Que el món no és amable ja ens ho deien. Ara, però, ho sabem del cert i hem après, a més, que els finals són gairebé sempre tristos. Els avis envelleixen sense remei i la malaltia s’acarnissa amb algun d’ells amb la cruesa de la veritat. Voldríem que viure fos més fàcil, però sembla que tots plegats estiguem condemnats a no estalviar-nos el patiment.
Però és Sant Miquel i a l’altre plat de la balança em miro el Martí, que avui en fa 18 i es projecta cap al futur empès per una força irrefrenable. Poc ho sap ell que aquesta energia que irradia també m’alimenta a mi i que ha estat ell que m’ha fet entendre que tot i els mals finals la vida és plena de bellesa. És per això que quan m’atrapa la debilitat, escolto el seu alè i sense que se n’adoni respirem compassadament. Entenc, llavors, el perquè de tot plegat i em sento, com ara, content i satisfet.
