de mes!
–Lo difícil que és, de dibuixar amb aquest pinzell!
–Com costa, de dibuixar amb aquest pinzell!
–No t’imagines lo pesat que és.
–No t’imagines com és de pesat.
–Vés-hi lo més aviat possible.
–Vés-hi com més aviat millor (o tan aviat com puguis).
El recurs del femení
–Lo que em va fer no li ho perdono
–La que em va fer no la hi perdono
–Sempre fas lo mateix.
–Sempre fas la mateixa.
–Lo bo serà quan se n’adoni.
–La bona serà quan se n’adoni.
–Què és lo que us passa?
–Quina una us en passa? (o Quina us en passa?)
‘Res’ també pot ésser una bona solució
–Lo millor quepodem fer és deixar-lo estar.
–No podem fer res millor que deixar-lo estar.
–Lo més aconsellable és repòs absolut.
–Res més aconsellable que repòs absolut.
–Lo més fàcil per a tothomés encarregar-ho a fora.
–Res més fàcil per a tothom que encarregar-ho a fora.
‘Coses’ i ‘casos’
–Lo millor de tot és sentir-se a pler.
–La millor cosa de totes és sentir-se a pler.
–Quan arribi, lo primer que faré serà dutxar-me.
–Quan arribi, la primera cosa que faré serà dutxar-me.
–És lo més divertit que he vist mai.
–És la cosa més divertida que he vist mai.
–Tot lo que puguis pensar ja m’ho imagino.
–Totes les coses que puguis pensar ja me les imagino.
–Lo cert és que no m’ho esperava.
–El cas és que no m’ho esperava.
–Tothom dissimulava, però lo cert és que ningú no sabia com fer-ho.
–Tothom dissimulava, però el cas és que ningú no sabia com fer-ho.
Amb el nom és més clar
–No pots negar lo evident.
–No pots negar l’evidència.
–Lo difícil és mantenir-se.
–La dificultat està a mantenir-se.
–Es mou entre lo real i lo irreal.
–Es mou entre la realitat i la irrealitat.
–Hem de defensar lo acordat.
–Hem de defensar els acords.
Contra la imprecisió, noms precisos i concrets
–Lo més destacable és la darrera novel·la.
–L’obra més destacable és la darrera novel·la.
–Lo més greu és la manca de seguretat.
–El fet més greu és la manca de seguretat.
–Lo més ben valorat és la puntualitat.
–L’aspecte més ben valorat és la puntualitat.
–Això és lo pitjor de tot. –Aquest és el mal pitjor de tots.
–Lo més important d’aquest objecte és la simplicitat.
–La característica més important d’aquest objecte és la simplicitat.
–Lo més impressionant d’aquell animal és la trompa.
–La particularitat més impressionant d’aquell animal és la trompa.
Ordre i estructura genuïns
–És més llest de lo que sembla.
–És més llest que no sembla.
–Lo que has de fer és plegar.
–Plegar: això has de fer.
–Lo que passa és que no estudies prou.
–Passa que no estudies prou.
–Si saltés lo suficient, hi arribaria.
–Si saltés prou, hi arribaria.
–Lo primer que has de fer és aprendre’n.
–Primer de tot, n’has d’aprendre.
–Que cadascú faci lo que li plagui.
–Que cadascú faci com li plagui.
–Lo més curiós és que canviïn de color d’aquesta manera.
–És ben curiós que canviïn de color d’aquesta manera.
–Lo més probable és que es recuperi de seguida.
–És molt probable que es recuperi de seguida.
–Lo que em molestaés que em prengui per ruc.
–Em molesta sobretot que em prengui per ruc.
–S’ha equivocat a l’hora de sumar, amb lo qual tota l’operació està malament.
–S’ha equivocat a l’hora de sumar, de manera que tota l’operació està malament (o i per tant, o amb la qual cosa).
Amb aquesta rastellera d’exemples no hem exhaurit, ni de bon tros, tots els casos de lo neutre. Ni, és clar, totes les possibles solucions. Si ho observeu detingudament, comprovareu que moltes alternatives al lo són precises i clares. Dit d’una altra manera, el lo és una mena de crossa còmoda, que ens emmandreix i que ens priva de parlar amb precisió i claredat.
