última ronda

r.mirabete

TRANSVERSANT LA POESIA. RICARD MIRABETE

Deixa un comentari

El grup de treball TransVersant la poesia de l’Associació de Mestres Rosa Sensat està format per docents d’infantil, primària, ESO, batxillerat, de l’àmbit universitari i altres professionals de l’educació amb interès i experiència en poesia. També en formen part, professionals de la biblioteca pública, especialitzats en poesia, i membres de col·lectius o entitats que valoren el fet poètic com forma d’expressió i de vida.

Al seu canal de Youtube han publicat un poema meu:

TransVersant la poesia

Aquesta entrada s'ha publicat en La desaparició el 24 de març de 2023 per ricard99

Ricard Mirabete: de l’‘Última ronda’ a ‘La desaparició’

Deixa un comentari

 

Entrevista a Ricard Mirabete a La veu dels llibres, per Susanna González Turigas

Ricard Mirabete m’espera un matí de dijous a l’estació d’autobusos de Vic. Som a la tardor. Abans d’anar a casa seva aprofitem per caminar per la Plaça Major i els carrerons més emblemàtics de la vila vella i el call jueu. La boira encara trigarà una estona a marxar i embolcalla la ciutat donant-li un to romàntic. Camina i parla, content de rescatar la memòria dels edificis principals, la identitat dels seus primers propietaris, la sort d’uns i altres.

Mirabete és fill del barri de Sants de Barcelona, però fa uns quinze anys que passa llargues temporades a Vic, fins que s’hi ha traslladat definitivament. Li agrada conèixer els racons més amagats, del nucli als ravals, i deixar-se perdre pels camins que a tocar de casa el posen en contacte amb el silenci i la natura.

 

LA VEU DELS LLIBRES

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 4 de gener de 2023 per ricard99

POÈTICA DE L’ESDEVENIMENT

Deixa un comentari

Text teòric sobre el meu llibre Esdeveniment (Edicions 3i4, 2017).

“És possible dir l’esdeveniment? Cal una reflexió prèvia, una reflexió que és eminentment lingüística. Partim de la premissa que el llenguatge crea el món. Això que ja sembla un tòpic -i que és ben conegut per totes les persones que escriuen literatura, assaig o, fins i tot, dietarisme i memorialisme- si ho desenvolupem per mitjà de la creació poètica i ho portem a l’extrem, serveix per a  la configuració de la nostra identitat individual. Potser també ens pot ser útil per investigar les identitats col·lectives. Que el discurs líric sigui també una mena d’experiència humana és un dels propòsits d’aquesta anomenada poètica de l’esdeveniment. Aquí entraria la concepció filosòfica d’esdeveniment, des de la filosofia del llenguatge i des de la noció d’esdeveniment que han anat configurant  filòsofs com ara Gilles Deleuze, Jacques Derrida i Alain Badiou. La intenció clara d’aquesta proposta poètica és que la creació del discurs poètic faci real l’experiència lingüística escrita.”

Fragment de l’article “Poètica de l’esdeveniment”, de Ricard Mirabete, publicat a la revista Mirmanda, núm.16.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 17 d'abril de 2022 per ricard99

UNA EXTINCIÓ EN VERS

Deixa un comentari

El poeta i crític literari Alfons Navarret escriu un excel·lent article sobre el llibre La desaparició, de Ricard Mirabete. L’article ha sortit publicat a la revista de literatura L’Aiguadolç (núm.50, 2021). No us el perdeu!

Cap lector no haurà d’esperar una mirada poètica dins de la tradició ben entesa, sinó una escalada que trenca motlles i ens obliga a mirar cap a superfícies i territoris poc explorats en la nostra tradició. Esdevé, així, una poesia arriscada que trenca els límits dins d’una obra on cada nou llibre esdevé un pas decidit cap a l’incògnit o la fosca, dins la millor tradició de la poesia d’avantguarda i emparentada, igualment, amb una poètica de la reflexió.

