Tot i que una amiga m'ho va explicar l'altre dia, no pensava comentar-ne res. Però avui, en llegir la versió de l'Ajuntament, no puc resistir-me a parlar d'una actitud que, es miri com es miri, és vergonyosa i constitueix una falta de respecte a les persones que van enviar originals al Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils.

L'Esther va rebre dissabte el premi triennal 9 de Juliol pel seu relat 1558: l'altre juliol, una esplèndida narració ambientada durant l'any de sa Desgràcia. En lloc de contemplar els fets des del punt de vista habitual (el dels menorquins), la meva estimada ha resseguit amb minuciositat els passos d'un dels turcs que l'estiu de fa 453 anys van arrasar Ciutadella. L'obra serà publicada properament dins de la col·lecció Petit Format de l'Institut d'Estudis Menorquins.
Si algun dia us llegiu el conte hi trobareu rigor històric i trempera narrativa,  a més d'un estil exquisit que ja voldrien per a ells alguns dels reputats autors de novel·les històriques que sumen centenars de milers de lectors. Enhorabona, preciosa!

El text que l'escriptor i periodista quartenc Miquel Pairolí va escriure perquè Lluís Freixas el llegís al seu enterrament: NO HA ESTAT UN SOMNI, NO.

Ha arribat l'hora de desballestar-te. La teva fulla de serveis marca 215.336 quilòmetres, més de 21.500 a l'any. Abonyegat quasi des del principi, he d'admetre que fins a l'últim moment has mantingut l'efectivitat. Sumem molts viatges, moltes vivències. Ibèria, per descomptat, però també França i Itàlia. Ja ni recordo quantes dones m'has conegut, ni tampoc les vegades que m'has vist plorar, però no dubto que si parlessis podries explicar-me històries prou saboroses. Has dut el meu fill, els meus pares, la meva germana, un munt d'amics i amigues i autoestopistes de tota mena. Has avançat sota pedregades brutals i amb un sol que fonia l'asfalt. Pel fang, per la neu, pels rierols, la platja i la muntanya, per camins impossibles que sempre ens acabaven duent on volíem. I tot amb només 78 CV. Ara ja està. Et convertiran en ferralla i jo et substituiré per un Citroën C4 nou de trinca. De 110 CV. D'un roig babilònia que de cap manera, t'ho prometo, em farà oblidar el teu blau fosc, la teva eterna resistència als cedés i la climatització, una forma de funcionar que sovint em feia pensar que estaves fet per a mi. Bon viatge.

Les dues bandes del meu pont favorit són tancades. Tant si hi arribes pel Passeig de Canalejas com per la Pujada de Sant Feliu, et trobes amb una tanca groga i un rètol informatiu: "Pont d'en Gómez tallat per obres. Dies 20 i 21 de juny". No és un gran inconvenient -a dreta i esquerra hi ha a ponts a menys de cent metres-, però és una bona excusa per parlar d'amor. Amor? Sí. Amor a un riu inestable en el cabal i el color, a un pont esquifit que vist de lluny sembla una membrana gens protectora, a una ciutat petita i bonica que no s'acaba de creure que la grandesa no depén de les xifres ni les mides, sinó del que tens al cor. I ara que em perdoni en Gómez (algú sap qui és en Gómez?), però aquest pont que avui i demà romandrà tancat mereix ser denominat ara i per sempre el Pont de la Princesa.

Algú sap qui és la princesa? Algú coneix o ha conegut alguna princesa que visqui a Girona i, amb la seva simple presència, hagi batejat aquest pont petit i bonic? Algú ha estimat aquesta princesa i en algun moment ha intuït que podia acabar convertint-se en el seu príncep, potser en el seu rei? Només són preguntes retòriques, elucubracions d'un republicà astorat per la gens remota possibilitat que algú aliè a les sobiranies pugui aproximar-se per amor a una forma monàrquica d'entendre la vida.

Dos dies i prou
El cas és que el pont ara és tancat. Rere la tanca groga de la Pujada de Sant Feliu, deu esglaons coberts de runa certifiquen que, efectivament, s'hi estan fent obres. Dos dies i prou, però ja sabem que el temps és molt relatiu. I em pregunto què passarà pel cap de la princesa, si estarà contenta o disgustada, si té ganes que els operaris acabin les obres o, pel contrari, li agradaria que s'eternitzessin per així poder perdre's en conjectures sobre la vida després.

