Què fa una mestra

No sé quina polèmica corre per les xarxes socials espanyoles: algú ha creat un hashtag contra els de magisteri (#unidosvsMagisterio, si teniu curiositat). Vos podeu imaginar les crítiques: que si a la carrera estudiem plastilina, i que si ens ens paguen per pintar i acolorir.

No sé com està el nou pla d’estudis, què estudien els de magisteri; però vos puc parlar de la meua feina de tots els dies: jo treballe amb personetes de 6 anys. Els xiquets a eixa edat són adorables. Encara tenen l’encant de la dependència familiar i el respecte innat cap als adults; però estan suficientment criats com per a no haver d’ajudar-los a pujar-se els pantalons o cordar-se les sabates.

La relació que es crea entre un xiquet de 6 anys i la seua mestra és molt especial. He estat dos dies malalta, i hui quan he tornat he pogut sentir els retrets dels meus alumnes; que els havia abandonat dos dies, i no es podien fer a la idea de què hauria passat si haguera faltat tota una setmana. Penseu-ho bé: jo passe amb ells les millors hores del dia. A voltes em criden “mama”, en comptes de Marta, sense adonar-se’n.

A banda de tindre una bona relació amb cadascun dels meus xiquets, la meua feina és complexa: he de detectar problemes, i posar-los solució. Quins problemes?

  • Detecte la falta d’ulleres. D’entrada no és senzill, perquè si bé la miopia és fàcilment detectable (perquè no veuen la pissarra), l’estigmatisme costa més de trobar.
  • Detecte els problemes de pronunciació. La maduració de la pronunciació humana ronda els cinc anys. Als sis anys encara es poden trobar xiquets amb problemes per a pronunciar certs sons (la erra múltiple, la essa,…).
  • Detecte problemes d’aprenentatge. La complexitat de trobar aquest problema rau en què als 6 anys la maduresa encara representa un gran factor, i es pot confondre un problema natural d’aprenentatge amb una senzilla falta de maduresa.
  • Detecte els xiquets amb riscos socials. I no només els detectem, les mestres, sinó que solem intentar compensar-los de manera instintiva, involuntària.
  • Detecte la falta de motivació: per les raons que siga. Perquè un xiquet és massa llest, perquè no entén bé la nostra llengua, o perquè té problemes emocionals que venen de casa.
  • Detecte la falta d’integració social en el grup, els bloquejos emocionals.

Pot semblar poca cosa, però la correcta detecció i solució d’aquestes mancances poden representar per a una persona la diferència entre el cel i l’infern. Després reconec que a llegir i a escriure s’ensenyen pràcticament a soles. Ho fan quan estan madurs, i si hi ha un mínim d’estímul cultural al seu voltant.

Cada dia, quan me’n vaig de casa i Ferran em pregunta amb ulls plorosos que on me’n vaig, li conteste “A educar als xiquets, que és la feina més important del món”. I ho és.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*