Xicotet país de les meravelles

Aquesta primavera em torne a posar texans de fa set anys. El mes d’Anglaterra ha estat la meua quaresma personal; no perquè haja deixat d’alimentar-me, sinó perquè l’horari anglès és molt sofrit. I això de sopar a les sis de la vesprada m’ha afectat. En un mes el meu cos ha experimentat un cert canvi, com si m’haguera desinflat. Bé, tampoc ha estat un canvi tan brusc: no sé en quilograms de quina quantitat de pes estic parlant -ni em pesava massa abans d’anar, ni m’he pesat encara des de que he tornat-, però en termes postindustrials, he reduït ben bé una talla. Em caben les samarretes que duia quan tenia 18 anys, i no em fa tanta vergonya insinuar les cames baix d’una minifaldilla.
Tanmateix… tanmateix alguna cosa és distinta a quan tenia 18 anys. La pell no s’escola tan suau sota el massatge de la crema hidratant, i les estries m’han deixat el rastre d’una zebra a les cames. La pell de la panxa no és tan ferma, tan estirada, i sota els ulls se m’insinuen els camins que em llauraran les arrugues d’ací a uns anys. Encara no hi són, però m’amenacen quan acluque els ulls o arrufe el nas.
I encara note una diferència més gran i inamovible com les torres de Quart. A costat i costat del melic, els malucs s’han eixamplat com un parèntesi. Han anat ampliant-me el cos, l’estómac, les natges, i aquesta és la raó principal per la qual, quan em mire a l’espill, no puc vore a la Marta dels 18 anys; és la marca més notòria de la pròxima dècada.
M’ha agradat tornar a posar-me els Levis de les manifestacions, les samarretes reivindicatives sexis. Però el cos poc a poc s’ha anat eixamplant segons els dictats genètics, en un camí que tracen els anys inevitablement; i note que es prepara poc a poc per al dia que haja d’oferir al món alguna cosa més sòlida i més bonica que la bellesa de la joventut radiant.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Apunts diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Xicotet país de les meravelles

  1. C diu:

    Texans i samarretes, guau! Jo et recorde, rupestre de fa tant de temps, amb un vestit jaqueta de pana, camisa blanca i botes altes de pell a l’hotel Costa Blanca de Dénia. Era un sopar per la presentació del premi Bernat Capó. Quin gust retrobar-te a un bloc. Salut i bona vestimenta primaveral.

  2. marina diu:

    Marta, al meu cap sempre et recordo als 18 anys.
    És més, no em faig a la idea que ja siguem grans!
    Però quan em miro al mirall, topo amb la realitat dels meus malucs i formes sinuoses que em sembla que mai no havia tingut abans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*