"Ningú no ens representa. Poetes Emprenyats" és un treball de 71 poetes catalans, que nasqué del recital que organitzaren una quinzena d'elles el 19 de maig de 2011, en el marc de l'AcampadaBcn de Plaça Catalunya. És un llibre des del 15M, per al 15M"
Primavera d’estiu. Prenem el carrer a vessar de poesia. Després de l’assemblea al barri. Entre còctels, cerveses i/o qualsevol vi de l’esperit. Al cor de Sants. Totes juntes. Amb la fresca. Només pel gust de retrobar-nos. Sense mapes. Res no és mesquí. Però tot és primavera. Ja ho sabeu…
Primavera d’estiu és un cicle poètic en què el programa s’ha elaborat col·lectivament, enxarxant poetes. Organitzat per La Ciutat Invisibleialguns bons amics, tindrà lloc tots els dijous del mes de Juliol, a partir de les 21h, al carrer Riego, 35.
Ja no ve d’aquí. Duem mesos fent poesia a les places…
Esteu tots i totes convidades!
7 de juliol / Josep Ramon Roig, Núria Martínez-Vernis, Ester Xargay 14 de juliol / David Castillo, Carles Rebassa, David Caño 21 de juliol / Lluis Calvo, Marc Romera, Mireia Calafell 28 de de juliol / Misael Alerm, Laia Noguera, Gerard Cisneros
davidcc |
Opinió |
dimarts, 24 de maig de 2011 | 09:48h
El
22 de maig ha estat una festa. Un sol radiant de dia que contraposava
les xifres i estadístiques dels defensors del món arcaic i caduc
amb les expressions plenes de vida que es donaven a les diferents
places dels pobles i ciutats. Es pot parlar de repartiment de poder o
de noves complicitats que neixen del desengany per anar construint la
nostra contra. I aquí la diversitat és el fet diferencial
qualitatiu. La veritable confrontació. La suma de programes que
teixeixen la unitat incontrolable. Seria un error imposar una única
estratègia comuna quan la virtut ha estat l'acció imprevisible de
la nostra teoria. La construcció permanent. L'acord d'una sort
d'autoorganització assambleària. Deixem que flueixi el debat i que
es coordini. Cadascú des del seu punt d'inici fins a la victòria
final, que és l'origen de la Nova Història. La nostra. La que no
deixarem escrita als llibres de text gruixuts i empolsegats. Som una
existència que s'allunya del capitalisme salvatge que segrestava la
nostra forma de pensar i actuar. Hem de deixat de pensar amb les
sumes de la massa per passar als efectes multiplicadors del
subjectivisme d'una crítica unitària radical. Hem partit de la
nostra vida quotidiana. Estem despertant d'un llarg malson carregat
de somnífers. Estem retrobant-nos i no hi estem acostumades. Ens hem
de reconèixer i parlar. Ens hem d'estimar per poder debatre l'acord
imprescindible. Cal desactivar les velles pràctiques inservibles.
Les dinàmiques feixugues que ens van conduir a la desmobilització
asfixiant que semblava perpètua com una cadena. Cal deslligar-se de
l'opressió de l'estat, fins i tot present en les idees que parlen de
la seva reformulació més extrema i efectiva. Hem viscut en la presó
d'un món en ruïnes i ara no ens posarem a netejar la cel·la de la
subordinació mesella. Això és un inici real. Això és la
contraposició de l'evidència. Ens hem reapropiat de la vida i aquí
no hi ha experts ni especialistes. Per nosaltres tot és nou. Cal
abandonar les lliçons magistrals, les línies marcades, les anàlisis
estratègiques... som punts suspensius. Som contradiccions que frisen
per deixar de ser-ho. Som el convenciment de la il·lusió que
retorna. I ens ho hem de creure perquè tothom s'ho creu. Malgrat no
hi hagi cap afirmació definitiva. La plaça és el símbol que
s'estén per tots els barris. Defugim de l'egoisme de la propietat.