Moltes de les estructures que us us oferim van caient en desús, però si ens ho proposem les podem recuperar. Cal que hi posem el coll si volem evitar que la llengua de sempre es desfiguri. I això no és anar contra l’evolució, és anar contra la desaparició. Com diu Jem Cabanes en l’entrevista que publica avui VilaWeb –molt recomanable–, “som la llengua que parlem”.
La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?
Nivell elemental
Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:
1. “Vaig dir-lis que no cridessin”
El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.
2. “S’ho direm”
En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).
Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.
3. “T’emportes dos i pagues un”
Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.
Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.
4. “La pilota, no els hi donaré pas”
Observem aquestes cinc frases:
(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar (b) La pilota, no els hi donaré pas (c) Els hi porto, als teus pares, les cireres? (d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar (e) Enguany els hi regalaré un joc
Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:
(a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar (b) La pilota, no us la donaré pas (c) Us les porto, a vosaltres, les cireres? (d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar (e) Enguany us regalaré un joc
Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:
(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar (b) La pilota, no els la donaré pas (c) Els les porto, als teus pares, les cireres? (d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar (e) Enguany els regalaré un joc
5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”
Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:
(f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré (g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré
Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:
(f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré (g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré
Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.
Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:
(h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa (i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan
La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:
(i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres
Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n:
(i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan
No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.
Probablement vós heu après a cuinar a casa, gràcies a la mare –o potser gràcies al pare, o a l’àvia… I també és mercès als pares, probablement, que heu après català. Doncs avui parlarem d’això. Com en qualsevol transmissió de coneixement, alhora que ensenyem als fills o als néts a fer anar els fogons, podem transmetre’ls un gavadal de mots i d’estructures lingüístiques. Tot és qüestió de proposar-s’ho, d’ésser conscients de la responsabilitat que tenim com a progenitors.
Explorem la riquesa lèxica tot parlant de fruita i hortalisses
Podem aprofitar que parlem dels ingredients culinaris per a transmetre la riquesa de la llengua. Per exemple, ensenyem-los a diferenciar un gra d’all d’una cabeça d’alls (cabeça –’bulb’– és un mot ben català, encara que no ho sembli). O a no confondre un raïm (la fruita, el conjunt) amb un gra de raïm. I ja que en parlem, està bé que sàpiguen que un gra de raïm té llavors, polpa i pellofa; en canvi, un albercoc té pinyol, polpa i pela; que l’embolcall d’una ametlla o d’una castanya es diu clofolla (o clovella,clova, closca o corfa), però que el d’un llegum, com ara una mongeta, és la tavella. I tavella també és el nom amb què en alguns parlars s’anomena la mongeta tendra –o bajoca–, a diferència de la mongeta seca –o fesol. El tomàquet també és anomenat de moltes maneres, segons l’indret: tomata, tomaca, tomàtic, tomàtiga o domàtiga. I la patata és, segons on, una trumfa o un trumfo –al País Valencià, s’hi sent creïlla o formes semblants, procedents del castellà criadilla. I encara podríem aprofitar l’avinentesa per recordar que verdura i fruita, en general, els diem en singular perquè són noms col·lectius.
Observem canvis de significat mentre repassem plats i mesures
Si parlem de plats propis dels Països Catalans, haurem d’esmentar l’escalivada, mot que prové de caliu. O bé la paella, un nom que designava tan sols l’atuell de cuina i que ara serveix per a anomenar un plat universal. Això mateix ha passat amb escudella, que originàriament era un plat fondo (de scutella, derivat de scutum, ‘escut’) i amb olla, nom de l’atuell i alhora d’una gran quantitat de plats (olla barrejada, olla verda, olla de carn, olla de la Plana).
