La vida versió Champions League

Jo, que em vaig criar amb una mare apocalíptica que veia en la televisió la reencarnació de satanàs (no en la ràdio, però), em vaig passar al bàndol integrat en el procés de llicenciar-me en comunicació audiovisual.

Ara que visc el meu dia a dia en la tasca d’educar -tant els meus com els altres-, veig en els entorns progressistes de gestió infantil (pares, mestres i simpatitzants) una onada de sobreprotecció respecte a les noves tecnologies; que els fills miren la tele està mal vist. L’ús de l’ordinador i la tableta, tampoc agrada; l’aspiració progressista és a criar els fills en la natura, en un entorn motivador.
A ma casa, i més a segons quines hores (després de la dutxa, mentre faig el sopar), els meus fills miren la televisió; i jo els deixe fer-ho d’allò més tranquil·la. Fins i tot tenim un horari setmanal per tal que cadascun dels fills trie el que vol vore el dia que li pertoca; establint barreres horàries i lingüístiques.

A més a més, els caps de setmana (que inclou divendres per la vesprada), els meus fills poden jugar a videojocs: la WII o la Play. En el cas de la WII, jo mateixa solc competir contra ells -sense donar-los peixet, perquè m’encanta comprovar com van millorant algunes de les seues habilitats cerebrals-. En aquest cas també tenen una restricció horària més o menys flexible.

I pel fet de permetre una cosa i l’altra no em considere pitjor mare, ni que els meus fills estiguen cresquen en un ambient poc motivador. La tecnologia ens ha permès gaudir de les increïbles imatges del Hubble, que l’anglés siga una llengua més en esta casa, o tres quarts d’hora de tranquil·litat per a fer-me una cervesa mentre es cou el pa i prepare la truita, per l’amor de Déu, que també sóc persona.

Mares i pares del món: estem criant una generació de natius digitals. Porten el cromosoma de satanàs inscrit en el dit polze. Podem aplaçar el mal inevitable; però no per a sempre. Per això trobe que més que evitar els mals de les tecnologies, el millor és saber-les posar del costat  d’un mateix. D’aquesta manera ens resultarà més fàcil que cresquen amb l’exemple dels límits que nosaltres els hem posat; l’exemple de l’ús que nosaltres fem de les noves tecnologies; i que cresquen amb ulls omniscients, sent des de casa petits ciutadans del món, testimonis del desgel de l’Àrtic, dels pilars de la creació, o les aventures de Micky Mouse, que no deixa de ser cultura popular.

*Diu Umberto Eco a “Apocalíptics i integrats” que hi ha dos tipus de persones pel que fa a la comunicació de masses: aquelles que ho veuen, per les raons que siga, com un element negatiu -els apocalíptics-; i aquelles que pel contrari, consideren que pot resultar útil -els integrats-. L’obra d’Eco és de 1964; si Eco l’haguera escrit ara, probablement no s’hauria limitat a parlar dels mitjans de comunicació de masses com a ràdio, televisió i periòdic, (que quan ho penses, fa riure), sino que hi hauria afegit tota la caterva de tecnologies que tenim a l’abast del dit polze. Per això en aquest post em referisc als pares apocalíptics en termes actualitzats: l’apocalipsi de la comunicació de masses i la tecnologia en general, amb el vostre permís.