La vida versió Champions League

És un moment completament inadequat, amb la quantitat de feina que tinc, però aquestes coses són com l’amor: vénen sense buscar-les. Des de fa 18 hores estic absolutament enganxada a la sèrie 24 horas. L’última volta que recorde haver-me fet tan addicta a algun producte audiovisual va ser al Civilization (de Sid Meiers, un joc de conquerir imperis), fa poc més de tres anys.

De fet, havia vist algun capítol quan la passaven per Antena 3, però per a veure si m’adormia. Perquè 24 horas està molt ben feta, però és una sèrie que si no es comença a veure des del primer capítol, has begut oli.

Emili se l’havia baixat feia uns dies, i anit ens posàrem a vore-la mentre sopàvem.
– E: T’importa?
– M: En absolut.
– E: És una sèrie que enganxa molt.
– M: Tranquil, no crec que m’enganxe.- vaig dir mentre devorava les restes de mousse d’ànec que havien sobrat del dinar.
Com és d’imaginar, me n’anava a dormir a la una, jo, que si a les dotze no estic dormint m’agafa una potra com si tinguera quater anys!

La sèrie és com una puntilla de boixets guionística: intrincada, complicada, delicada i preciosa, protagonitzada pel Keffir Sutherland (o com se diga! Si no sóc capaç de distingir entre Londres i Gran Bretanya, com volen que m’aprenga el nom del fill de Donald Sutherland?), un tio dur dur, capaç de torejar-se a tothom, excepte a una psicòpata roïnassa, i a aquesta també se la toreja un poc.

M’ha fet gràcia una cosa: 24 horas passa a temps real -cada temporada dura això, 24 hores, i l’acció té lloc a temps real. Tan real que de tant en tant les imatges se superposen amb les d’un cronòmetre que recorda als rellotges de les bombes. Doncs bé, he vist des de les 8 del matí fins la 1 de la vesprada, i encara no he vist a ningú parant per a desdejunar o per a dinar. I quan van al bany aprofiten és perquè saben que aniran i es trobaran alguna cosa interessant -no sé, aquella persona amb qui volien parlar, aquelles pastilles secretes del cap,…. Tot un detall per part dels personatges de la sèrie.

Divendres passat la meua companya de pis i jo descobríem amb horror que la porta del microones tenia un forat. I ella, que és entesa en aquestes coses de ones, va fer una escama de por: que si les micro-ones podien deixar-nos estèrils, que si càncer… Una tragèdia. Necessitàvem un microones nou. I com a la botiga ens han dit que el microones ens tardaria una setmana en vindre -això no és res, si es vol comprar un carret de xiquet l’espera mitjana és de tres mesos!-, hem estat aquests dies escalfant-nos la llet amb la tecnologia del “casset”.
Oh, quines memòries! Qui estiga acostumat a tindre microones no se n’adona de la delícia que és alçar-se pel matí, ficar el got en aquell armari (preferentment sense forats, a no ser que ja s’hagen tingut fills, o que no se’n vulguen tindre, que no és el meu cas), apretar un botó i esperar un minut. I au, llet calenta.
 
Tornar a la tecnologia del casset m’ha recordat a aquells temps de quan era menuda, i tots els matins, invariablement, la pica s’omplia de bon matí del casset i dels quatre gots de llet ja buits, amb les seues respectives culleretes. Després d’escalfar-me la llet, i deixar el casset -que l’escurara una companya, a mi només em toca escurar dilluns-, he preparat la maleta. Una vegada al tren, cap a Gandia, tenia l’atenció desviada entre el DVD on mirava capítols de Friends, i el mòbil, esperant una telefonada. Ningú haguera dit, informatitzada com estava en aquell seient d’un tren de rodalies dels nous -que semblen de mentida, de nous que són-, que unes hores abans havia estat esperant davant del casset a que se m’escalfara la llet. Quin món de contrastos!

“Visc en una casa no lluny de la carretera. Al costat d’aquesta carretera, a l’entrada del revolt, hi creix un arbre. Quan jo era jove, pel camí passaven carros de pagesos arrossegats per bous, i només entre la sortida i la posta de sol. (…) Ara els cotxes corren per la carretera de dia i de nit. (…) Només l’arbre ha quedat igual, verd des de la primavera fins a la tardor. Creix al meu terreny.

Vaig rebre un escrit de l’Autoritat: “Hi ha el perill que un cotxe pugui topar contra l’arbre, ja que l’arbre creix al revolt. Per tant, s’ha de tallar”. Em vaig preocupar. Tenien raó. (…) De manera que vaig agafar una escopeta de dos canons, vaig seure sota l’arbre i, en veure acostar-se el primer [cotxe] vaig disparar.”

“Però no vaig encertar. Per això em van arrestar i portar a judici. Vaig tractar d’explicar al Tribunal que no havia encertat únicament perquè la meva vista ja no és bona, però que si em donessin unes ulleres segur que encertava. No va servir de res. No hi ha justícia. És cert que un cotxe pot topar contra l’arbre i fer-lo malbé. Però només que em donessin unes ulleres i una mica de munició, em quedaria assegut vigilant. ¿Perquè tanta pressa per tallar un arbre si hi ha altres mètodes que el poden protegir d’un accident? I no els costaria res, a part de la munició. ¿Que potser és una despesa excessiva?”