Ho sento, però no tornaré a la teva fleca. És una decisió intranscendent per al futur del teu negoci, ja ho sé. De cap manera vull perjudicar-te econòmicament, només tinc ganes de perdre't de vista. I em ve de gust comunicar-te (és un dir: dubto que llegeixis mai aquest post) que no tornaré a trepitjar la botiga que regentes. Feia temps que suportava estoicament la teva eterna cara de pomes agres, però avui, no fa ni un parell d'hores, he dit prou.

Ja estaven molt més gastades del que recomanen els experts -calculo que, pel cap baix, acumulaven mil cinc-cents quilòmetres-, però eren les Adides amb què havia corregut la meva darrera marató, a Donosti, i mai no trobava el moment de desfer-me'n. Dissenyades per a pronadors de més de noranta quilos, eren tan estrambòtiques (altes, amples, d'un taronja pujat de to amb esquitxos d'un blanc gastat que contrastaven amb el vermell sang dels cordills) que potser m'hagués plantejat desar-les per sempre més. Ara ja no podrà ser.

Feia més de dos anys que tenia ganes de conèixer-la. Moltes ganes. Havíem intercanviat correus electrònics i missatges als blocs respectius i fins en tres ocasions vam estar a punt de coincidir en algun dels seus brutals desafiaments atlètics, però semblava que no hi havia manera de trobar-nos. Avui sí. Aquest vespre l'Alexandra Panayotou ha presentat al pavelló de Fontajau (Girona) el seu primer llibre, La sonrisa del ultrafondo, en què relata amb tot luxe de detalls l'experiència viscuda l'any passat en córrer 2.010 quilòmetres en 31 dies per promoure els Campionats d'Europa d'Atletisme que es disputaven a Barcelona. Avui, per fi, ens hem saludat i he pogut comprovar que no només és una màquina de fer quilòmetres, sinó també, i sobretot, una gran comunicadora, una dona afable i somrient que coneix el valor de l'esforç i la superació, el poder quasi infinit de la voluntat.

La Plaça del Vi o, millor dit, la gent que omple la Plaça del Vi, demana canvis. En el sistema polític i econòmic, en la vida que ens ha tocat viure. M'hi apunto. Jo tampoc no estic content amb la banca, ni amb la classe política, ni amb la gestió de la crisi econòmica. Ara caldrà que algú concreti les reivindicacions. Que més enllà de l'evidència que això no funciona ens digui com ha de funcionar.

Ja ens esperàvem moltíssima gent, però mai no ens haguéssim imaginat que la presentació  aquest dijous a Girona de Mossos d'Esquadra. Com és i a què s'enfronta la policia de Catalunya, el primer llibre del meu amic Jofre Montoto (Barcelona, 1970), despertés tanta expectació. Tot i que la Policia Local ha activat el dispositiu de les grans ocasions, el carrer Hortes ha quedat col·lapsat des d'una hora abans de l'inici de l'acte, que ha omplert de gom a gom la Llibreria 22. La majoria de les persones interessades a seguir la presentació s'han hagut de conformar amb veure-la des del darrere de l'aparador, però dubto que hagin sentit res: els clàxons i la cridòria no han cessat fins que Montoto, que s'ha afartat de signar llibres, ha pujat a la seva Yamaha per tornar a Barcelona.

Periodista, jardiner, escriptor i, per sobre de tot, ésser entranyable entre els éssers entranyables, Martí Batlle Amat (Girona, 1969) va presentar ahir al vespre a la Llibreria Abacus de Figueres la meva novel·la 'Vida i miracles d'Odell Kraus'. Reprodueixo aquí el text que va servir de base a la seva intervenció, molt aplaudida pel selecte grup d'amics que van assistir a l'acte.

Aviat farà nou mesos que vaig tornar a Girona i començava a témer que les obres a l'edifici del costat s'eternitzarien, que l'estàtua de Subirachs estaria tapada per sempre més, que el primer tram de l'escalinata de la Pujada de la Catedral quedaria cobert pels segles dels segles per aquell horrible ciment. Però avui, ara mateix, m'acaben de dir que s'acaben les obres!