Pancracius desitjaria fugir d'allà, evaporar-se per tornar a la tranquil·litat del seu estudi, però sap que qualsevol maniobra d'aquest tipus només serviria per complicar la relació amb Gertrudis. Intenta veure-ho tot amb més perspectiva, elevar-se per damunt del restaurant per contemplar l'escena des de fora. I decideix que potser valdrà la pena que intenti ser més amable i xerraire que de costum, que s'esforci per complaure als sogres.

El darrer Corrillo de diletantes inclou un poema del meu amic José Luis Esparcia, que també és editor d'Adhara i m'acaba de publicar el llibre de relats L'últim alè de Fidípides. Dedico aquest post a la traducció del seu poema.

Pancracius amb prou feines té vida social. Permanentment embrancat en la seva feina de traductor, dedica el poc temps lliure que li queda a córrer, aixecar pesos o fer veure que pesca a l'estany. De tant en tant, però, es veu obligat a participar en trobades, festes o àpats que li recorden per què ja fa anys que no li agrada barrejar-se amb la gent. És el cas, sens dubte, de l'últim dinar amb els pares de Gertrudis; els sogres, ben mirat.

El lingüista i filòleg Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, està treballant en la nova gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans, que actualitzarà la de Pompeu Fabra. Solà, una de les persones que millor coneix la nostra llengua i els perills que l'assetgen, declarava ahir al diari Público que "la classe política mai no s'ha cregut que el català hagi de ser considerat tan important com el castellà i la situació es degrada cada cop més".

Tot sovint, quan mira enrere,
veu l'ombra d'un llarg pes en el camí,
una empremta que amb prou feines
arriba a rastre desdibuixat,
un silenci idèntic a tots els silencis
d'un món massa cruel i tortuós.

I això que en fer-ne vint, al 69,
estava convençut d'haver nascut
per a les revoltes, de ser un típic
fill dels seixanta i estar predestinat
a obrir les portes a cops de peu.

Però els Doors, els Beatles, Bob Dylan
i aquell remolí d'experiències sexuals
i sensuals van ser poc més que la música
de fons d'una caiguda
que probablement es va iniciar
el mateix dia que va néixer.

El que no entén és per què
fins als seixanta (sí, ja en té seixanta)
no ha descobert que la vida no és res més
que un llarg i lent aprenentatge
ple de tedi i desconcerts,
abundant en moments tan poc sublims
com l'orgasme d'un ase mut,
carregat d'il·lusions tan precàries
com l'estiu a Finlàndia,
els amors perfectes
o els somnis d'un fals rebel.

El gran clàssic de la prosa grega moderna, l'obra mestra del gran Aléxandros Papadiamandis, ha estat traduïda al català per Toni Góngora. L'Editorial El Tall de Palma de Mallorca garanteix així que aquesta petita joia de la literatura universal ens arribi amb tota la seva força i plenitud.

Em pensava que amb tantes categories ja tenia més o menys coberts tots els àmbits i tots els tons, però en començar a escriure sobre Debora Serracchiani, la revelació de l'esquerra italiana, he hagut de crear un nou apartat que fins ara no havia sentit la necessitat d'incloure en aquest bloc. Política, parlo de política.

Ja han passat vuit anys i continuo enamorat de la noia que protagonitzava la comèdia de Jean-Pierre Jeunet, és a dir, d'Amélie. Havia pogut veure Audrey Tautou en unes quantes pel·lícules més, però no pensava que pogués fer-me oblidar la dolça i excèntrica parisenca que sempre feia tot el possible per ajudar als demés. M'equivocava, almenys en part. A partir d'ara, quan vegi Tautou també pensaré en Coco Chanel.

La nova novel·la de Haruki Murakami, 1Q84, s'ha esgotat en menys de dues setmanes a les llibreries japoneses. L'obra, que arriba a les 1.055 pàgines i potser per això es divideix en dos volums, ja va per la vuitena edició i acaba de superar el milió d'exemplars venuts.

Tres setmanes enrere ja vaig traduir Internacional, el seu primer microrrelat de la sèrie Migracions. Avui he creat al meu bloc una categoria amb aquest nom amb l'objectiu de desar-hi els altres tres microrrelats de Carlos Lapeña sobre un dels grans drames del nostre segle.