Alfons Navarret, sobre La desaparició (Santa Coloma de Gramenet: Tanit, 2020)

 

Enllaç:

«Una extinció en vers (Ricard Mirabete: La desaparició. Ed. Tanit).». Aiguadolç, L’, [en línia], 2021, Núm. 50, p. 189-94, https://raco.cat/index.php/Aiguadolc/article/view/396662

L’Aiguadolç

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 3 de març de 2022 per ricard99

LA DESAPARICIÓ SEGONS XULIO RICARDO TRIGO

Deixa un comentari

Xulio Ricardo Trigo, en la seva Tria personal de lectures que publica a Serra d’Or, escriu una magnífica crítica literària sobre La desaparició (Tanit Poesia, 2020). El poeta, novel·lista i crític literari Xulio Ricardo Trigo en destaca els aspectes que conformen la proposta poètica d’aquest llibre: Els versos curts, el treball de fons que els acompanya, les imatges recurrents del buit, de la pèrdua, de l’oblit, de l’espera, configuren un món que transmet d’una manera continuada al lector qüestions cabdals sobre les quals potser pagarà la pena aprofundir. Moltes gràcies, Xulio, pel teu talent i mestratge, comprensió i generositat!

Enllaç:

SERRA D’OR

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 23 de juny de 2021 per ricard99

LA DESAPARICIÓ SEGONS JORDI VALLS POZO

Deixa un comentari

LA CULTURA ÉS UNA GRAN PARAULA

per Jordi Valls Pozo

 

Ricard Mirabete és un dels poetes importants del panorama poètic català actual. El seu primer llibre Última Ronda Premi Amadeu Oller 1999, avançava un autor immers en un doll vivencial de marcat alè filosòfic, amb imatges suggerents, urbanes, i una estètica moderna sorgida de l’imaginari musical que anava del Jazz a “Radio Futura” a la tradició postsimbolista de Marià Manent. Ha plogut prou per adonar-nos que Ricard Mirabete ha anat fent un camí inquiet des de diferents propostes que han anat evolucionant des de l’aprofundiment de l’observació des de la ciutat i la natura, i el fet de transcórrer per allò que anomenaria, el tràfec del món actual en contrast amb la subtilesa de l’intangible.

Mirabete és sobretot un observador discret, per desgràcia en aquest circuit que és la poesia catalana, esdevé gairebé transparent, per inèrcies incomprensibles, com passa amb massa escriptors actuals. De Mirabete s’hauria de llegir: Les ciutats ocasionals i Radar, són bàsics per entendre els punts d’anclatge d’un poeta en continua evolució. Més tard, ens enlluernarà amb Nuclear un despullament del fullatge líric de l’autor. I encara sorprendrà amb Cel estàtic d’elevadors i, l’esplèndid Esdeveniment, fins ara la proposta més extrema.

És a partir d’aquí que hem d’entomar la lectura del llibre més recent La Desaparició. La cita del filòsof Xavier Antich ens porta a la paradoxal definició de “l’anamorfosi” segons Antich “la figura retòrica del plec d’una cosa sobre si mateixa”. El punt de partida de Mirabete és l’enigma, però no d’un misteri boirós sinó l’enigma d’allò que és evident, d’allò que s’amaga en el que és visible i convencionalment real. El camí del poeta és la introspecció i des del viatge interior es cartografia: Hi ha ones grans i ones ínfimes / que bateguen sota la pell.

El llibre està segmentat en set parts ordenades en nombres romans. Cada part porta un títol que ofereix pistes al lector: “L’ull…, L’espera…, L’estremiment…, Partitura…, L’arrelament…, Si l’ull…, La mà…” Cada una de les parts esdevé un poema seqüenciat en un enfilall de reflexions al voltant de la paraula, del poder, de l’ ètica del temps, de l’art. I el pensament com a part del sentir del cos. No cal el relat perquè el poeta descrigui el paisatge o la gent, senzillament, una consciència afinada que expressa amb cruesa allò que és evident, però passa molts cops en segon terme: A l’entorn dels ulls / la radiació d’una massa d’aire càlid. L’objectivitat científica trenca el perfil líric o simbolista, el poeta sense artifici, ni filtre, expressa allò que interpreta de l’experiència immediata: L’element aeri fa una combustió climàtica / que erosiona l’asfalt. L’autor ens està fent l’advertiment dels efectes de la contaminació a la gran ciutat, no hi trobem més referents que el poeta i la seva percepció, sabem que la ciutat és Barcelona, que hi ha blocs de pisos. No ofereix més informació que la necessària. El lector, de fet, ja disposa d’una cultura visual aguditzada pels avenços tecnològics, no cal afegir més descripció de la que precisa. La postura de Mirabete em fa pensar en el llibre de W. G. Sebald Austerlitz on, més enllà de l’acció narrativa, el lector percep una variant de la sensibilitat en les petites obsessions i objectes quotidians viscuts i reflexionats exhaustivament, i que configuren, tota una vida plena d’emocions profundes, des de la implicació analítica, és a dir, des del pensament i el sentiment.

