Abstèmia primaveral (de la primavera d’hivern)

Havia eixit de casa per a fer una caminada, com totes les vesprades. L’equipament era sobradament adequat: xiruques, mocador al coll per al fred, un MP3 carregat i un bastó. En realitat, no feia falta tanta cosa, per a caminar, però mai no sabia què es podia trobar. I cada dia triava un camí diferent: tots ells iguals de fàcils, curts i senzills. Fins que un dia, caminant pel mateix trajecte que havia seguit les últimes setmanes, de sobte, es va trobar una muntanya.
Era una muntanya enorme, alta, de les que rellueixen orgull al capdamunt. Es va aturar per a mirar-se-la un moment. Als peus de la muntanya, un home assegut, tranquil, d’aquells hòmens casolans, de poble, dels que roseguen una herba amb tranquil·litat, li va parlar:- No hi vol pujar?
– Jo? No pas.
– Però, quina vista hi deu haver, allà dalt. No ho ha pensat mai?
– És la primera vegada que la veig. No ho podria haver pensat mai.
– Doncs seria tot un repte, arribar-hi. Però va amb un bon equip. Si ho intenta, ho aconseguirà.
– Allà dalt?
– Allà dalt. I tant. I més amunt, si s’ho proposava. Però començar per una muntanya com aquesta ja estaria bé.
– Oh, però jo ja fa anys, que camine.
– Ja, però mai per cap muntanya.

I va deixar el camí pla de sempre per a pujar la muntanya. L’equipament era bo, certament, però suava més que es pensava que suaria. El començament l’embargà d’emoció: certament, era un camí nou. Més tard, pujat el primer tram, es notà el cansament. Però el cim no es veia tan lluny. I com més pujava, més es convencia que allò era el que sempre havia volgut fer. I que, en realitat, se li donava francament bé. Aquella era una bona muntanya, i una bona ascenció. 
 
Fins que va arribar l’inevitable: el cim. Els primers instants de satisfació els reservà per a l’home del principi. Però més tard, després de gaudir el paisatge, alguna cosa el va inquietar. I ara, què?

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Apunts diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 respostes a Abstèmia primaveral (de la primavera d’hivern)

  1. AnnaPortell diu:

    bonica aquesta història. Ara, et falta respondre la pregunta. Jo la llegiré encantada.

  2. marieta diu:

    ara a triar-se’n un altra, de muntanya enorme

  3. Marta, ens has deixat a mitges… Continua? Bé, si no, ja està bé així.

    De passada: picat per la curiositat he fet algunes comprovacions i crec que on dius “abstèmia” (persona que no beu alcohol) vols dir “astènia” (debilitat, cansament). Estigues tranquil·la: tots els bloggers hapiflauers i amb vena romànticoliterària ho escriuen així, pel que es veu al Google…

  4. Victòria diu:

    Demà serà un altre dia

  5. Vicent diu:

    És pura coincidència o has llegit El que resta del dia, d’Ishiguro? Hi ha una escena molt semblant…

Respon a marieta Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*