Torno a ser aquí
inquiet, perquè no ho ha estat. En canvi, si que us diré que qui
l’escriu té mal seient. Qui m’ha seguit des del començament, sap que per
la Mare de Déu d’agost del 2004 vaig obrir un
primer bloc a Can Vilaweb que
duia per nom Els contorns del xiprer i que hi vaig escriure fins
el novembre de 2005 que es va dissoldre.
quan entrava el març del 2006, després d’haver aplegat forces vaig
començar a reconstruir amb paraules tot el que els vents hivernals
havien fet malbé. La vida era fràgil com un castell
de cartes, però havia après que els castells de cartes es poden
refer tantes vegades com calgui i que era de la fragilitat que havia de
néixer l’empenta. I fins aquí.
Sempre he sabut, durant aquests
quatre anys i poc que he escrit a Castells de cartes, que
tornaria al lloc on vaig començar. Les raons no les puc dir perquè no en
són de raons i, per estrany que sembli, tenen més a veure amb la pell o
l’estómac que no pas amb el cervell.
Potser és perquè sento, d’ençà
que tinc memòria, una fonda sensació de desarrelament, que m’agafo a
imatges i a sensacions que són més enllà del que és raonable. I una cosa
així em passa cada vegada que alço els ulls de la taula on treballo i
la mirada se m’instal·la en els xiprers del pati i em trasllado, de
sobte, al xiprer immens del davant de la rectoria, als del petit
cementiri de Sant Llorenç, als que assenyalaven les masies i els
camins… O a aquest altre de la imatge que il·lustra aquest post, i
que s’ha convertit en el meu far particular des de què el Jordi
el va dibuixar per mi.
Deixo, doncs, en repòs el Castells
de cartes (mai se sap que passarà un altre dia) i torno a Can
Vilaweb amb la intenció d’escriure des d’ara aquí on m’esteu llegint, amb la il·lusió -no ho amago pas- de retrobar-me amb tots aquells lectors i col·legues blocaires que vaig conèixer a Can Blogspot.
sempre havia i ha estat el meu punt de referència. Castell de cartes era el vincle esmentat al meu blog.