La vida versió Champions League

A casa vam fer un experiment lingüístic amb els nostres fills del quan el parle ací i ací, i l’hem continuat com a forma de vida. De manera que a la nostra llar es parlen tres idiomes, per als següents usos (estan ordenats de més a menys ús d’una llengua a casa, sent el número u la llengua que més usem, i la 3 la menys usada):

1. El valencià de normal, de forma militant, fins i tot amb parlants castellanoparlants que vinguen a casa de visita i entenguen en valencià. També és la llengua vehicular de l’escola d’Almoines, l’escola dels meus fills.
2. L’anglès a la televisió, o quan volem (infructuosament, pel que fa al major) que els nostres fills no entenguen d’allò que parlem (sempre ens queda el sistema delletrejar paraules en anglès per a paraules clau, però no ho podem estar fent tota l’estola).
3. El castellà quan venen visitants que no entenen el valencià, o quan el meu home parla de broma (no em pregunteu perquè). De manera que quan em diu “te quiero mucho” me’l mire de reüll i malament. “O m’ho dius en valencià o no et crec”.

El resultat de l’equació és el que vull comentar a continuació, perquè és curiós i desencoratjador alhora:

1- Emili: parla valencià, castellà i anglès fluïdament, des que tenia 3 anys. El fet que parle anglès va despertar molta curiositat entre els mestres i els alumnes, i se sent tan cohibit actualment que diu que no li agrada, i es nega a parlar-lo amb mi a casa. El cas és que no sé si el va aprendre per això de vore la tele en anglès, o per les seues particularitats personals. Sospite que per la segona raó. Pel que fa al valencià, és un parlant militant -com sa mare-, i el parla fins i tot amb gent que parla de normal castellà. Tanmateix, moltes voltes quan juga amb el germà, ho fa en castellà.

2- Ferran: parla valencià i castellà, i no parla més anglès ni millor que qualsevol altre xiquet de la seua classe. No és un parlant militant, i parla en castellà fins i tot amb xiquets que són valencianoparlants de la seua classe. Sospite que això és deu a que tenen una classe amb una taxa de xiquets castellanoparlants (la majoria d’ells, de pares valencians) molt elevada. A casa sol jugar en castellà, tot i que de vegades fa parlar als ninots en anglès, bé inventant-se paraules (amb un accent fabulós, he de dir!), bé comptant fins al deu, o diguent paraules que coneix. De vegades em parla en castellà a mi.

Del punt de partida i de com estan resultant, ara per ara, els usos i costums lingüístics dels meus fills, estic traient les següents conclusions:

1- Encara que el menut parla més en castellà, la qualitat de l’idioma de tots dos és idèntica: fan els mateixos errors i els mateixos encerts a l’hora de parlar-lo. Ferran, no pel fet de parlar-lo més, el parla millor (sí, fan errors. Estan en infantil, als que se’ls han posat els pèls de punta: relaxeu-vos, per favor)

2- La pressió social del castellà és aclaparadora: per a tindre l’exposició reduïda a casa que tenen respecte a aquesta llengua, la seua proporció d’ús és brutal, per qüestions socials.

3- L’exposició a l’anglès, tot i ser diària, no és suficient per a ensenyar a la majoria dels xiquets a expressar-se en anglès: perquè no té reflex social. El cas d’Emili és una excepció per les seues particularitats personals.

4- Necessitem una televisió en valencià amb contingut infantil, però ja.

5- El fet de tindre fills mascles no m’ha servit per a res en la perpetuació del valencià, perquè la llengua, vist el panorama social de l’entorn dels amics dels meus fills, es transmet per via materna, per més parlants militants que siguen. El valencià, doncs, a més d’estar escandalosament en perill -tenint en compte que visc al rovell de l’ou de la zona valencianoparlant, les Comarques Centrals- queda, a més, a mans de les mares. El poder de la llengua el tenim les dones. 

Vos imagineu un xiquet de família castellanoparlant usant el valencià en les mateixes proporcions amb què els meus fills parlen castellà? A que no?