El clot de les Ànimes

Probablement vós heu après a cuinar a casa, gràcies a la mare –o potser gràcies al pare, o a l’àvia… I també és mercès als pares, probablement, que heu après català. Doncs avui parlarem d’això. Com en qualsevol transmissió de coneixement, alhora que ensenyem als fills o als néts a fer anar els fogons, podem transmetre’ls un gavadal de mots i d’estructures lingüístiques. Tot és qüestió de proposar-s’ho, d’ésser conscients de la responsabilitat que tenim com a progenitors.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

Explorem la riquesa lèxica tot parlant de fruita i hortalisses

Podem aprofitar que parlem dels ingredients culinaris per a transmetre la riquesa de la llengua. Per exemple, ensenyem-los a diferenciar un gra d’all d’una cabeça d’alls (cabeça –’bulb’– és un mot ben català, encara que no ho sembli). O a no confondre un raïm (la fruita, el conjunt) amb un gra de raïm. I ja que en parlem, està bé que sàpiguen que un gra de raïm té llavors, polpa i pellofa; en canvi, un albercoc té pinyol, polpa i pela; que l’embolcall d’una ametlla o d’una castanya es diu clofolla (o clovella, clova, closca o corfa), però que el d’un llegum, com ara una mongeta, és la tavella. I tavella també és el nom amb què en alguns parlars s’anomena la mongeta tendra –o bajoca–, a diferència de la mongeta seca –o fesol. El tomàquet també és anomenat de moltes maneres, segons l’indret: tomata, tomaca, tomàtic, tomàtiga o domàtiga. I la patata és, segons on, una trumfa o un trumfo –al País Valencià, s’hi sent creïlla o formes semblants, procedents del castellà criadilla. I encara podríem aprofitar l’avinentesa per recordar que verdura  i fruita, en general, els diem en singular perquè són noms col·lectius.

Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen

Observem canvis de significat mentre repassem plats i mesures

Si parlem de plats propis dels Països Catalans, haurem d’esmentar l’escalivada, mot que prové de caliu. O bé la paella, un nom que designava tan sols l’atuell de cuina i que ara serveix per a anomenar un plat universal. Això mateix ha passat amb escudella, que originàriament era un plat fondo (de scutella, derivat de scutum, ‘escut’) i amb olla, nom de l’atuell i alhora d’una gran quantitat de plats (olla barrejada, olla verda, olla de carn, olla de la Plana).

Hem de fer també una referència a les mesures. No fa gaires decennis, la gent no comptava pas per grams, sinó per unces (tres unces fan cent grams) o bé per lliures (una lliura és quatre-cents grams). Però si pensem en mesures indeterminades, sobretot les petites, tenim mots per a triar i remenar, alguns dels quals són fruit de la gran força imaginativa dels nostres avantpassats: un polsim de pebre, un pessic de sal, un pensament d’orenga, un dit de vi, un bocí de truita, una engruna de pa, un rajolí d’oli, un grapat d’ametlles, una almosta de farina (l’almosta o embosta és la quantitat que cap a la conca de les mans)…

Estris i atuells: una avinentesa per a parlar amb precisió

Si parlem dels estris, instruments o aparells, el primer és la cuina, és clar. Oblidem-nos del castellanisme encimera, que segons els diccionaris hem de canviar per placa de focs o placa de cocció, però que a casa sempre hem anomenat “els fogons“. Els atuells o atifells –és a dir, els recipients– per a cuinar reben noms diversos, segons la mida i les característiques. Tots sabem la diferència entre una olla i una cassola. Però també hem de diferenciar una cassola d’una casserola (amb mànec i més ampla que no pas alta). O bé hem de saber que d’olles n’hi ha de menes diverses: el topí o tupí (petita, amb una sola nansa), la tupina (grossa i també amb una sola nansa), la marmita (grossa, de metall), l’ansat (amb una nansa), el caragolí (petita)… O bé, encara, que el recipient amb un mànec en què solem escalfar líquids es diu cassó o casset.

Per una altra banda, a més dels setrills de l’oli (oliera) i del vinagre (vinagrera), hi ha recipients específics per a contenir líquids determinats, amb noms inequívocs: el saler, la pebrera, la salsera, la mostassera… I també la sopera, per a servir la sopa a taula. Parlant de recipients, no ens descuidem la carmanyola (nom amb què hauríem de desterrar el tàper i la fiambrera). Un altre recipient que farem servir a la cuina és el gibrell o llibrell, on rentem els plats, generalment dins l’aigüera.

Si parlem d’estris de cuiner, en tenim de ben específics, com ara la giradora –per a truites, patates, etc.– i el girapeix. Estaria bé que no els transmetéssim el castellanisme cutxaron, que podem suplir no pas amb un sol nom, sinó amb dos o fins i tot amb tres: si és hemisfèric –i serveix per a escudellar la sopa– es diu culler, però si és pla és un cullerot –de ferro– o una llossa –de fusta. I encara tenim la gormanda, o esbromadora, o desbromadora, o escumadora, o triador… cada mot amb significat un xic diferent, segons els diccionaris (vegeu-ne el recull que en va fer el lingüista Gabriel Bibiloni).

El català fila prim

Fem servir –tot cuinant– verbs apropiats i genuïns

Quan ens belluguem per la cuina, com que “fem accions”, hem de recórrer a verbs. Lamentablement, n’hi ha que cada vegada se senten menys, substituïts pels que s’assemblen més al castellà. Si volem aturar aquesta pèrdua de genuïnitat, procurem, per exemple, d’abocar aigua en un cassó en lloc de tirar-la-hi, afegir sal al brou en compte de posar-n’hi més, trinxar o capolar la carn en lloc de triturar-la, remenar les sopes en compte de remoure-les, tastar el menjar en lloc de provar-lo i no esguerrar cap plat en lloc de no arruïnar-lo. L’aigua pot vessar d’una olla, però també pot sobreeixir, és a dir, eixir per sobre, per les vores de l’atuell. I el menjar el podem olorar, però també ensumar o flairar. El pa es pot torrar, però si se’ns crema l’haurem socarrat –i si se’ns crema molt lleugerament, l’haurem socarrimat.

La gastronomia també fa servir alguns verbs amb un sentit figurat, com ara sobtar-se (coure’s massa, per excés de foc) o enrossir (fer tornar “rossa” la carn, la ceba…). A mi em té el cor robat el verb amorosir, que vol dir ‘fer tornar amorós‘, és a dir, agradós, suau. Quan una carn és tendra i blana també diem que és melosa. Ah, i, si us plau, no demanem que ens ajudin a posar o treure la taula, sinó a parar taula o desparar taula. Recordem que si el brou crema valdrà més que el xarrupem o xarrupegem a poc a poc i quan vulguem fer tastar un menjar de sorpresa a algú li podem dir allò de “bada la boca i acluca els ulls” (més divertit que no pas el neutre “obre la boca i tanca els ulls”). I, per l’amor de Déu, diguem-los que el menjar no està bo, sinó que és bo; o bé que és dolent, és fred, és calent, és dolç, és salat, és amargant…

Vegeu, doncs, si se’n poden ensenyar, de coses, a la cuina. La cuina és tot un món –un món que pot ésser català, si en fem el pensament.

Per què els verbs són el motor del català?