Els camins de l’aigua

Als municipals de La Font els falten mans, cada volta que el cel insinua mascletaes d’aigua com la d’aquests dies, per tallar la carretera de Beniarjó; i és que tot fonter sap que la carretera, al pas del Molí Canyisset, s’inunda amb un got d’aigua. Ara, mentre, de casa estant, em grate la pell per la incipent aparició d’escates, m’encurioseix aquesta mania de l’aigua de passar sempre pel mateix camí.

Aquests pseudomonzons mediterranis de finals de setembre no es poden controlar. Com deia Raimon, la nostra pluja ni sap ploure, ni la podem portar a escola -no com la pluja britànica, que és moderada, puntual i educada-. Per això mateix resulta especialment curiós que, ja que no hem sabut domesticar l’aigua, no haguem estat capaços de controlar el seu pas cap al riu. 
La gent amb més experiència -del voltant de la seixantena-, a voltes es refereix a la Safor com La conca de la Safor. Simptomàtic. Efectivament, els barrancs, barranquets, riuerols i caminets per on es desplaça l’aigua quan comencen a caure quatre gotes es dirigeixen com caragols sense closca cap al Serpis. Els barrancs recuperen el seu terreny sense demanar permís, i sense preguntar si tallen alguna carretera deixant-nos incomunicats. Senyors: no hi ha manera de tallar els camins de l’aigua. Però es poden domesticar. 

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Terra. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Els camins de l’aigua

  1. borinotus diu:

    Vaig llegir fa poc no se on que ens mancaven un bon munt d’enginyers per a estar al nivell europeu. Doncs això.

  2. Dani diu:
    per coorporativisme i per defensa dels meus companys enginyers de base…

    Segur que hi ha hagut enginyers que han fet mals càlculs o errors. Però si hem arribat a este punt on hi ha tantes carreteres, carrers i urbanitzacions taponant barrancs és perquè hem estat víctimes. Víctimes de l’avarícia dels nostres pobles, de voler crèixer i de creure’s que tot és possible. Al cap i a la fi l’enginyer no deixa de ser un tio que en funció del que diu la normativa de carreteres dimensiona el pont. La decisió de voler passar una carretera per allà, o voler urbanitzar allà, se li escapa al enginyer de base, que és un simple mandao dels de dalt (que poden ser enginyers o no).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*