El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Menystenir la llengua del país

0
Publicat el 29 de juny de 2024

Ací teniu els brins d’aquesta quinzena, amics.

Menystenir la llengua del país

Aire, que vol dir vent!

Plàstic + purpurina = uf…

Ja ho pots ben dir

Quin disbarat!

Res a discutir

Anem al gra

Més català de plàstic

D’ara endavant, diguem-ho bé

A ull nu

Pobre de tu, si t’arreplego

De fil de vint

Posat que ho demani…

Amb plàstic o sense?

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Els baixos

1
Publicat el 18 de juny de 2024

Avui fa onze anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. I és una bona avinentesa per a recuperar un altre dels seus escrits. És una descripció dels baixos de la casa on va néixer i viure una vintena llarga d’anys. “El collar, el bastet, la retranga, la sofra i la ventrera van posats a l’altra banda, a un ferro amb cantell rom”, diu. Em faig creus que un home sense estudis (a dotze anys ja va plegar) sabés escriure amb aquesta precisió i aquesta riquesa de vocabulari. Hi sucareu pa, amics!

A les cases de pagès, la planta baixa és el lloc del moviment diari. Poques vegades, arribant de fora, es puja directament al primer pis; per una cosa o per una altra sempre es fa parada a la planta baixa. A les cases dels grans propietaris, els baixos solen tenir la cuina, el menjador, el cosidor i l’ampla entrada; a més, l’escala senyorial n’ocupa bona part. A les cases més modestes de masovers o de parcers —siguin pròpies o d’altri— la distribució és diferent. La planta baixa és el lloc de les eines, de l’allotjament del bestiar, l’accés al celler, els graners (si no són a les golfes), el recer per a ajocar-se l’aviram, que sol tenir un forat per a sortir a un tancat on pot airejar-se i prendre el sol de dia. És, per tant, una planta de treball, i el pagès i tota la família hi passa bones estones.

Allà s’hi espolsa les espardenyes plenes de terra, si no ho ha fet al camp, i fins s’hi canvia la roba si ha treballat al femer, o bé s’ha embrutat d’ensulfatar (altrament, les dones rondinen).

També s’hi fa parada per triar la vianda de l’hort o la fruita i portar-la al pis de dalt, més presentable; o bé per deixar la botella penjada al celler —que és un lloc fresc, i, per tant, sense aquella escalfor que podria desfer la pega— i per reomplir-la quan es torni a sortir cap a la vinya, al camp o al bosc.

Als baixos de casa meva s’hi entra pel portal gran de la casa, que dóna al pati de davant, i que sempre n’havíem dit el barri. Part d’aquest clos és cobert per un terrat que hi ha al davant de la casa. Entrem per aquest portal de dues fulles revingudes i de 14 pams d’amplària en total. A mà dreta trobem un tancat de filat gruixut; aquest filat va clavat a una biga travessera del sostre de fusta que cobreix l’estable i, a terra, a una altra biga gruixuda. Aquí la mare hi té un seguit de coves i caixes plenes de palla. Durant una part de l’any hi veuríeu quatre o cinc gallines covant vint-i-un ous, si són grosses, o bé onze si són periquites (més petites, però molt bones covadores).

A l’altra banda del filat, i fins a la paret de la caixa d’escala, hi ha l’estable. Si no és que es llauri amb el brabant o es faci un transport especial, la mula hi està ampla. Alguna vegada, però, s’hi han d’encabir dos animals, el nostre i el d’algun parent o veí que ens ajuda. Si són ben avinguts, s’estacaran cada un al seu permòdol de la paret i compartiran la menjadora, que és situada a la paret del cantó de sol ixent, a set pams d’altura. Si el company no és prou de fiar, es posarà una biga lligada sobre la menjadora, que els separi.

A l’angle que fa la paret de la caixa d’escala hi veurem clavat un ferro llarg i gruixut; és per a penjar-hi les esmorralles i el capçó de la mula. El collar, el bastet, la retranga, la sofra i la ventrera van posats a l’altra banda, a un ferro amb cantell rom, que surt del pilar que aguanta el cavall de fusta dels dos trams de bigues de la casa. Els guarniments de la tartana són en una bigueta que va d’aquest pilar a la paret del cantó de ponent.

Després de l’estable hi ha la caixa de la grana, adossada a la paret. Algun temps havia estat de fusta, amb una tapa gran i dividida en dos compartiments: l’un per a la civada i l’altre per a les garrofes. Si alguna hora, com en sembrar o en llaurar ceps, l’animal requereix un reforç d’energia —per exemple, un grapat de faves—, es posaran a estovar i es tindran escorregudes, amb un cabasset d’espart per racionar-les a almostes, no fos cas que li remoguessin les sangs i li sortís granissa.

