La vida versió Champions League

En nom del progressisme i la igualtat, prompte aprovaran una llei que igualarà la baixa per paternitat a la baixa per maternitat. Estic per demanar-los que, en nom de la mateixa igualtat, aproven per llei que per cada fill que parisca una dona, el segon el parisca l’home, que jo després de cada part -i mira que són de llibre de text, els meus parts- em quede com si m’haguera atropellat un camió durant els tres primers dies.

Sincerament, no podria importar-me més un pito la baixa per paternitat que tindrà el meu home, i sospite que a ell també; en vaig fer la prova.

– Emili, quan tingam al menut en maig, t’agafaràs les setze setmanes?- Li vaig preguntar tornant l’altre dia a casa després de discutir amb un grup de gent d’esquerres respecte al tema.

– No ho sé- em va contestar. A una dona li fas eixa pregunta i bé et mira amb cara d’alien, de què m’estàs preguntant, pues clar, o bé et contesta que sí, que s’agafara les setze setmanes i dos mesos més sense paga per a poder donar lactància exclusiva fins als sis mesos tal com recomana la OMS (i que és una cosa que jo mateixa m’estic plantejant).

Senyors i senyores, no és el mateix ser mare que pare; no només durant els p***s nou mesos d’embaràs, que són horribles (igual que inevitables). Quan un bebé naix, el que necessita és a sa mare; i no només per la qüestió de la mamella. Amb els anys la cosa s’iguala. Ara al meu major ja no li importa tant si amb la mare o amb el pare; però quan tenia set mesos jo me n’anava a Alzira dues vesprades a la setmana, tornava a les nou de la nit, i son pare em deia que es passava tota la vesprada plorant, que no podia fer res per calmar-lo. Quan entrava jo per la porta, el xiquet callava per art de màgia. I ja no era la mamella: era la mare. Quan el meu home no estava per casa, la resposta dels meus fills menuts no va ser mai la mateixa. I vos jure quan vos dic que no sóc cap mare apegalosa, de les que s’agafen als xiquets i no deixen que ningú els toque.

Hi havia dones en el grup d’esquerres que em van contestar que elles no tenien instint maternal: que després de parir només volien que anar a fer-se un cubata i fumar-se un cigarret. Fabuós: però la igualtat per a mi no és convertir-me en un home. Després de tindre un fill l’última cosa que m’ha abellit és anar-me’n de festa i fer-me un cubata. Ni m’ha abellit ni em pareix malament que no m’abellisca. El que vull és estar amb el meu fill el màxim de temps possible, perquè ha estat dins meu durant nou mesos, i necessite la mateixa quantitat de temps per acostumar-me a no tindre’l a tota hora amb mi. Va, seré garrepa: sis mesos, el temps de lactància exclusiva. La igualtat no és garantir que les dones es puguen fer un cubata després de parir: és poder garantir les mínimes repercussions socials, laborals i econòmiques a una dona que vol exercir la seua maternitat amb normalitat, i la lactància fins als mínims recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.

Posats a demanar igualtat, no estaria de més que igualaren els fons per a la investigació en endometriosi als que es dediquen per a tractar la disfunció erèctil; o demanar que en els consells d’administració de les empreses almenys el 40% de membres siguen dones. O que de quatre presidents de govern, dos siguen hòmens i dos siguen dones. Igualeu les coses de trellat. Quan un home es planteja si s’agafa les setze setmanes o no, quan tantes dones es plantegen en demanar-se més temps de baixa perquè amb les 16 setmanes no hi ha prou, vol dir que ser mare, biològicament, no és el mateix que ser pare; i tinc un milió d’anys d’evolució humana donant-me la raó.

Estic embarassada del nostre desitjadíssim tercer fill. Com sóc una mare ja major (a partir de 37 és ja una maternitat tardana), m’han recomanat que em faça una analítica genètica per assegurar-nos que la criatura s’està coguent bé; per aquesta raó, que li han comptat els cromosomes un a un, sabem que porte un xiquet. És el tercer, tots mascles. No podia estar més contenta: he tingut una experiència de la maternitat tan bonica amb els dos primers xiquets que m’abellia repetir. Els meus fills sempre m’han adorat per damunt de la resta dels humans, de la terra, del sol i de l’univers: és un amor incondicional, absolut, que -literalment, de boca del meu major- dóna infinito voltes a totes les galàxies de l’univers i torna.

Tanmateix hi ha gent, des de que he dit que és xiquet, que s’entesten a preguntar-me si no volia xiqueta. Conteste que no, que no volia xiqueta; que si haguera sigut xiqueta, l’haguera acceptat, evidentment, però m’abellia repetir. I tornen a insistir:- Però i no volies xiqueta? No, i si vulguera una xiqueta, seria una desgraciada, perquè senyors i senyores, tanque la paradeta: en volia tres -dels que fóra, però només tres-. Em costa entendre la insistència en fer-me canviar d’opinió. Tinc el que vullc, si canvie d’opinió només aconseguiré ser una amargada tota la vida que no va parir mai una filla.

De manera que des d’ací envie al món un consell d’intel·ligència social: quan una mare comunica el sexe d’un fill, siga el que siga, la resposta automàtica és: L’enhorabona. Qualsevol altra reacció -torna-ho a intentar, a la pròxima ho aconseguiràs o animalades per l’estil- ratlla la mala educació. I si damunt, la mare està contenta, feu-me un favor, no insistiu a fer-li canviar d’opinió. Si no vos agrada el sexe que porta el fill de la prenyada respireu fons i somrigueu tranquils: al capdavall, criar-lo no serà mai feina vostra.