Hem de fer també una referència a les mesures. No fa gaires decennis, la gent no comptava pas per grams, sinó per unces (tres unces fan cent grams) o bé per lliures (una lliura és quatre-cents grams). Però si pensem en mesures indeterminades, sobretot les petites, tenim mots per a triar i remenar, alguns dels quals són fruit de la gran força imaginativa dels nostres avantpassats: un polsim de pebre, un pessic de sal, un pensament d’orenga, un dit de vi, un bocí de truita, una engruna de pa, un rajolí d’oli, un grapat d’ametlles, una almosta de farina (l’almosta o embosta és la quantitat que cap a la conca de les mans)…
Estris i atuells: una avinentesa per a parlar amb precisió
Si parlem dels estris, instruments o aparells, el primer és la cuina, és clar. Oblidem-nos del castellanisme encimera, que segons els diccionaris hem de canviar per placa de focs o placa de cocció, però que a casa sempre hem anomenat “els fogons“. Els atuells o atifells –és a dir, els recipients– per a cuinar reben noms diversos, segons la mida i les característiques. Tots sabem la diferència entre una olla i una cassola. Però també hem de diferenciar una cassola d’una casserola (amb mànec i més ampla que no pas alta). O bé hem de saber que d’olles n’hi ha de menes diverses: el topí o tupí (petita, amb una sola nansa), la tupina (grossa i també amb una sola nansa), la marmita (grossa, de metall), l’ansat (amb una nansa), el caragolí (petita)… O bé, encara, que el recipient amb un mànec en què solem escalfar líquids es diu cassó o casset.
Per una altra banda, a més dels setrills de l’oli (oliera) i del vinagre (vinagrera), hi ha recipients específics per a contenir líquids determinats, amb noms inequívocs: el saler, la pebrera, la salsera, la mostassera… I també la sopera, per a servir la sopa a taula. Parlant de recipients, no ens descuidem la carmanyola (nom amb què hauríem de desterrar el tàper i la fiambrera). Un altre recipient que farem servir a la cuina és el gibrell o llibrell, on rentem els plats, generalment dins l’aigüera.
Si parlem d’estris de cuiner, en tenim de ben específics, com ara la giradora –per a truites, patates, etc.– i el girapeix. Estaria bé que no els transmetéssim el castellanisme cutxaron, que podem suplir no pas amb un sol nom, sinó amb dos o fins i tot amb tres: si és hemisfèric –i serveix per a escudellar la sopa– es diu culler, però si és pla és un cullerot –de ferro– o una llossa –de fusta. I encara tenim la gormanda, o esbromadora, o desbromadora, o escumadora, o triador… cada mot amb significat un xic diferent, segons els diccionaris (vegeu-ne el recull que en va fer el lingüista Gabriel Bibiloni).
Fem servir –tot cuinant– verbs apropiats i genuïns
Quan ens belluguem per la cuina, com que “fem accions”, hem de recórrer a verbs. Lamentablement, n’hi ha que cada vegada se senten menys, substituïts pels que s’assemblen més al castellà. Si volem aturar aquesta pèrdua de genuïnitat, procurem, per exemple, d’abocar aigua en un cassó en lloc de tirar-la-hi, afegir sal al brou en compte de posar-n’hi més, trinxar o capolar la carn en lloc de triturar-la, remenar les sopes en compte de remoure-les, tastar el menjar en lloc de provar-lo i no esguerrar cap plat en lloc de no arruïnar-lo. L’aigua pot vessar d’una olla, però també pot sobreeixir, és a dir, eixir per sobre, per les vores de l’atuell. I el menjar el podem olorar, però també ensumar o flairar. El pa es pot torrar, però si se’ns crema l’haurem socarrat –i si se’ns crema molt lleugerament, l’haurem socarrimat.
La gastronomia també fa servir alguns verbs amb un sentit figurat, com ara sobtar-se (coure’s massa, per excés de foc) o enrossir (fer tornar “rossa” la carn, la ceba…). A mi em té el cor robat el verb amorosir, que vol dir ‘fer tornar amorós‘, és a dir, agradós, suau. Quan una carn és tendra i blana també diem que és melosa. Ah, i, si us plau, no demanem que ens ajudin a posar o treure la taula, sinó a parar taula o desparar taula. Recordem que si el brou crema valdrà més que el xarrupem o xarrupegem a poc a poc i quan vulguem fer tastar un menjar de sorpresa a algú li podem dir allò de “bada la boca i acluca els ulls” (més divertit que no pas el neutre “obre la boca i tanca els ulls”). I, per l’amor de Déu, diguem-los que el menjar no està bo, sinó que és bo; o bé que és dolent, és fred, és calent, és dolç, éssalat, és amargant…
Vegeu, doncs, si se’n poden ensenyar, de coses, a la cuina. La cuina és tot un món –un món que pot ésser català, si en fem el pensament.