Però la gent que arriba ja no marxa. Han tornat a sentir el
pessigolleix del desig. La força d'haver recuperat la força. Tenim
la claretat de l'horitzó que es beslluma. Per això, ahir, les
places van tornar a ser una festa i avui tothom té la boca pastosa
d'allò antic que només conspira per manipular des del pacte dels
buròcrates i els gestors dels desencant.
Ja
no només som una espurna.
Ens
estem reapropiant de la nostra vida i aviat caldrà reapropiar-se del nostre entorn immediat.
davidcc |
Opinió |
diumenge, 22 de maig de 2011 | 02:34h
Ha arribat la primavera i hem tapat el cartell del Corte Inglés. Estem indignats. Sí. De fet, ja ho estàvem abans que ningú no escrigués un pamflet corroborant-ho. Coneixíem l'existència de molts altres pamflets bastant més irats abans que l'imperi mediàtic donés cobertura al nonagenari. Però res no suma, tot multiplica. I aquests dies, a Plaça Catalunya, en som molts. En som tants que semblem molt insuficients. Res no és nou, ni tan sols la convocatòria, però per nosaltres tot és una novetat. Ens hem retrobat. Ja ens vam abraçar dins del Banc okupat i durant la vaga general. L'1 de maig el carrer va tornar a ser nostre. Tot és una qüestió de reapropiació. I ens han robat l'espai públic. Ens han robat la il·lusió i la possibilitat d'enamorar-nos espontàniament. No som cap mercaderia. No som els autòmats d'aquest sistema agressiu que només viu per l'acumulació de la nostra misèria. Això no és vida. Nosaltres us retornarem la violència de la por que ens heu fet passar. Nosaltres volem viure i retornar a la realitat veritable. Fa massa temps que l'espectacle ens empresona. Tot és una ficció ultradramàtica. Irrealitat asfixiant per mantenir el control de l'ordre que garanteix el vostre guany. El nostre guany no és un luxe sinó una necessitat. Estem molt necessitats d'afecte compartit i de diàleg. De convivència i solidaritat. I també de democràcia tot i que hàgiu pervertit tant el lèxic. El nostre lèxic parla de futur i de possibilitats perquè no tenim futur ni res a perdre. Us hem perdut el respecte perquè estem convençudes que no ens representeu. Aquesta és la nostra victòria. Ens deixeu indiferents malgrat saber que no ens ho posareu fàcil. Hem entès que no necessitem buròcrates que gestionin la nostra vida, que se n'aprofitin. Estem convençuts que el nostre diàleg quotidià és la millor opció. Se us ha acabat el pastís i l'obra de teatre. Hem arrencat el teló cansats de ser les secundàries imprescindibles. Hem ocupat el carrer i hem ocupat l'espai central del nostre poder de decisió. Ara ja no us demanarem més treball, ni frens, ni subsidis, ni subvencions emmetzinades. Hem decidit constituir-nos en assemblea. Hem decidit organitzar-nos. Aquest és el nostre futur. La nostra crida. El nostre despertar. Això només és un començament. Però no hi ha possibilitat de retorn. El nostre referent som nosaltres mateixes.
davidcc |
Opinió |
dissabte, 21 de maig de 2011 | 01:01h
Declaració de principis Acampada Barcelona
Qui som a l’Acampada de Barcelona? Som gent que hem vingut lliurement i de forma voluntària, que després de la manifestació del 15 de Maig hem decidit seguir estar juntes i junts i ser cada vegada més en la lluita per la dignitat. No representem a cap partit ni associació. Tampoc ningú ens representa. Ens uneix el malestar per unes vides precàries per les desigualtats, però sobretot ens uneix una vocació de canvi. Estem aquí perquè volem una nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos econòmics i polítics. Ens sentim trepitjats per l’economia capitalista, i ens sentim exclosos del sistema polític actual, que no ens representa. Apostem per una transformació profunda de la societat. I sobretot apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi. Creien que estàvem adormits. Que ens podien seguir retallant els drets sense que oposéssim resistència. S’equivocaven: estem lluitant i seguirem lluitant –pacíficament però amb determinació- per la vida que tots i totes mereixem. Hem aprés del Caire, d’Islàndia, de Madrid. Ara toca estendre la lluita i prendre la paraula.
davidcc |
Opinió |
dimarts, 3 de maig de 2011 | 00:45h
Señor Jordi Hereu:
Este martes 26 de abril del 2011 se suicidó Patricia Heras, una de las encarceladas por el caso de Sant Pere mes Baix.
Le refrescaré la memoria por si no sabe a quien me refiero.
El 4 de febrero del 2006 se realizó una mega-fiesta en una casa ocupada, de propiedad del Ayuntamiento, y que había sido precintada. Los vecinos reclamaban por el ruido y se dispuso la presencia en el lugar de cuatro Guardias Urbanos. Cerca de las 6,30 am de esa mañana, se produjo un enfrentamiento, en el que, desgraciadamente, quedó en estado vegetal un policía. Se detuvieron a siete personas en el lugar. Tres de ellas que estaban en la calle y cuatro que salieron de la fiesta. Mas tarde, se detuvo a Patricia y a un amigo suyo en un hospital.
Esa mañana la policía entregó un informe al entonces Alcalde de Barcelona, Joan Clos que, como el mismo ha incluso ratificado años después, decía que “una maceta lanzada desde el interior del edificio” había herido al policía. Nadie sabe que sucedió con ese informe, al parecer ni el mismo señor Clos, pero desde luego que usted, señor Hereu si lo sabe.
Usted era entonces Concejal de Seguridad y Movilidad del Ayuntamiento de Barcelona, y es lógico que en una situación tan grave, este informe haya seguido su curso correspondiente antes de llegar al entonces Alcalde. También sabe de este documento la entonces Consejera de Interior Montserrat Tura. Pero claro, había un policía gravísimo, y el Ayuntamiento era propietario del edificio desde el que se lanzo la maceta, ademas de responsable de haber enviado a cuatro policías, sin protección, a un lugar donde habían mas de 1.500 personas.
Lo que si se, es que el informe desapareció. La versión de la policía fue cambiada por otra que permitía culpar a las personas detenidas al azar y, de esta manera, sacarse la responsabilidad de encima y comunicar con bombos y platillos que “justo”, increíblemente, se había arrestado a todos los culpables del altercado.
Para hacer esta nueva versión, hicieron pasar a los camiones de limpieza del Ayuntamiento que lavaron la calle borrando todas las pruebas. Luego redactaron el cuento con los nombres de los detenidos, culpando de lo mas grave a los sudamericanos.
Esto, señor Alcalde, se llama corrupción y racismo
A mi, como madre de Rodrigo, el principal inculpado, se me habla siempre del policía herido. Claro. Hay una victima grave: hay un policía que quedo para siempre en estado vegetativo. Pero ustedes, para quitarse la responsabilidad, en vez de investigar lo sucedido, que es lo que todos siempre hemos pedido, cambiaron los hechos, callaron la prensa, culparon a los mas débiles y luego pintaron la situación con bonitas palabras.
Le dijeron a la mujer del policía y a sus hijos que fue Rodrigo quien lanzo una piedra (la segunda versión es de una piedra lanzada desde la calle, así podían acusar a alguien que detuvieron allí y que no estaba en la fiesta). No les interesa que esa mujer sepa la verdad, al contrario, así para ella su dolor tiene un rostro, mi hijo. Así ella no sabe de la responsabilidad del Ayuntamiento por la situación de su esposo. Jugaron con el derecho de ella y de sus hijos a saber la verdad, o al menos, a intentar saber que sucedió
A los tres sudamericanos se los tuvo dos años en prisión preventiva. Le recuerdo señor Hereu, que hicimos hasta una huelga de hambre para pedir justicia. Le recuerdo que prometió en público recibirme, para luego no hacerlo.
Se realizó una farsa de juicio, porque la sentencia de culpables ya estaba escrita tanto por usted como por la señora Tura. Se apelo al Tribunal Supremo que ratifico la sentencia. Se pidió un indulto. Nada. Los cinco principales acusados tenían que entrar a prisión. Rodrigo ya ha cumplido mas de tres años preso. Esto le pasó a los 21, ahora tiene 26.
