Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: Castells de cartes

Contra Jaime Gil de Biedma

Publicat el 17 de gener de 2010 per ricardgarcia
No he de parlar del llibre perquè no l’he llegit. I pel que fa a la pel·lícula,
només n’he vist alguns fragments que m’han servit per fer-me passar les
ganes d’anar al cinema després d’escoltar la dicció rellepada de Jordi Mollà interpretant Gil de Biedma. Sí que he llegit als diaris algunes de les coses que s’hi han publicat sobre l’encert o no del llibre de Miguel Dalmau i la pel·lícula de Sigfrid Monleón.

No
puc ni tinc intenció de jutjar ni el llibre ni la pel·lícula que s’han
fet sobre Jaime Gil de Biedma, però tot plegat m’ha fet pensar que
potser no tenim cap dret de…

Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari

El respirar dels dies

Publicat el 8 de desembre de 2009 per ricardgarcia
Ja fa unes quantes setmanes que vaig llegir aquesta -com diu el subtítol- reflexió filosòfica sobre el temps i la vida,
però en vull parlar perquè m’he adonat que, a mida que han anat passant
els dies, les idees que l’autor hi aboca han anat creixent dins meu i
han fet pòsit. L’assaig El respirar dels dies de Josep Maria Esquirol
no és un d’aquests llibres que et passen per les mans sense pena ni
glòria, i si bé n’hi ha que et diverteixen o d’altres que t’inquieten,
la virtut d’aquest és que et convida a la serenitat. I això encara té
més mèrit si tenim en compte que allò de què l’autor parla durant els nou capítols
del llibre, no és altra cosa que l’etern tema del temps -i no sabria
dir si això és una paradoxa o només ho sembla- que ens preocupa tant i
que ocupa, cada dia…

Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari

‘Londres nevat’ de Jordi Llavina

Publicat el 20 de novembre de 2009 per ricardgarcia

Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fulles vaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat
hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens
parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a
explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que
componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici
d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.

Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és
un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a
un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per
descriure els objectes, les olors i els gustos i també, aquesta vegada…

Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari

Teresa Pascual. Sense por de la veritat.

Publicat el 18 de novembre de 2009 per ricardgarcia

Gràcies a l’empenta de l’Àngels Gregori, d’aquí a
ben poca estona, començarà al Casal
Jaume I de Gandia una festa d’homenatge a la poeta Teresa
Pascual. Primer es farà una taula rodona sobre la seva poesia, en la qual
hi han d’intervenir Lluïsa
Julià, Jaume Pérez
Montaner, Antònia Cabanilles, Rosa Ardid i l’autora. Després hi haurà una
lectura poètica del llibre Rebel·lions que ha estat expressament
editat per a l’ocasió. Aquesta lectura anirà a càrrec de Ramon
Guillem, Josep
Piera, Lluís
Roda, Isabel Robles, Josep
Lluís Roig i Maria
Josep Escrivà.

Tant per la seva obra, com pel que representa per a mi la figura de la Teresa Pascual,
m’hauria agradat molt poder ser aquest vespre a Gandia. Però tot i que no m’ha
estat possible anar-hi, he tingut l’alegria i el gust de poder participar a
Rebel·lions, el llibre d’homenatge. Temps enrere m’hi va convidar
l’Àngels Gregori, ànima de la iniciativa, i llavors vaig escriure aquest text
que vaig titular Teresa Pascual. Una poesia sense por de la veritat.
Avui, coincidint amb l’homenatge el faig públic; diu així…

Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari

El cos de les dones

Publicat el 15 de novembre de 2009 per ricardgarcia
Pier Paolo Passolini ja va avançar que “la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà”,
i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una
evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de
televisió, els informatius, algun 30 minuts
i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno
a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes
televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que
s’encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.