Això no significa una actitud hieràtica del poeta. La crisi forma part de la creació artística. El poeta, l’artista, s’ha de confondre i ha de reeixir amb les conclussions d’una nova posició estètica: La resposta és una recerca / la recerca no és una resposta. I no. El llenguatge és traïdor i esdevé una construcció que justifica la jerarquia d’un poder: Les formes de l’Estat: / Opressió / Repressió / Humiliació perquè el relat, (ho repeteix Mirabete més d’un cop): Els mots construeixen el mur. És la forma de l’esclavatge que se sent amenaçada pels camins de llibertat expressats per l’art: La pintura és una imatge en moviment / No explica no informa no ordena. Per tant, el combat és latent, l’art contra el poder, en una lluita irresoluble, perquè cap obra d’art no pot ser un clos en si mateix. Sempre, com en el cas de la filosofia, obre interrogants.

Hem de dubtar de les percepcions dels nostres sentits: El mar limita amb el cel / per mitjà de l’efecte òptic. / Mirar és una ordenació supèrflua / de les coses. Les reflexions de Mirabete sobre l’art, sobre allò que representa, sense autoenganys: Qualsevol mena de creació és una fal·làcia: / O tot existia o tot era absència. La imatge del mur. D’altra banda: La cultura conforma allò que sabem del món. I encara afirmarà més endavant: La cultura entronitza els enigmes, / construeix un entramat simbòlic, protegeix l’individu del que és “existència.” Per relacionar cultura amb el concepte de paraula i la relació amb el mur, torna doncs, el replec de l’anamorfosi.

El recurs de Mirabete és l’aforisme enllaçat que presenta una idea, que es reforça de forma contundent i avnaça creant paradoxes a partir d’apriorismes objectius.

La llicència emotiva del poeta arriba al final del llibre, quan ens adonem, que ha trenat el discurs a partir d’un motiu personal del passat i heus aquí el títol del llibre La desaparició perquè, intueix Mirabete: és llei de l’Art deixar de “significar?”. Commovedor final que no desvetllaré, perquè el lector ha de descobrir la força de la veritable poesia, aquella que remou la consciència i l’ànima del lector. Un poeta, Ricard Mirabete, que sacseja els fonaments d’allò que anomenem cultura.

Article publicat al blog de literatura i pensament felix orbe per part del poeta i assagista Jordi Valls Pozo, el dimarts 6 d’abril de 2021.

ENLLAÇ:

FELIX ORBE

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 19 d'abril de 2021 per ricard99

LA DESAPARICIÓ A TARRAGONA RÀDIO

Deixa un comentari

 

El programa T de cultura, de Tarragona Ràdio, que condueix la periodista Mònica Socías, ens convidà a participar-hi el dilluns 15 de març de 2021. Vam presentar La desaparició (Tanit Poesia, 2020) en una entrevista en què vam conversar dels aspectes principals del llibre i de qüestions del món literari i social que vivim. Va ser un plaer immens poder conversar amb la Mônica i recitar un fragment del llibre. No us perdeu el seu programa setmanal a Tarragona Ràdio!

Enllaç:

T DE CULTURA

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 24 de març de 2021 per ricard99

LA DESAPARICIÓ AL LLEGIM OKÈ?

Deixa un comentari

Primer de juliol poètic al Llegim Okè? de Ràdio Castellterçol (107.0 FM)

El programa que condueix Pilar Gili ha preparat, amb en Josep Piella, una selecció de poemes que encoratgen i evoquen esperança: poemes de Walt Whitman, Mario Benedetti, William E. Henley i Marianne Williamson.
Fem un breu homenatge a la nostra gent gran amb un poema del propi Piella: “Confesiones”, del poemari “Permiso para vivir”.
En el mateix programa entrevistem Ricard Mirabete que acaba de publicar un nou poemari: La desaparició, a Editorial Tanit. Un llarg poema fragmentat o una sèrie de breus poemes aforístics que funcionen com un conjunt.