Patricia entró en octubre a la cárcel. Salió dos meses después en tercer grado. Tenia que ir a dormir a la cárcel y trabajar durante el día. A veces la iba a ver a su trabajo, me abrazaba entusiasta pero me decía lo difícil que se le hacia ir a dormir a la cárcel. Ya se que no le interesa, pero igual se lo digo.
Patricia tenia una mirada tan transparente que la ocultaba entre dos rizos, porque era un mirar abierto, de un espíritu hermoso y bueno, pero herido y sufriente. Patricia era un ángel que necesitaba sus alas para volar, y ustedes se las cortaron.
Yo puedo entender a los policías que mintieron, acusando a los chicos, porque eran amigos del policía herido y necesitaban descargar su rabia con alguien. Lo podría entender, pero no lo acepto. Lo que no puedo ni entender ni menos aceptar es planificar un montaje para culpar a inocentes, lo que hicisteis vosotros, los políticos
Usted la mato, señor Hereu, la mato su cobardía, su falta de carácter y sentido de la justicia, su inmoralidad como político representante de todos nosotros desde su protegido ministerio.
La mato Montserrat Tura, por los mismos motivos
Es culpable de su muerte también Joan Clos, que no hizo nada ni fue al juicio para ratificar lo que ya había dicho: que las acusaciones eran falsas.
También son culpables de su muerte la Jueza de Instrucción Carmen García Martines, los jueces de la Audiencia Provincial Jesús Barrientos Pacho, Carlos Mir Puig y Jesus Navarro Morales y los jueces del Tribunal Supremo D. Adolfo Prego de Oliver y Tolivar, D. Perfecto Andrés Ibáñez, D. José Ramón Soriano Soriano, D. Manuel Marchena Gómez, D. Luis-Román Puerta Luis.
Todos vosotros matasteis a Patricia, y yo no se lo perdonaré jamas.
Los desprecio porque sois corruptos y malvados, y les tengo lástima porque no llegáis ni a la sombra de Patri, ni de mi hijo Rodrigo, ni de ninguno de estos chicos y chicas acusados y castigados tan injustamente.
Habéis tratado de corromperlos a ellos, de hacerlos mentir con promesas de libertad para probar el montaje construido, pero no lo habéis logrado.
Patricia tuvo que volar en la libertad de la muerte.
Rodrigo está y seguirá luchando desde la cárcel, siendo, como el dice, libre a pesar de los muros, porque en el mundo, aunque ustedes no lo veáis, aun hay belleza, amor y valores, aun hay personas que no se dejan ensuciar con vuestra mierda y que, cada uno en su modo, son libres a pesar de las cárceles.
Y yo, Señor Hereu, no pararé hasta que hayáis pagado vuestros crímenes, a no ser de que tengáis un ápice de humanidad e intentéis reparar lo irreparable.
I com no podia ser d’altra manera, acabem les classes de català al carrer amb poesia. Amb la participació d’Enric Casasses, David Caño, Núria Martínez Vernis, Josep Ramon Roig i Carles Rebassa.
Amb trempera, amb ironia, amb crítica, amb amics. Amb alegria. Junts dient ben clar i ben dit tot el que pensem d’aquest món i les seves injustícies. Les llunyanes i les properes. Les abstractes i les concretes. Espolsem-nos la por i les musaranyes de l’esperit. Perquè… qui ha dit que la poesia està renyida amb l’èpica?
5a lliçó: Llengua i poesia 11:00 Inauguració de la 5a lliçó i obertura del darrer bufet de coques 11:15 Organització dels grups per nivells i interessos temàtics 11:30 Classe 12:30 Descans i esmorzar 12:45 Lliurament del certificat d’aprofitament de les classes al carrer i aplaudiment general als nostres alumnes 13:00 Poesia dita al carrer per Enric Casasses, David Caño, Núria Martínez Vernis, Josep Ramon Roig i Carles Rebassa + micro obert per als poetes o lectors que s’hi apuntin
Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona us fem saber que per segona any consecutiu ens plau invitar-vos a un cicle de xerrades i recitals que es durà a terme entre març i abril. Amb els nostres recursos i l’inestimable col·laboració desinteressada de ponents i deïdors, la nostra intenció és la de donar a conèixer i fer arribar tan als alumnes de les diferents filologies, especialment als de Filologia Catalana, com al conjunt d’estudiants i de societat una sèrie de quatre autors catalans contemporanis compromesos artísticament i políticament amb l’alliberament nacional, social i de gènere dels Països Catalans.
