De naus espacials i aliens virtuosos

Finalment els pares no van vindre en naus espacials, ni els xiquets es van teletransportar, sino que vingueren a peu i en cotxe, amb la son encara enganxada a les orelles i la cara plena de colacao, com pertoca a tot infant a aquestes edats. L’unica curiositat, que no descobrisc a ningu, es que els que vingueren en cotxe, ho feren pel carril que no toca. Pero aci tothom va per on no toca, amb la qual cosa, l’error es converteix en norma. Una de les companyes de Valencia, Laura, hui assegurava que ja s’havia acostumat a caminar pel canto contrari, i a mirar al reves abans de travessar una carretera; i es jugava el coll a que en tornar, l’atropellarien. A mi aixo no em preocupa: les meues possibilitats que m’atropellen son altes en tots els paisos de la terra, fins i tot en aquells on no tenen cotxes, per despistada i trompellot.

L’escola sembla que es una de les millors de la zona, els xiquets son atents i diligents, i els pares estan interessats en l’educacio dels seus fins fins al punt que no es estrany trobar algun pare que assisteix com a ajudant en alguna classe -no del seu fill, pero si del mateix nivell-, alguns matins. He dit que no es estrany, pero tampoc s’hauria d’entendre com alguna cosa frequent (amb dieresi a la u, agh, quina rabia!!!). Hui he conegut a una d’aquestes persones. Era una mare amb una xiqueta a 4rt -que correspon al nostre 3r, perque comencen l’escola un any abans-; venia a ajudar perque es va dedicar durant molts anys a ser cientifica, despres s’havia posat a tindre xiquets, i despres de ser mare havia trobat tan refotudament dificil tornar a ser cientifica que havia decidit canviar el rumb de la seua vida, i en breu tenia previst acabar biblioteconomia. Mentrestant, els dijous pel mati els dedicava a anar a l’escola, ajudar en una classe de 4rt -la mateixa on jo estic-, i mirar que estaven fent els xiquets, per ajudar la seua filla quan aquesta tornava a casa amb els deures.
La professora que m’ha de tutoritzar, la meua mentora, em recorda a la Carmen Rodriguez, la nostra professora de linguistica:-es austera, intelligent, eficient, essencial i bona, sense mes floritures. Li manca un poc aquell sentit de l’humor camuflat entre linies que te Rodriguez, i que em recorda a aquest sentit de l’umor que tenen els anglesos, amb els quals em passe el dia petant-me de riure, sincerament (aixo del sentit de l’humor no es un mite, ho he vist generalitzat fins ara: es com viure en un pais de Houses, pero menys caustics). La professora, Mrs Burns, es tan bona que em fara por el dia que comence a donar classes jo soleta, amb ella mirant-me, perque no tinc la seua imaginacio, el seu talent, i el joc de cintura que te amb els xiquets.
Una altra persona que es una absoluta passada es la directora. El primer que crida l’atencio es que no alca dos pams de terra: el segon, la seua increible energia i personalitat, l’autoritat que irradia -sense resultar severa- i, aquesta si, el seu bon sentit de l’humor i el sentit de la practicitat. Estic tenint sort, fins ara m’he trobat amb gent esplendida. Si els empaquete dins la maleta, amagats entre sostenidors i bufandes, i me’ls emporte a casa, em multaran per exces d’equipatge?

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Rodamón. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*