L’arbre. Slawomir Mrozek

La veritat és que sempre és arriscat escriure un post quan t’has entestat en fer-te precedir per algú de la talla de Mrozek. Però és que un fet m’ha recordat aquest conte: al costat i a dins del nostre hort hi naixen dues deus d’aigua cada volta que plou més del compte. Els meus avantpassats ja se n’adonaren, perquè de fet, el nostre hort de la Cava té un pou. Des de la ploguda del 12 d’octubre i fins poc abans del mes de desembre ha estat brollant aquesta font improvisada: ha desfet part de la carretera, ha inundat tot l’hort, i les sèquies han anat de bòlit tots aquests dies traginant aigua sense parar, nit i dia. Algú em va comentar que amb una bona capa de formigó, aquesta font pararia de brollar; però em fa la impressió que l’aigua no és tan fàcil de tallar com els arbres. A la Safor, no.

Què divertit! Vent de Cabylia ha tirat un guant, i jo, que sóc més xula que un huit, l’arreplegue. Es tracta dels premis Blog Solidari, com una cadena de cartes maleïdes, però en bloc i en forma de premi -bé, t’alegren el dia-. En què consisteix? Doncs ho explica la següent llegenda urbana:

Això diu que era… una xica de Canàries molt bohèmia que estava un dia a casa. I pensant, pensant, va veure la tirallonga de premis que s’otorguen per tot el planeta i va pensar:- Té, vaig a fer un premi. Perquè sí.- I va crear el premi del Blog Solidari. Amb bases incloses. Aquestes bases diuen que:

1.- Cal escriure un post mostrant el premi i citar el nom del bloc que te’l regala, i enllaçar-lo al post que et nomena (per a seguir la cadena)
2.- Escollir un mínim de 7 blocs que cregues que s’han destacat alguna vegada per ajudar, recolzar i compartir. Posar els seus noms i els seus enllaços, i avisar-los (si pots!)
3.- (Opcional). Exhibir el premi amb orgull al bloc, fent un enllaç al post que escrius sobre ell, i l’otorgues als altres.

Bé, doncs Vent d Cabylia m’ha nomenat, i em toca arreplegar el guant i fer el llistat amb els blocs que premis. I els guanyadors són….

• El bloc de la Marina, per apropar-nos a la interculturalitat des de l’interculturalitat (des de la Xina, vaja!).
• El bloc de Registres Particulars, perquè ja forma part de la vida, com el cafè de bon matí.
• Invasió subtil, que no seguirà la cadena però tant li fa, per alimentar als pobres d’esperit.
• La vida diferida, per alimentar l’esperit i donar esperança als qui no la tenen -o de vegades, a ell mateix-.
• A la Mercè, perquè ens porta vent del nord, aire fresc de les muntanyes.
• A Lo Bloc de la Piga, perquè m’agrada molt i m’anima el dia.
• A Anotacions Rizomàtiques, per ser una nota de música i lletra en un món binari.

A la classe de sociologia tractàrem la qüestió del feminisme al llarg de les sessions de la setmana passada. No cal dir que el Baron Dandy estava especialment reticent i recel·lós amb la qüestió -no sé perquè, no m’estranya-. Després de veure alguns aspectes relacionats, el professor es disposà a explicar els diversos tipus de feminisme: el de la igualtat, el de la diferència. I és clar, se’m va fer irresistible evitar una intervenció després de sentir-lo parlar sobre el feminisme de la igualtat.
– Home, jo diria que aquest tipus de feminisme és una estafa, perque convida a la dona a fer les tasques tradicionalment fetes per i per a l’home -que està molt bé: vida política, vida laboral, vida intel·lectual-. Però té l’error que no convida a l’home a entrar en el terreny de la dona, amb la qual cosa les dones fem el doble de feina: la doble o triple jornada laboral. Per a estar així més m’estime tornar al segle XVIII. La revolució feminista del segle XX, en aquest sentit, és una estafa.

El professor va estar d’acord amb el que vaig dir, però Baron Dandy, al meu costat, es va remoure amb inquietud, i després de la classe em va dir que jo en el fons també era una masclista, que totes les dones ho érem, i que el dia de demà, quan tinguera fills, jo els ho faria tot, i que criaria xiquets i xiquetes masclistes, com s’havia fet tota la vida. Em va entrar el riure tonto.
El Baron Dandy és la meua particular acció de bona voluntat, paciència i retorn a la societat d’allò que la societat m’ha donat a mi. Com una fundació, vaja, però a nivell particular.

El divendres per la vesprada vaig anar a la facultat de filologia: no només s’inaugurava l’Institut Confucio a la Universitat de València, sinó que també hi havia unes jornades feministes (estranya mescla, si hom s’atura a pensar-ho). Em va saber greu, perque tot eren dones conscienciades, a les jornades. Aquestes jornades no s’han de fer per a dones: s’han de fer per a hòmens. I, preferentment, per a barons dandis.