Encara no he llegit la novel·la que enceta la triomfal trilogia Millenium del suec Stieg Larsson (1954-2004), però després de veure la pel·lícula de Niels Arden Oplev crec que no trigaré massa a recuperar-la de la biblioteca dels meus pares (de fet, els la vaig regalar jo) per comprovar si, com acostuma a succeir, encara és millor que un film que m'ha semblat molt entretingut i força ben fet.

Tradueixo del castellà el text que l'amic José Miguel de Barea, filòsof i poeta, va llegir el dissabte passat amb motiu de la presentació del meu darrer llibre de relats, L'últim alè de Fidípides, al Fender Club de Getafe. Sóc conscient que les lloances i comparacions són desmesurades i que, per tant, no pot acabar de descartar-se que m'estigués prenent el pèl. També entenc que es tracta d'un nou acte propagandístic, però per alguna cosa és el meu bloc.

Camins llargs, veus endurides
per l'alcohol, el tabac i els crits
d'una memòria sacsejada pel fracàs.
Silencis infinits, sospirs, una manca
quasi absoluta de tendresa
en gestos,  paraules i petons.
Res de carícies, és clar.
Incerteses, un futur indefinit
que s'estén des del present
per advertir-nos que
no cal cercar refugis en la tempesta,
que som tan efímers
com la carn dels cucs
si és que els cucs tenen carn.

Diuen que el temps flueix des del futur
i les gambades són qüestió d'inèrcia,
que de tant córrer sense rumb
acabes arribant a la terra promesa.
Tornaràs a fugir per camins
que ja no recordaves,
sentiràs la bellesa dels paisatges
plens de llum i d'aigua d'un gris sospitós,
pensaràs que tens el cor de préssec
i que res no s'assembla a la vida desitjada.
Conscient que l'alegria és un miracle,
passaràs de la memòria a l'acció,
t'oblidaràs del vent i les tempestes
per venir cap a mi, inexplicablement.

Tot i que no sóc un gran noctàmbul, ahir a la nit em vaig desplaçar a Toledo amb la Inés per assistir a l'actuació de Kella Show Band, la nova formació del meu amic Manolo, Manuel Gómez Allende, guitarrista, informàtic i, per sobre de tot, amant de l'art i de la  vida.

Reconec que la frase admet diverses i festives interpretacions, però en realitat no és res més que un intent de captar la vostra atenció a partir del títol de l'obra de teatre de què vull parlar avui: No te vistas para cenar. És original de Marc Camoletti (1923-2003) i serà representada aquest cap de setmana a Badalona per la companyia El Duende, dirigida per Isabel Pagán.

Pancracius portava quasi tota la tarda encallat en una frase molt difícil de traduir. Si ho feia de forma literal, el text perdia bona part del sentit, i si intentava limitar-se al contingut era completament incapaç d'aproximar-se a la bellesa de les imatges d'Oehlenschläger. Quan ja havia decidit anar a fer un tomb a l'estany, Gertrudis va irrompre a l'estudi amb tres revistes a la mà.

La Vanguardia va publicar ahir un suplement de 64 pàgines titulat igual que aquest post. A la pàgina 3 s'especificava que s'havia editat amb la col·laboració del Ministeri de Defensa, l'Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial i una sèrie d'empreses del sector: Thales, Insa, Indra, Navantia, General Dynamics, Isdefe, Airbus i Military. A la pàgina 4, la ministra Chacón agraïa al diari "el seu esforç per oferir aquesta visió actual de les nostres forces armades, per donar a conèixer més i millor com treballen els seus milers d'homes i dones per garantir la nostra seguretat dins i fora de les nostres fronteres".

Després de l'interessant debat (o intercanvi d'impressions o com vulgueu dir-li) d'ahir entre un lector enfurismat i un altre més assossegat, penjo la segona part de la crònica d'en Moi sobre la seva sortida del mes d'abril.

Un relat en primera persona escrit pel meu amic Moi. Com que és força llarg, ocuparà el bloc d'avui i el de demà. A més, servirà per inaugurar la secció Va d'Enduro, un petit homenatge als amants de les motos que, com en Moi, gaudeixen del paisatge i respecten la natura.