A
banda de l’exposició i subhasta públiques de les vísceres d’un grapat
de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió
només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de
nosaltres, però sobretot de les dones…

Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari

Avui he estat amb els morts

Publicat el 1 de novembre de 2009 per ricardgarcia
L’octubre de 1981, Miquel Peris i Segarra
va escriure dotze bellíssimes proses poètiques en les quals dialoga amb
un jove grumet a qui ell anomenà Gerard. En elles, el contrast entre
l’edat del jove Gerard i la del poeta serví a Miquel Peris per
reflexionar sobre un dels seus temes predilectes, la confluència d’Eros
i Tànatos. Miquel Peris encara viuria sis anys més, però sembla que
aquella tardor sentia a prop seu la presència de la mort, i aquest
pressentiment va fer que les seves paraules busquessin refugi en el
jove Gerard que l’escoltava en silenci…

Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari

La vinya plora

Publicat el 30 d'octubre de 2009 per ricardgarcia
Quan s’ha viscut la infància a pagès
i en tens el record una mica rovellat, trobar-te de cop i volta amb tot
un seguit d’objectes i fets mítics d’aquell tram de la teva vida et
provoca emocions que emergeixen de racons ben fondos de la memòria.
Encara que a vegades ens sembli que el passat és passat i res més,
mentre diumenge recorria les sales del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí,
em refermava en la idea que estem fets de memòria i que depreciar el
record del món on ens hem criat ens aboca a una certa misèria moral.
Potser és per això que la renovació del Museu que ha fet la Fundació Carulla
em sembla no només interessant, sinó molt important. Massa sovint
oblidem el veritable valor de les coses empesos per una necessitat de
consumir cada vegada més i més de pressa…
Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola, 2

Publicat el 22 d'octubre de 2009 per ricardgarcia
La veritat és que quan vam arribar al parc d’Olèrdola
feia fred i que els micròfons ens van fer una mica la guitza. Però
aviat, la petita era que hi ha després de l’entrada al parc es va anar
omplint de públic. Hi havia des d’amics fidelíssims fins a algunes
persones que van ensopegar casualment amb el recital i que van decidir
passar el migdia amb nosaltres. Poc a poc va anar sortint un sol més
aviat tímid, però suficient per aportar una mica de caliu, i va
començar el recital després que la Paula Carrillo fes una introducció musical amb el saxo. Vàrem fer dues rondes de lectura, de manera que…

Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari

Algú em fa una oferta?

Publicat el 8 d'octubre de 2009 per ricardgarcia
He rebut, com altres autors de blocs a la xarxa, un correu d’una coneguda editorial que m’oferia enviar-me abans no fos a les llibreries, un exemplar d’una nova novel·la que eren a punt de treure. El tracte que em proposaven venia a ser aquest: ells m’enviaven un exemplar del llibre, jo en parlava i després me n’enviaven dos més perquè jo els regalés a qui volgués.

Tot plegat em fa pensar que sí, que les opinions dels blocaires deuen tenir algun pes i poc o molt deuen influir perquè alguns lectors es decideixin a comprar o no un llibre. Si no fos d’aquesta manera no crec pas que cap grup editorial es preocupés de procurar la difusió dels seus productes d’aquesta forma. Però, és clar, aquesta manera de fer lliga ben poc…

Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari

No barro ni en mi casa…

Publicat el 7 d'octubre de 2009 per ricardgarcia
Encara que després hi passi el personal encarregat de la neteja, a
l’escola on des de ja fa molts anys treballo tenim el bon costum que
cada dia, en acabar les classes i per ordre de llista, dos alumnes
s’encarreguen d’esborrar la pissarra, escombrar l’aula i apagar els
llums. L’alumnat nou s’hi acostuma de seguida i el que no és nou ho fa
sense haver-hi d’insistir massa, però de tant en tant  salta
alguna espurna, com avui. El cas és que quan hem acabat la darrera classe amb un
grup de 3r d’ESO i he demanat a qui tocava endreçar, una de les dues
noies que avui se n’encarregaven va i m’engalta…

Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari

La terra oberta i molla

Publicat el 20 de setembre de 2009 per ricardgarcia
Tot i ser maldestres, les pluges d’aquest final d’estiu han omplert
l’aire d’una olor que tenia mig oblidada: l’olor que fa la terra
l’endemà de la pluja. Quan surto de casa de bon matí i tot ho omple, em
reconcilia amb les ganes de viure, llavors respiro fondo i els perfums
barrejats d’aigua, terra i fonoll em duen a una infància de carrers
sense paviment, de vinyes acabades de collir i de camps llaurats i
prestos a rebre les pluges de tardor…

Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari