Que m’importa un pito la baixa per paternitat

En nom del progressisme i la igualtat, prompte aprovaran una llei que igualarà la baixa per paternitat a la baixa per maternitat. Estic per demanar-los que, en nom de la mateixa igualtat, aproven per llei que per cada fill que parisca una dona, el segon el parisca l’home, que jo després de cada part -i mira que són de llibre de text, els meus parts- em quede com si m’haguera atropellat un camió durant els tres primers dies.

Sincerament, no podria importar-me més un pito la baixa per paternitat que tindrà el meu home, i sospite que a ell també; en vaig fer la prova.

– Emili, quan tingam al menut en maig, t’agafaràs les setze setmanes?- Li vaig preguntar tornant l’altre dia a casa després de discutir amb un grup de gent d’esquerres respecte al tema.

– No ho sé- em va contestar. A una dona li fas eixa pregunta i bé et mira amb cara d’alien, de què m’estàs preguntant, pues clar, o bé et contesta que sí, que s’agafara les setze setmanes i dos mesos més sense paga per a poder donar lactància exclusiva fins als sis mesos tal com recomana la OMS (i que és una cosa que jo mateixa m’estic plantejant).

Senyors i senyores, no és el mateix ser mare que pare; no només durant els p***s nou mesos d’embaràs, que són horribles (igual que inevitables). Quan un bebé naix, el que necessita és a sa mare; i no només per la qüestió de la mamella. Amb els anys la cosa s’iguala. Ara al meu major ja no li importa tant si amb la mare o amb el pare; però quan tenia set mesos jo me n’anava a Alzira dues vesprades a la setmana, tornava a les nou de la nit, i son pare em deia que es passava tota la vesprada plorant, que no podia fer res per calmar-lo. Quan entrava jo per la porta, el xiquet callava per art de màgia. I ja no era la mamella: era la mare. Quan el meu home no estava per casa, la resposta dels meus fills menuts no va ser mai la mateixa. I vos jure quan vos dic que no sóc cap mare apegalosa, de les que s’agafen als xiquets i no deixen que ningú els toque.

Hi havia dones en el grup d’esquerres que em van contestar que elles no tenien instint maternal: que després de parir només volien que anar a fer-se un cubata i fumar-se un cigarret. Fabuós: però la igualtat per a mi no és convertir-me en un home. Després de tindre un fill l’última cosa que m’ha abellit és anar-me’n de festa i fer-me un cubata. Ni m’ha abellit ni em pareix malament que no m’abellisca. El que vull és estar amb el meu fill el màxim de temps possible, perquè ha estat dins meu durant nou mesos, i necessite la mateixa quantitat de temps per acostumar-me a no tindre’l a tota hora amb mi. Va, seré garrepa: sis mesos, el temps de lactància exclusiva. La igualtat no és garantir que les dones es puguen fer un cubata després de parir: és poder garantir les mínimes repercussions socials, laborals i econòmiques a una dona que vol exercir la seua maternitat amb normalitat, i la lactància fins als mínims recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.

Posats a demanar igualtat, no estaria de més que igualaren els fons per a la investigació en endometriosi als que es dediquen per a tractar la disfunció erèctil; o demanar que en els consells d’administració de les empreses almenys el 40% de membres siguen dones. O que de quatre presidents de govern, dos siguen hòmens i dos siguen dones. Igualeu les coses de trellat. Quan un home es planteja si s’agafa les setze setmanes o no, quan tantes dones es plantegen en demanar-se més temps de baixa perquè amb les 16 setmanes no hi ha prou, vol dir que ser mare, biològicament, no és el mateix que ser pare; i tinc un milió d’anys d’evolució humana donant-me la raó.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Que m’importa un pito la baixa per paternitat

  1. JRRiudoms diu:

    Molt d’acord amb el seu artícle (excepte amb allò d'”un milió d’anys d’evolució humana”, potser una mera llicència poètica).

    També es podría demanar igual salari per igual feina.

    Atentament

    • martainsa diu:

      M’acceptes un milió d’anys d’evolució homínida? Cent-mil anys d’evolució humana?

      • JRRiudoms diu:

        I tant que sí!
        Malgrat que no em cregui la teòria de l’evolució (sóc “creacionista”, diuen. “De Terra jove”, per més detalls), respecto el que cadascú cregui o pensi. [Respectar no vol dir estar d’acord].
        Penso que no tinc cap autoritat per tolerar que l’altre pensi com vulgui. Prefereixo respectar-lo.

        Atentament

  2. Pons diu:

    Mirant-t’ho primer exclusivament en el sentit laboral, el que passa quan fas que la dona tingui més baixa per maternitat que l’home es que a les empreses els hi surti més a compte contracta homes que dones, crec que no es això el què busquem.

    Des del punt de vista paternal, no potser que un pare vulgui estar amb el seu fill? Es dona per descomptant que una mare vol estar amb el seu fill nounat (i pobre de la mare que no ho vulgui!), però que ho estigui un pare es totalment prescindible, ja se sap, els homes només accepten ser pares tot sacrificant-se per fer felices a les dones.

    • martainsa diu:

      Hola Pons, entenc el raonament laboral: si la dona es fot, que també es foti l’home (parlant en plata, ja ens entenem). Així els empresaris tindran igual si contracten a dones que a hòmens. Certament, això diu poc de la mentalitat empresarial ibèrica en general (que sí, hi ha excepcions i tal, però si les excepcions foren la norma no caldrien lleis com aquesta). Tinc tan poca confiança en la mentalitat masculina empresarial que fins i tot arreglant el tema de la maternitat, hi ha tot de prejudicis que envolten a les dones que impedirien la igualtat de contractació en qualsevol cas. En tot cas, a mi el que més em dol -donat que no tinc cap “jefe”, i el que tinc, el director de l’escola, és un tros de pa- és la part econòmica de la maternitat. Vaig a traure la calculadora per quatre casos de funcionàries, on la no assistència laboral per causes justificades no està penalitzada: ma germana, fa anys té un fill que no pot anar a la guarderia, i cap àvia el pot cuidar. Un any d’excedència, uns 30 mi euros. La meva veïna de davant, mateix cas, mateixa quantitat de temps i de diners que deixa de guanyar. Una altra amiga meua, nou mesos d’excedència, uns 20 mil euros. Aquestes 3 persones juntes han pagat -és a dir, han deixat de guanyar- 80 mil euros. I no parle de les mares autònomes perquè m’agafa vergonya la invisibilitat i la indefensió que tenen enfront del sistema (i l’esquadró súper-actual de ministres, majoritàriament hòmens, castellans, majors de 55 anys i de dretes, em fa a mi que no van a empatitzar amb aquests casos ni amb casos semblants).
      El permís de maternitat actual obliga a la dona a agafar-se 6 setmanes, podent-se agafar l’home les 10 setmanes restants i les 4 setmanes de lactància (sí, de lactància). Si no es modifica la llei actual de maternitat i s’aplica la baixa obligatòria de 16 setmanes per a l’home, ens podríem trobar la rabiosa (disculpa l’adjectiu, estic embarassada i molt hormonal) paradoxa que un home s’acumule les 10 setmanes de la mare més les 4 de lactància, més les 16 setmanes de paternitat intransferibles: 30 setmanes. Mentre jo em plantege seriosament pagar 3.400 euros (que vist en perspectiva, no són tants) per tindre huit setmanes d’excedència més, sense sou, i que el meu fill arrible als 6 mesos amb la lactància exclusiva com recomana la OMS.
      A banda, després se’m plantegen dubtes com i si el pare és autònom i no se les vol/pot agafar? Tinc dues amigues autònomes que es van incorporar a la feina a les 8 setmanes de parir. I si el marit tampoc se les pot permetre, igual que les meues amigues?
      Tot és estrany, i s’han de pensar les coses millor. I sí, és molt bonica la imatge d’un pare agafant dolçament a un fill recent nascut, imaginant totes les estones de felicitat que tindran junts. Però la pela és la pela, i al meu entorn els calers se’ns van per la butxaca a les dones en el moment de parir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

6 respostes a Que m’importa un pito la baixa per paternitat

  1. JRRiudoms diu:

    Molt d’acord amb el seu artícle (excepte amb allò d'”un milió d’anys d’evolució humana”, potser una mera llicència poètica).

    També es podría demanar igual salari per igual feina.