La caixa de fusta es va fer malbé, i el fadrí que us explica aquestes nimietats va fer una caixa d’obra per a guardar-hi el gra. Aquesta caixa encara dura. Tocant a la caixa hi ha el cove pallisser, que és gran i ple d’alfals.

Després ve l’escala que baixa del replà de l’escala del pis, amb una porteta que dóna a aquest replà i, al costat, una postada penjada amb uns tirants de ferro a la paret i un calaix a sota ple de petites eines: tisores de podar, falçons, punxons i agulles saqueres, caragols i puntes d’enllatar, tenalles, etc.

A sobre, un passamà a la paret per penjar-hi l’aixada i la falç per a la mare.

Al fons, un pany de paret fins a la meitat, i a l’altra meitat, una ampla porta de dues fulles, que dóna pas al celler.

A la banda esquerra hi ha tres corralines. Són per a les cabres, que donaran llet per criar la canalla, i també per allotjar alguna ovella que no pot seguir el ramat, a causa d’haver-se camatrencat o estar enfelada. A cada paret, una menjadora amb el seu rastell.

Al fons hi ha la porta que dóna a l’hort, revinguda i tancada amb forrellat gruixut. En aquest forrellat hi veuríeu tres o quatre cordills penjats. Són per a lligar-hi les potes dels conills i llevar-los la pell amb més facilitat, quan se’n mata algun per coure’l el diumenge. Al segar i al batre, aquest escorxador improvisat treballa diàriament. Pels volts de la Festa Major, s’hi pengen un parell de pollastres que, un cop morts, s’escalden per plomar-los fàcilment.

Al veremar es menja carn de cabra. Al ramat, sempre n’hi ha alguna de baciva, i el carnisser que la compra n’ha de guardar un parell de carnisseres per a la casa.

Sobre l’estable i les corralines de les cabres hi ha dos sostres de fusta que en parteixen l’alçada fins als revoltons del primer pis de la casa. Del sostre als revoltons no hi ha més d’un metre i mig. S’hi ha de passar acotat. Al del cantó de l’estable hi ha la palla bona de blat o de civada per a la mula. A l’altre, alfals —o llegumada, al seu temps—, escampat si és verd o bé si s’ha hagut de plegar mig sec, abans d’hora, per por del temps. Cap al mes de juny, se’n desembarassa un tros per estendre-hi les patates, si la collita és abundant i no caben al lloc que tenen assignat. Per a aprofitar més el lloc, el pare va fer fer unes caixes amb llistons, ben airejades, que, bo i apilades, permetien de separar les patates que es podrien. Bon invent.

Al cantó de l’estable també hi ha una màquina de trinxar alfals per barrejar amb la palla per a la mula. Al mig de l’hivern, quan el fred és viu, la mula agraeix molt que se li escaldi la palla amb aigua calenta i, blana i escorreguda, se li doni empolsada amb farina d’ordi o segones. D’això en dèiem fer pallada.

Les olors i les remors dels baixos, les tinc encara ficades dintre els meus sentits. L’olor de fems de l’estable i del xerri de les corralines; l’olor de la palla novella i de l’alfals acabat de plegar; l’olor de la palla a l’hivern quan es feia pallada; la fortor del boc, quan es tenia a casa perquè cobrís les cabres. La remor del rosec de la mula o del remugar de les cabres; el soroll dels cabrits enfilats a la menjadora; o el bel de les mares convidant-los a mamar la llet tèbia; alguna corredissa de rates si hi baixàvem al vespre…

Us asseguro que els baixos de la meva casa pairal són una font de vivències i records, inesgotables i gratificants.

Publicat dins de Circumstàncies, Imatges de la Bonavista, Memorial Josep Badia i Torras i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tenir el C1 i no saber si les mongetes s’han cuit o s’han cogut

0
Publicat el 16 de juny de 2024

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.
Les mongetes no s’han cogut


Miserables!


A Manresa, llibreries com cal


La llengua, la llengua! (Gràcies, M. Carme Junyent)


M’escoltes o em sents?


Anem a macarrons?


Fer la llesca


Més curt que una cua de conill


No perdem la traça


Xic, però malparit


Això no és evolució


Pertot arreu


Tot d’un plegat


Comptat i debatut


Perdre l’oremus


Què coi “donar la brasa”?


Per què o perquè?


No ho esguerrem!


Eixamplar la base


M’ha passat volant


Encara bo


Català de plàstic


Com que perfil baix?


Ara plou, ara fa sol


Massa maldecaps


Dempeus!


Anar a seguir botigues


El clatell


Revifar


No dormo tant com hauria de dormir


Seguiu-li la veta


Els indiferents! (Gràcies, M. Carme Junyent)


Amb escreix


Ben bé deu minuts


Ho esmenem?


És natural


No se n’ha ennovat


Recollons!


Tallar el bacallà


Tants com en veu


Per què som idiotes, senyor Rufián?


Encara et culparien a tu


Estimem-nos


Temerari o temorós?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , , | Deixa un comentari