Com a estudiants de Filologia pretenem evidenciar que els autors escollits no són tractats –i si se’ls tracta és només testimonialment– al llarg de la llicenciatura i del grau. Entenem que és important que aquestes diferents veus i obres siguin conegudes entre joves –i no tan joves– per poder bastir culturalment, socialment i políticament una societat basada en els valors de llibertat i de justícia, de pensament crític i de solidaritat. I un altre cop pretenem fer-ho des d’un espai acadèmic rigorós i científic com la universitat.
El cicle se centra en quatre autors –i un cinquè si tenim en compte l’espectacle musical del darrer dimecres– però cal tenir present que són més els escriptors, cantants i poetes que podrien, per la seva literatura i el seu compromís, haver aparegut en aquest cicle de xerrades i recitals. Anna Murià, Montserrat Abelló, Felícia Fuster i Blai Bonet –a més de Vicent Andrés Estellés–són alguns dels autors que creiem que cal reivindicar i no deixar que siguin apartats d’allò que, amb més o menys justícia, entra dins el que anomenem cànon. Massa sovint, la insubornabilitat i la fermesa personal d’alguns artistes davant de qüestions polítiques diverses fan que aquesta justícia a la que ens hem referit els aparti, injustament, del cànon d’escriptors a qui es recorda, homenatja i edita. En l’edició passada de “Literatura i compromís” ens centràrem en les figures de Joan Fuster, Joan Brossa, Maria Mercè Marçal i Manuel de Pedrolo: no hem volgut deixar de mencionar-los.
Pot semblar que amb la mort del dictador espanyol al seu llit el 20 de novembre de 1975 la llibertat arribà al nostre país, però creiem que la llibertat –nacional, social, personal– s’assolí tan sols a mitges malgrat l’esforç i lluita col·lectiva de milers de ciutadans anònims. Actualment, veiem encara com no som reconeguts com a poble, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, i que la nostra llengua continua arraconada, hostatjada i negada pel poder polític de la major part de territoris d’on és pròpia; que la vertadera democràcia directa i el reconeixement de totes les opcions polítiques com a vàlides en el mateix grau no es compleix, que les retallades socials i laborals colpegen amb força a la major part de la ciutadania, que els òrgans directius de les universitats públiques tenen la intenció d’eliminar les insuficients quotes democràtiques existents en el funcionament dels centres, que els governs occidentals anomenats democràtics
no han tingut cap problema alhora de col·laborar –i seguir col·laborant– amb règims criminals i totalitaris durant dècades.
Per combatre tot això, i per fomentar els valors dels quals més amunt hem parlat, us invitem a assistir al total d’aquestes activitats que pretenen unir estretament cultura i lluita, poesia i política, o sigui, literatura i compromís.
Programa detallat
9 de març a les 20.00 h: Anna Murià;
a càrrec de Iolanda Pelegrí, filòloga i recital d’Aina Huguet, actriu i llicenciada en Filologia Catalana.
16 de març a les 19.00 h: Montserrat Abelló;
recital i diàleg amb la presència de l’autora i Laia Noguera.
23 de març a les 19.00 h: Felícia Fuster;
a càrrec de Lluïsa Julià, assagista i crítica literària i recital de Mireia Vidal Conte.
30 de març a les 18.15 h: Blai Bonet;
a càrrec de Carles Rebassa i recital de David Caño.
6 d’abril a les 19.00 h: clausura del cicle;
a càrrec d’ “Ara és demà” amb l’espectacle musical: “Vicent Andrés Estellés: Ací em pariren i ací estic”.
Totes les sessions es realitzaran a l’aula 0.1 de l’edifici Josep Carner.
