Cara a cara

Vols riure? Si no tens costum de vore’m, o fins i tot si no em coneixes de res, parla’m pel carrer. Saluda’m com si ahir ens haguérem fet un cafè, pregunta’m per la panxa, per Emili, per la feina. Comença amb un familiar:- Ei, com estàs? Com anem? I somriu amb amistosa joia. I jo somriuré amb els ulls mig clucs tot socarrant el lòbul frontal, intentant recordar de què ens coneixem. I em sonarà la teua cara -o no-, i no recordaré de què, on o quan; però continuaré somrient i seguint una conversa diplomàticament simpàtica.

No m’entengues malament: ni és mala llet ni hipocresia. No és mala educació ni egocentrisme. És distracció, mala memòria, incapacitat social. Dis-li com vulgues. Afortunadament, Nostre Senyor obri una finestra on tanca una porta, i al mateix temps que em tocava aquest defecte, em dotava, per a compensar, de la capacitat de parlar el temps que faça falta amb qui calga sobre el tema que siga. 
Si faig preguntes et jure que no estaran destinades a esbrinar qui ets. Vaig desistir a utilitzar aquesta tècnica ja fa temps. Sé que em vindràs al cap cinc minuts després d’acomiadar-nos. O dos mesos més tard. I em picaré el front amb la mà en un moment d’inspiració sobtada, però sense la mínima esperança que la pròxima volta que ens tornem a trobar no em torne a passar el mateix. 

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Apunts diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.