La vida versió Champions League

Tots els anys, quan arriba la Mare de Déu de l’Assumció -15 d’agost per als descreguts-. Probablement tots els anys he vist per la tele allò de la magrana i els xiquets disfressats d’àngels i de maedéus; però no se m’havia ocorregut mai baixar a vore-ho en persona, tement patir alguna experiència mística envoltada de gent, calor i olors de suor. Afortunadament, els anys parells repeteixen el misteri en una versió hivernal, els primers de novembre.

Ahir aprofitàrem l’avinentesa per a vore La Festa -com l’anomenen a Elx-. Veure-ho en directe, és molt emocionant: primer, per l’espectacularitat de l’esdeveniment, i segon, perquè vaig estar més de mitja hora amb l’ai al cor quan mentre quatre àngels, penjats com un pernil a quinze metres d’altura, esperaven que acabara la conversa entre Tomàs i la Mare de Déu a mitja assumció.

Un dels misteris d’aquesta festa (significats espirituals a banda), és el de com s’ha pogut mantindre durant tants anys, ja que és una festa única a Europa, conservada amb obstinació pels habitants de la ciutat. L’altre misteri és el com s’ha pogut conservar en valencià. Tampoc tinc ganes de resoldre’l, però, el misteri. Em limitaré a donar gràcies a la Mare de Déu. I a la cort celestial que l’acompanyava amarrada a la magrana.