mai com qui dóna un cos
i des de la nuesa devallar
al pou de silencis que alimenten la veu
paraules que llanço…
Llegit al Llibre de benaventurances, dins Obra poètica completa (1953-1993):
Benaventurats aquells als qui transtorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L’entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és…
Llegit a Si la natura és la resposta, ¿quina era…
Acabo de llegir que ha mort Isabel Lorente, companya i muller de Vicent Andrés Estellés.
I gairebé com un acte reflex…
Poder-ho dir tot.
Pensaments i sentiments
i accions,
i mastegar-los i…
Però quan a l’endemà la vas tornar a engegar i vas llegir amb una mica de distància el que havies escrit la tarda anterior, vas descobrir que sense haver-ho previst allà s’acabava el camí, i et vas refugiar en el silenci hivernal.
T’havies arribat a creure capaç de construir un món fortificat que et protegís de totes les teves pors, però la deriva dels qui no saben els camins es va convertir en una amenaça soterrada que anava minant els basaments del teu castell. I finalment, els desordres de la imminent primavera t’han recordat la fragilitat dels murs de pedra aixecats per la ma de l’home.
Aquests darrers dies, quan la llum de la mimosa i els brots prenyats dels boixos desafien les restes de l’hivern, et comences a atrevir a travessar els esvorancs del temps a les muralles. Però ara saps que la vida és tan fràgil com ho són els castells de cartes que en qualsevol moment pot derruir l’atzar. Per això, per preservar la vida encara que el castell caigui una vegada i una altra, vols omplir els seus fonaments de paraules.