L’impuls de dir

En un comentari al Cupressus…, la Victòria
-a qui algun dia m’agradaria saludar de debò- em diu que no m’aturo. És
cert que no ho faig, però tot i que aquest invent d’internet i els
blogs convida a fer-ho, tampoc no vull córrer. Perquè el que a mi més
m’agrada d’aquest giny virtual, és l’anar teixint a poc a poc una xarxa
de coneixences i de paraules que ens abriguin prou quan el fred fa mal…

Aquesta entrada ha esta publicada en Castells de cartes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a L’impuls de dir

  1. AnnaPortell diu:

    Gràcies per adreçar-nos cap a uns blocs tant bonics.

  2. Victòria diu:

    com respirar és dir, és comunicar-se. Per cert, a mi també m’agradarà saludar-te algun dia, perquè conèixer-mos ja ens coneixem un poc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*