La Font d’En Carròs en tots els sentits
Ha arribat novembre després que algú decidira passar una cortina de pluges entre l’estiu i aquesta trinxera de l’hivern que en realitat és la tardor. Fa fred; m’agrada. Abans deien que per Tots Sants s’havia d’estrenar abric. L’any passat recorde anar en màgina curta -per la globalització del caos atmosfèric-. Enguany, en canvi, ha fet un Tots Sants com déu mana. I el poble i la tardor es poden notar amb tots els sentits…
La vista: La verdor de l’agret i la del taronger fan de la Font en concret i de la Safor en general el xicotet paradís terrenal. Ací la tardor només és de color carabassa pels bunyols i els boniatos, i grisa perquè les muntanyes tenen les roques grises, badades per la calor de tres mesos tòrrids, o per les pluges que ens envia la Marina.
El tacte: el tacte és el de les mantes, que recoperem dels baguls de làvia, on ha reposat mandrosament tota la roba d’hivern. També és el tacte gelat de l’aigua de l’aixeta, i la sensació de fred humit i traïdor de la comarca, que ens soterra en una clapa humida, tant si fa fred com calor, durant tot l’any.
L’olor: un dels sentits que més m’agrada. La Font fa olor a llenya cremada, a xemeies enceses -es pot sentir pel carrer, qualsevol dia de la setmana, ja cap a les set o les huit de la vesprada-. La casa, ma casa, fa olor a panellets, a taronja recén collida, i al llorer amb què s’han cobert les mants guardades, per a que no hi vagen els bitxos.
El gust: mmmmhh.. Fa gust a mandarina acabada de collir, gust a paella negra -la meua preferida del món, amb carxofa i faves-, gust a vi de Xaló, i a guisat de la mare.
L’oïda: Els sorolls i sons de la tardor, d’aquests dies, difereixen de la resta de l’any perquè els xiquets ja no pugen a jugar a la Plana. Resten a casa, o al poble, baixen al parc. I la Plana s’omple de calma, com si al món sencer li hagueren posat una enorme sordina.
El sisè sentit: A partir de tots Sants ixen els fantasmes, els bons i els roïns, i en aquestes nits, que semblen d’hivern, vullgues que no, fan companyia: beatos, apòstates, republicans i meninfots, l’esperit de les generacions anteriors s’escampa com la boira, per tota la vall. Només els demane a les animetes santes que a les nits es queden a les portes de la casa, guardant, i em deixen dormir tranquil·la.