Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: Castells de cartes

Meditació de Vil·la Joana

El franquisme només el vaig viure d’esquitllada, sóc del 62, però
aquell mestre que vaig tenir fins als 12 anys no havia perdut les
maneres de l’oficial de l’exèrcit que havia estat i ens feia tastar amb
una violència cruel -dia sí, dia també- la contundència del regle i
d’unes mans grosses i plenes d’ira i de ressentiment. Els matins
hissàvem les banderes -la de l’Espanya franquista amb l’àguila, la vermella i negra de Falange amb el jou i les fletxes i la tradicionalista dels Requetès- i cada tarda les arriàvem, tot plegat en formació i amanit amb uns càntics del Cara al sol que amb aquelles veuetes infantils devien resultar més ridículs que no pas marcials…

Arròs amb conill

Quan he sortit al pati a collir figues -de l’hort dels avis en queda
una magnífica figuera de coll de dama- m’ha sorprès la sentor de les
que ja començaven a agrejar al terra. Lluny de repel·lir-me, aquest
punt d’agre que hi havia en l’aire m’ha resultat tant proper que m’ha
agradat. De cop i volta, també he recuperat el record de les olors del
setembre quan era un nen de poble: l’aire espesseït…

Un home distint

Sí, sí que hi sóc, encara no he fugit. El que passa és que hi ha feines
que no volen soroll i per això fa dies que no em sentiu piular. He
passat un grapat d’hores de l’estiu garbellant paraules damunt
l’escriptori, mirant d’enfilar-les una rere l’altra a puntades de
llapis i cops de teclat. I encara que no acabo de saber què en sortirà
d’aquest teixir i desteixir una mica obsessiu que m’ha atrapat, quan
passi el temps ja es veurà si se’n pot treure algun profit. Mentrestant, quan se m’encalla algun nus, alço el cap i me’n recordo d’Ell…

Ser o no un país normal?

Poques vegades podem escoltar algú parlar amb autoritat i amb un discurs net i clar d’alló que coneix. Avui el Dr. Joan Solà ho ha fet al Parlament de Catalunya, ja que ha estat convidat a intervenir davant del ple del Parlament. Entre
altres consideracions que ha fet, el Dr. Solà ha demanat als diputats i
diputades que es preguntin si volen o no que siguem un país…

A veces

Ha fet un ruixat benèfic. Ara tot és moll i el sol amable de la tarda travessa el jardí. L’olivera regalima llum nova. Com un llampec em venen al cap uns versos de José Agustín Goytisolo.
No sé pas perquè, tant és. El cas és que hi ha vegades, com quan sento les
olors gairebé imperceptibles de les persones que estimo, que un corrent
elèctric em recorre i sé que sóc viu. Llavors entenc en la seva
plenitud -crec- el que Goytisolo deia…

Amigó i Cantón: ‘El vi encenia la vida’

La primera vegada que vaig sentir recitar la Sílvia Amigó, va ser durant la Kinzena Poetika 2005 en un acte en el qual van confluir la seva veu, la música del Toti Soler i la poesia del gran Fernando Pessoa. Aquell dia -ja ho vaig explicar-
tot va quedar tocat per la gràcia de la poesia. I ara ho he enllaçat
perquè, si podeu, us animeu a anar a…

Montserrat: Alibau, 2009


He pujat a Montserrat. Feia anys que no ho feia, però diumenge hi vaig pujar amb el cremallera deixant que la muntanya, que actua sobre la mirada amb un efecte hipnòtic, m’engolís una vegada més. Excepte alguns períodes més aviat curts, cada dia de cada any dels que ara tinc, Montserrat m’ha anat deixant un senyal molt poderós a la retina, de manera que ara la muntanya és un referent no només geogràfic, sinó també estètic i vital, si és que aquests dos aspectes es poden separar.

Aquesta vegada, l’objectiu de la meva excursió no era altra que acudir al Museu de Montserrat per poder veure les pintures que amb el nom Montserrat: Alibau, 2009 s’hi exposen fins el 14 de juny. La raó era important, ja que al pintor Salvador Alibau m’hi uneixen uns fils gairebé imperceptibles que amb el pas del temps i amb la consciència del que he viscut s’han tornat indelebles. Les meves primeres eines d’artista me les va proporcionar ell a través de l’escola quan jo no tenia més de 12 o 13 anys. Es tractava d’una caixa de pintures sense la qual jo no seria ben bé qui ara sóc, perquè aquelles pintures em van permetre començar a exercitar-me en la representació del que aleshores era el meu món. Aquella caixa -que encara guardo- va quedar més tard oblidada durant un munt de temps, però sembla que d’alguna manera els pigments que contenia havien fet pòsit a la memòria perquè ara, quan escric poesia, sento la necessitat de mirar de descriure els colors de les coses i del temps tal i com em travessen la mirada.

No em resulta gens fàcil, perquè voler descriure el color de la levitat d’un instant no ho és. I per això mateix trobo tan fascinants les pintures d’aquesta exposició, a través de les quals Alibau hi fa passar l’aire i la llum i converteix aquest dos elements en part de la seva obra. La pintura no es fa sobre la tela, sinó que el propi suport –finíssimes capes de cel·lulosa que han estat treballades dins de l’aigua- i també els espais que queden buits de matèria formen part inseparable de l’obra.?

Alibau és un artista gens convencional que ha hagut de crear un mètode propi de treball i, fins i tot, de construir les eines que fessin possible l’expressió plàstica de les seves reflexions. La matemàrtica, nom amb què es refereix a la recerca paral·lela des dels àmbits de la ciència i l’art a l’hora, es fruit d’aquesta feina, i ho és també la tècnica de les obres en fibra de cel·lulosa que Àlex Mitrani explica així al catàleg de l’exposició: …les seves obres de cel·lulosa. Les realitza en immersió. […] aconsegueix una superposició natural i dúctil de la matèria. Les capes de cel·lulosa s’apliquen dins l’aigua. Amb l’ajut d’uns estris molt particulars, Alibau disposa la cel·lulosa acuradament i la dirigeix en una o altra direcció, en un lloc concret, però és l’aigua la que mou la matèria colorejada. L’obra es fa de manera fluida. Sobre les capes de fons es van sedimentant formes i colors, es dipositen lentament, cauen com flors dins l’aigua, amb un balanceig que recorda el vol aeri del pol·len o les fulles de tardor. L’artista dirigeix i controla un procés en la mesura que compta també amb la complicitat de l’aigua, àmbit del silenci i la vida.

Diumenge, doncs, pujar a Montserrat a veure les pintures de Salvador Alibau va ser un goig per l’experiència dels sentits i per la intel·ligència, indestriables una cosa i l’altra com ens ensenya amb aquesta col·lecció de peces artístiques pensades i fetes, resultat de la ment i de les mans, procés i obra. Quan hi penso, no només puc pensar en el que he vist exposat: en els blaus, el bosc cremat i els troncs d’arbres, la primavera, el cant, les seccions àuries, l’ocell mort, el cargol dins l’espiral logarítmica, les fractals i les molses… o la maqueta per l’escultura a Mn. Comerma. Quan hi penso, ho faig també en aquest home que des de la seva talaia vital i intel·lectual sap mirar i escoltar els senyals de la matèria i els interpreta per descobrir-nos, sense separar percepció i comprensió, la bellesa que conté, una de les poques veritats que ens queden. O no és això el que mirem quan girem els ulls cap a Montserrat?