ENLLAÇ:  LLEGIM OKÈ?

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 23 d'agost de 2020 per ricard99

LA DESAPARICIÓ SEGONS TERESA COSTA-GRAMUNT

Deixa un comentari

L’òrgan i el lloc de la visió

Allò que no veiem amb els ulls corporals no existeix? Què és el real i què és l’imaginari? No és la poesia un llenguatge de la transfiguració de la realitat concreta perquè realitat és també el somni i la visió? Totes aquestes preguntes em van sorgint de la lectura de La desaparició (La Garúa Libros-Tanit), de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971), un conjunt de poemes en els quals la descripció de la realitat per una banda i la metafísica per l’altra banda, van de la mà.

En la lectura dels poemes de La desaparició, en la qual els òrgans de la vista, els ulls, hi tenen una gran presència, per analogia van sorgint en la ment imatges espontànies que tenen a veure amb com tradicionalment la pintura ha intentat sintetitzar en la figura d’un ull, o de diversos ulls, conceptes tan abstractes com la visió. Dit de manera sintètica: la visió és un fet espiritual. És per aquest motiu que a aquesta lectora li ve a la memòria una il·lustració que el seu autor, l’artista simbolista Odilon Redon, va titular «Visió», en la qual es veu el globus d’un ull enorme situat entre dues columnes com si fos en un temple.

«Si la consciència recorda,/ ens permet deduir que allò vist/ segueix situat en aquell mateix lloc?», escriu Mirabete. Redon fixa el lloc de la visió en la imatge d’un ull, però la iconografia romànica situa la visió en una multiplicitat d’ulls en les ales dels àngels com donant a entenent que aquesta visió és un fet holístic, un fet que arriba a tot arreu, tanmateix com és propi del simbòlic ull dins d’un triangle que tantes vegades hem vist dibuixat per representar la divinitat.

Ulls a les mans, o per tot el cos, o el tercer ull frontal, són imatges pròpies de la cosmovisió hindú per representar el mateix: la visió del que no es veu, però que és: la visió espiritual. «La comprensió de la realitat ens porta a anar més enllà del que es pot veure», escriu Ricard Mirabete en un dels seus aforismes. I ens servim d’imatges metafòriques i simbòliques per descriure no només la visió sinó també el lloc de la visió.

L’art popular, però també l’art culte, han excel·lit en la representació d’aquesta facultat de l’esperit, la visió espiritual, que es troba també en les pintures surrealistes de René Magritte en els nostres temps seculars d’on s’ha foragitat Déu. Però «certes posicions místiques de l’esperit són indestructibles i insubstituïbles; la planificació i mecanització de l’existència només poden fer que exacerbar aquestes arrels, però no pas cremar-les en el seu virginal fervor», escriu Juan-Eduardo Cirlot al seu assaig sobre l’ull en la mitologia i el seu simbolisme.

A través d’aquest ull espiritual veiem com és i també com passa el que per naturalesa és efímer, veiem el que va desapareixent de la vista, d’aquí ve el títol d’aquest llibre de poemes de Ricard Mirabete. «Fotografia amb l’ull i no amb la màquina», escriu el poeta. El que veiem amb aquest ull va més enllà del que en un moment determinat captura la màquina de fotografiar: veiem un paisatge que excedeix els límits de la geografia i dels colors perquè es tracta d’una impressió en l’ànima, d’una percepció que ens connecta amb la realitat ‘altra’ que resulta difícil de descriure si no és a través d’una imatge, ja sigui plàstica o literària, que ens remet a la realitat profunda de «quan l’ull tremola/ i resta inamovible». Una bella i expressiva forma poètica de descriure l’emoció de l’instant de la visió alhora que, amb el mateix sentit subtil, en percebem l’eternitat, tal com ens ho havien dit ja els savis sufís quan afirmaven que «el fet visionari té a veure amb uns nous sentits capaços de veure la terra celeste», i entengui’s terra celeste com la terra espiritual, la terra del nostre interior, la terra de l’ànima.

TERESA COSTA-GRAMUNT, article publicat a Eix Diari (10-08-2020)

Enllaç: EIX DIARI

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 15 d'agost de 2020 per ricard99