    Atentament

    • martainsa diu:

      M’acceptes un milió d’anys d’evolució homínida? Cent-mil anys d’evolució humana?

      • JRRiudoms diu:

        I tant que sí!
        Malgrat que no em cregui la teòria de l’evolució (sóc “creacionista”, diuen. “De Terra jove”, per més detalls), respecto el que cadascú cregui o pensi. [Respectar no vol dir estar d’acord].
        Penso que no tinc cap autoritat per tolerar que l’altre pensi com vulgui. Prefereixo respectar-lo.

        Atentament

  2. Pons diu:

    Mirant-t’ho primer exclusivament en el sentit laboral, el que passa quan fas que la dona tingui més baixa per maternitat que l’home es que a les empreses els hi surti més a compte contracta homes que dones, crec que no es això el què busquem.

    Des del punt de vista paternal, no potser que un pare vulgui estar amb el seu fill? Es dona per descomptant que una mare vol estar amb el seu fill nounat (i pobre de la mare que no ho vulgui!), però que ho estigui un pare es totalment prescindible, ja se sap, els homes només accepten ser pares tot sacrificant-se per fer felices a les dones.

    • martainsa diu:

      Hola Pons, entenc el raonament laboral: si la dona es fot, que també es foti l’home (parlant en plata, ja ens entenem). Així els empresaris tindran igual si contracten a dones que a hòmens. Certament, això diu poc de la mentalitat empresarial ibèrica en general (que sí, hi ha excepcions i tal, però si les excepcions foren la norma no caldrien lleis com aquesta). Tinc tan poca confiança en la mentalitat masculina empresarial que fins i tot arreglant el tema de la maternitat, hi ha tot de prejudicis que envolten a les dones que impedirien la igualtat de contractació en qualsevol cas. En tot cas, a mi el que més em dol -donat que no tinc cap “jefe”, i el que tinc, el director de l’escola, és un tros de pa- és la part econòmica de la maternitat. Vaig a traure la calculadora per quatre casos de funcionàries, on la no assistència laboral per causes justificades no està penalitzada: ma germana, fa anys té un fill que no pot anar a la guarderia, i cap àvia el pot cuidar. Un any d’excedència, uns 30 mi euros. La meva veïna de davant, mateix cas, mateixa quantitat de temps i de diners que deixa de guanyar. Una altra amiga meua, nou mesos d’excedència, uns 20 mil euros. Aquestes 3 persones juntes han pagat -és a dir, han deixat de guanyar- 80 mil euros. I no parle de les mares autònomes perquè m’agafa vergonya la invisibilitat i la indefensió que tenen enfront del sistema (i l’esquadró súper-actual de ministres, majoritàriament hòmens, castellans, majors de 55 anys i de dretes, em fa a mi que no van a empatitzar amb aquests casos ni amb casos semblants).
      El permís de maternitat actual obliga a la dona a agafar-se 6 setmanes, podent-se agafar l’home les 10 setmanes restants i les 4 setmanes de lactància (sí, de lactància). Si no es modifica la llei actual de maternitat i s’aplica la baixa obligatòria de 16 setmanes per a l’home, ens podríem trobar la rabiosa (disculpa l’adjectiu, estic embarassada i molt hormonal) paradoxa que un home s’acumule les 10 setmanes de la mare més les 4 de lactància, més les 16 setmanes de paternitat intransferibles: 30 setmanes. Mentre jo em plantege seriosament pagar 3.400 euros (que vist en perspectiva, no són tants) per tindre huit setmanes d’excedència més, sense sou, i que el meu fill arrible als 6 mesos amb la lactància exclusiva com recomana la OMS.
      A banda, després se’m plantegen dubtes com i si el pare és autònom i no se les vol/pot agafar? Tinc dues amigues autònomes que es van incorporar a la feina a les 8 setmanes de parir. I si el marit tampoc se les pot permetre, igual que les meues amigues?
      Tot és estrany, i s’han de pensar les coses millor. I sí, és molt bonica la imatge d’un pare agafant dolçament a un fill recent nascut, imaginant totes les estones de felicitat que tindran junts. Però la pela és la pela, i al meu entorn els calers se’ns van per la butxaca a les dones en el moment de parir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*