Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: Castells de cartes

L’acte de llegir poesia

Què hi veuen un químic, un metge o un biòleg quan observen una preparació amb el microscopi? Una sèrie de reaccions que es produeixen de manera mecànica o, en canvi, alguna cosa que els fascina i emociona i, per això mateix, els empeny a seguir investigant? 

I un físic, un arquitecte, un matemàtic o un enginyer, què hi veuen quan contemplen l?ull d?un pont sota l?arc que el conté? Només càlculs i reptes tècnics? O també hi veuen la bellesa de la llum i l?espai alliberats sota el pes de l?acer i el formigó?  És d?això segon, que ens provoca emocions difícils d?explicar i que escapen als càlculs…

Una certa salvació, 2

No sé si parlem del
mateix, no n?estic segur. En tot cas, Joan Carles, miraré d?explicar-me. La
veritat és que quan sento a parlar de salvacions col·lectives em venen al cap
solucions que em fan pensar en opcions polítiques o religioses  que em fan venir esgarrifances. Quan he
parlat d?una certa salvació ho he volgut fer amb paraules petites i una mica
descregut del que deia, però fent referència a aquells moments que ?si estem al
cas- podem caçar al vol i donen sentit i significat profund a la nostra estada

Una certa salvació

Llegit a Insomnio, Premi de Novel·la Café Gijón 2006:

?¿Se supone que estamos destrozados? No. Sí. No lo sé. Se supone que
estamos descoyuntados, fragmentados, enajenados. Se supone que estamos
desorientados y estupefactos. Lo afirman la mayor parte de los filósofos y los sociólogos
contemporáneos. Y no seré yo quien lo niegue. Además, cualquier forma de
infelicidad y de dolor parece siempre honesta.
Ahora la humanidad entera adopta una actitud de asombro, un gesto de
cansancio, de no saber qué hacer: una especia de hastiada perplejidad medrosa
ante el siglo que comienza.

Lo peor es que uno siempre tiene la sensación de estar solo. Hace poco
estuve dando una conferencia en otra ciudad. Había unas treinta personas en la
sala. En realidad, no se trataba de una verdadera conferencia, sino de una
especie de mesa redonda sobre mis últimas obras. Fue una experiencia agradable.
La gente me hacía preguntas acerca de mis novelas y yo debía contestarlas. Preguntas realmente buenas y a veces juicios
de valor que demostraban que me habían leído a conciencia, cosa que, como es lógico,
me aterrorizaba por un lado, pero por otro me halagaba enormemente. Los
escritores invisibles nos maravillamos cada vez que tenemos ocasión de
comprobar que alguien nos lee. Y alguien, una mujer, una mujer con acento
sudamericano, una mujer muy hermosa, me preguntó, como si supiera muy bien lo
que me preocupa:

– ¿Podemos salvarnos por medio de la literatura, puede la literatura ser
una forma de salvación?

Diosmío, pensé entonces,
la salvación otra vez…

Sant Llorenç d'(H)Ortons

Avui, dia de Sant
Llorenç i per tant Festa Major del meu poble, he volgut recuperar i rellegir
l?article que em van publicar al programa de festes de fa quinze anys. Tot i
que ara tinc coneixements que llavors no tenia, no l?he retocat ni l?he
corregit, perquè d?alguna manera m?ajuda a recuperar qui jo era aquella festa
major de 1992. Però tot i així, filòlegs hi ha a la xarxa que en saben molt més
que jo i que m?agradaria que en diguessin la seva. A l?article, que es titula
com aquest post, hi diu…

Nicolas de Staël

La tarda d?abans d?ahir
va ser una d?aquelles vegades que tens la sensació, quan surts d?una exposició
o d?un concert o acabes un llibre, que ja no ets exactament el mateix que eres
abans de començar. El cas és que jo no en sabia res de res de Nicolas de Staël
(1914-1955) ni de la seva pintura fins que, dilluns a La Pedrera, se?m va fer
present amb una força aclaparadora.

No sabria definir la seva pintura, no és abstracta
ni tampoc figurativa, però està feta amb una llibertat absoluta des de molt més
enllà de cap moda o de cap corrent artística. És una pintura feta ? com ell
mateix diu- des de la necessitat de…


L’ombre de ton chien

Com passa amb la
majoria d?alumnes, quan va acabar l?institut, vaig perdre la pista de l?Anna Roig. Però retrobar-la
convertida en una cantant amb una personalitat definida prescindint de modes i
que sembla que sap molt bé el que vol cantar, ha estat una descoberta molt
agradable pe a mi. En algun moment d?aquest curs, algú em va dir que l?Anna
venia a cantar. Només vaig poder passar per la sala d?actes el temps de sentir
cançó i mitja, però el que vaig tenir
temps d?escoltar ?i permeteu-me el gal·licisme- ja em va frapar. Aquest estiu, el
21 de juny al vespre, vaig poder sentir sencera l?actuació de L?ombre de ton chien…

L’horitzó que duus als ulls


Ha estat després que has entès que la poesia, al capdavall, no és cap altra cosa que una manera d’estar al món i de mirar aquelles veritats que et conflueixen a la pell i secretament la travessen com si aquesta fos, també, el territori màgic on el mar se’t dóna, l’espai indefinit on la platja no és res més que les línies fluides que l’aigua, la sorra i el sol dibuixen i desdibuixen a cada alenada, la llum que respires cada vegada que el mar s’enretira deixant, fins a la propera onada, el món en suspens…

Silenci

Llegit a Claustre, XXVI Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March; (Edit. Tres i Quatre, col·lecció Poesia 3i4, núm. 131, València, 2007):

SILENCI

Quan pronuncie la paraula Silenci,
la destruesc.
(Wislawa Szymborska)

Pense el blanc subtil del Quadern
i de la solitud aprenc:
caminar el moll del silenci.

Muda, el dic amb els ulls
-tot silenci incita a la nuesa-,
despulle l’esquena de les hores,
els lòbuls de carn que…

Intel·ligibilitat i bellesa

És decebedor que ja ben entrat el segle XXI, i també entre la gent del
meu gremi, hi corrin encara més o menys soterrats vells prejudicis.
Sovint hi penso quan sento algú a dir allò de "No, és que jo sóc de… lletres". O poseu-hi "… de ciències",
que pel que fa al cas és el mateix. No puc entendre que ens posem
barreres de manera tan condescendent i ens parem la trampa de creure
que el món està compost de parcel·les estanques…